Els millors escriptors de literatura fantàstica de la història, com Stanislaw Lem (Solaris) o H.G. Wells (L’illa del doctor Moreau), van iniciar la seva trajectòria artística amb llibres que empal·lidien en comparació amb les obres de maduresa. Els seus primers intents literaris podien ser molt atractius, però la visió del món que projectaven era menys complexa i refinada que la manifestada en peces posteriors. Wells, per exemple, va signar La màquina del temps, una ‘nouvelle’ divertidíssima que queia en inèrcies colonialistes. El mateix autor criticaria aquesta lògica a la posterior El país de los ciegos.
La desapareguda escriptora canadenca Ursula K. Le Guin (El nom del món és bosc) comparteix estatus amb aquests dos gegants de la literatura de ciència ficció i també comparteix pecats de joventut similars. En una de les seves primeres novel·les, Planeta d’exili, la novel·lista representava un poble enemic amb una falta de complexitat que grinyolaria en les seves obres de maduresa: són els bàrbars, l’amenaça sense rostres, ni veus ni personalitats específiques.
A la immediatament posterior La ciutat de les il·lusions, Le Guin reincideix parcialment amb uns altres enemics d’una sola peça, malvats. En aquesta ocasió, però, es tracta d’un enemic peculiar, quelcom de tirànic, també mogut per motivacions no del tot comprensibles que generen una agraïda atmosfera de misteri.
La ciutat de les il·lusions és una barreja de novel·la clàssica d’aventures, protagonitzada per un personatge destinat a dur a terme una gran missió, i també de novela de formació (allò que en alemany s’anomena ‘bildungsroman’). La part peculiar és que la persona en formació és un cos adult completament amnèsic, amb una ment pràcticament buida, que ha d’aprendre un llenguatge i una manera de viure en una Terra ocupada pels shing, uns enigmàtics alienígenes que han construït una mena d’imperi colonial implícit.
Le Guin fa un retrat de l’adversari que connecta implícitament amb la seva sensibilitat anarquista, crítica de tot poder, i el seu recel envers el capitalisme. Els shing acaben semblant una variant fantasiosa d’una construcció que també ho és: aquella abstracció suposadament real, l’‘homo oeconomicus’ del qual parlen els economistes ‘ortodoxos’, que només es mou per l’interès personal, per una suposada raó desproveïda d’ètica. Mancats de principis i amb les emocions ocultes i desplaçades en importància, els shing només s’acullen a una norma de comportament: la llei molt bàsica de respectar la vida. I, en realitat, la retorcen quan els fa nosa.
En els anys posteriors, Le Guin aniria refinant la seva proposta literària. Amb tot, les seves primeres novel·les resulten suggeridores per la seva gran fluïdesa narrativa, capacitat d’estimular la imaginació i també perquè abracen un cert grau de complexitat ètica. A diferència d’Un mag de Terramar o La ciutat de les il·lusions, no està orientada a un públic juvenil, però és apta per aquest perfil de lectors.
Al cap i a la fi, l’autora s’ocupa dels reptes d’una personalitat en desenvolupament i del seu aprenentatge de normes socials i convivencials, encara que sigui en clau fantàstica. Le Guin també emet una advertència sobre el poder corrosiu de la mentida, quelcom capaç d’esfondrar governs i d’esberlar cultures, que ressona en el nostre present de desinformació.
LLIBRE
TÍTOL: La ciutat de les il·lusions
AUTORIA: Ursula K. Le Quin
TRADUCCIÓ: Blanca Busquets
EDITORIAL: Raig Verd
PÀGINES: 336
