Tindria quelcom de paradoxal recomanar la lectura de La convivencialidad, d’Ivan Illich, com a llibre de lectura obligada. Al cap i a la fi, aquest pensador polifacètic va ser un crític dels reversos tenebrosos de l’escolarització obligatòria. Però pot resultar temptador qualificar aquest assaig -publicat originalment l’any 1973- com una lectura necessària. Entre altres motius, perquè ens parla de problemes i desafiaments del present (com els límits del creixement econòmic o les tecnologies que generen servituds en lloc d’alliberar-nos) des del passat. I això empeny a reajustar la perspectiva i la mirada a l’hora d’analitzar el nostre món, que no és l’únic possible encara que, de vegades, ho pugui semblar.
En el seu llibre, Illich qüestiona l’ús social d’una sèrie d’eines, des d’instruments específics a grans institucions i xarxes d’estructures (com l’escola, la sanitat o el sistema de transports). Les eines generarien usos indesitjables o costos inassumibles a partir d’un cert llindar d’ús. Un exemple evident -i fàcilment comprensible- és l’automòbil: la proliferació de vehicles acaba generant embussos que eliminen el suposat temps que s’estalviava, més encara si es comptabilitza el temps de feina que suposa pagar aquest bé (i les infraestructures requerides per usar-lo).
La convivencialidad és una advertència sobre els sistemes i les eines opaques que obstaculitzen la seva comprensió, supervisió i escrutini per part de la societat. L’autor afirma que “una eina incontrolable suposa una amenaça insuportable”, i es fa difícil no pensar en les tecnologies digitals dissenyades des de Silicon Valley i en la intel·ligència artificial en mans de corporacions.
El filòsof i teòleg austríac parla de l’addicció al progrés i la corresponent venjança de la naturalesa, de la dependència dels especialistes, i els caracteritza com problemes inherents a un model -el de la societat industrial- que va més enllà de la gestió política que se’n faci.
lllich va concebre l’assaig en temps de preocupació pels límits del creixement econòmic. I va preveure que, en un futur, es podrien defensar conciliacions temeràries de l’economicisme i la destrucció ecològica. “És possible que, als buròcrates, se’ls encarregui dur el ramat al llindar de l’abisme; és a dir, fixar els límits del creixement en totes les dimensions just per sota de l’autodestrucció”, per tot seguit afegir: “Una fantasia suïcida d’aquest tipus mantindria el sistema industrial en el grau més alt de productivitat capaç de ser tolerat”. Les seves paraules semblen una profecia de les juguesques d’allò que anomenem “comunitat internacional” en l’àmbit del desenvolupament sostenible.
Ivan Illich també assenyala l’obsessió per la quantificació, que ha arribat a noves fites mitjançant la digitalització, i que sol fer-se servir com a eina de control. De la mateixa manera que parla de malestars més abstractes, com ara la sensació angoixant d’escassetat del temps, o la sospita que els nostres somnis han estat estandarditzats. El crític cultural Mark Fisher (Realisme capitalista) va tractar d’aquest dèficit de la imaginació col·lectiva en la cultura postmoderna neoliberal, però el filòsof austríac ja ho havia anticipat dècades abans. Amb La convivencialidad, es podrien fer mems com els que es fan amb la sèrie televisiva Els Simpsons, contemplada pels internautes com un oracle de futurs (cas de la presidència de Donald Trump): això ja ho va dir Ivan Illich.
De vegades, La convivencialidad sembla escrita des de fora de la societat que es critica, des de fora d’una capsa que ha confinat les nostres imaginacions. Només cal llegir les consideracions que inclou sobre el treball repetitiu, tan normalitzat per considerar-se productiu, que associa a un càstig similar al que patia el Sísif de la cultura grecollatina.
Però això no vol dir que el pensament d’Illich estigui exempt de sedassos. La seva obra té quelcom de libel per la seva retòrica contundent. I la seva prosa pot resultar il·luminadora, però també pot sonar il·luminada quan generalitza de manera radical i els detalls se li escapen entre els dits com si fossin grans de sorra. La seva crítica a la indústria de la salut i la farmacologia, per exemple, arriba a transitar territoris relliscosos.
L’autor de La sociedad desescolarizada no concreta com podria ser la societat que anhela. Al capdavall, hauria de ser una obra en construcció que naixeria de les decisions polítiques constants de les col·lectivitats humanes. Però, com la Nancy Fraser que adverteix sobre els límits de les polítiques del reconeixement a Capitalisme caníbal, avisa sobre les reivindicacions canalitzables a través de petites reformes de l’estat de les coses. “Només una estructura de producció que protegeixi el repartiment igual del poder permetrà un gaudi igual de l’haver”, conclou.
LLIBRE
TITOL: La convivencialidad
AUTOR: Ivan Illich
TRADUCCIÓ: Matea P. De Gossmann
EDITORIAL: Virus, 2024
PÀGINES: 192
