H.G. Wells: una fantasia sobre l'ètica humana

En els primers anys de la seva trajectòria literària, l’escriptor H. G. Wells va signar alguns grans clàssics de la literatura d’aventures fantàstiques, com L’home invisible o La guerra dels mons. L’illa del doctor Moreau, ara recuperada per Angle Editorial, potser és la més provocadora d’aquestes obres que han llegit, potser en versions retallades, joves d’arreu del món durant un segle. El seu autor no solament va mostrar un domini creixent dels mecanismes de la narració respecte al seu afortunat debut amb La màquina del temps, sinó que va desenvolupar una trama que estimulava la reflexió sobre els límits de la intervenció científica i la relació entre els instints i les accions.

L’obra tracta d’un home que, després d’haver patit un naufragi, es converteix en hoste indesitjat dels pobladors d’una illa remota i fora de les rutes de navegació convencionals. El doctor Moreau hi ha establert una base on dur a terme experiments que capgiren tant l’ordre natural, entès des del punt de vista cristià, com la teoria de l’evolució de les espècies defensada per Darwin. Moreau és un científic boig que opera sense un objectiu concret, mogut per la curiositat i pel desig de crear una altra humanitat amb les seves mans.

Al llarg del camí, Wells dispara molts trets. Concep una narració poderosa i molt gaudible, però també ofereix una obra extraordinàriament suggeridora en l’àmbit temàtic. L’autor eleva una certa advertència sobre l’ús imprudent o irresponsable de la ciència, però alguns passatges del llibre també es poden entendre com una crítica al teocentrisme: es mostren litúrgies sinistres i repetitives basades en la submissió a un déu cruel que predica unes normes contràries a la naturalesa. “Tots volem el que està malament”, repeteix un dels personatges; i sembla que el britànic posi davant d’un mirall deformant una moral religiosa que tendeix a la culpabilització. Fins i tot es podria llegir la història com una metàfora de la violència i del pensament colonialista, que l’autor sí que qüestionaria amb claredat en obres futures, cas de El país dels cecs.

Wells, socialista i defensor de l’amor lliure, refinaria la seva visió del món en obres posteriors més orientades a la defensa de tesis concretes. L’illa del doctor Moreau, en canvi, té quelcom d’agitació múltiple, menys controlada. El seu protagonista, un heroi abstemi iniciat en les ciències, dipositari d’una certa raó emboirada per les experiències extremes que viu, s’enfronta a revelacions terribles i amenaces horroroses. La seva és una odissea amb molt de terror i algunes dosis d’apocalipsi en petit format on emergeixen algunes de les facetes més fosques del pensament wellsià. L’esclat de violència derivat d’un buit d’autoritat remet al seu elitisme, que flirtejava amb una idea totalitària de govern “dels més aptes”. I també apareix una certa por a la degeneració humana i al desmoronament d’una màscara cultural sota la qual reemergiria l’humà més animal, fet que el va dur a simpatitzar amb l’eugenèsia. A la ficció, curiosament, aquest pànic es representa com quelcom irracional, com si es tractés d’una cicatriu psiquiàtrica derivada de l’estrès posttraumàtic del supervivent.