Fantasies juvenils que són esquerdes discursives

Poc abans de consagrar-se entre els millors narradors de ciència-ficció, gràcies a La mà esquerra de la foscor, Ursula K. Le Guin va signar una de les novel·les juvenils més lloades de la història: Un mag de Terramar. Publicada originalment l’any 1968, l’obra està protagonitzada per un noi d’un poble mariner que és introduït en les arts màgiques per la seva tieta. En Ged accedeix progressivament als coneixements i la filosofia dels fetillers, basada en la invocació del nom autèntic de cada cosa i en el respecte a l’equilibri en el món. En un acte de presumptuositat adolescent, però, allibera involuntàriament una força maligna. La vida de l’aprenent de mag es converteix així en una aventura permanent, plena de riscos. I el llarg viatge que ha d’emprendre suposa un procés d’autodescobriment i entrada en la vida adulta.

Al llarg d’aquest camí narratiu, l’autora va mirar d’esquerdar les convencions de la narrativa fantàstica... sense optar pel xoc frontal. Posteriorment, va ser autocrítica: tots els herois del seu llibre són masculins, i sí, les dones de l’obra no accedeixen a rols gaire galdosos. Amb tot, Un mag de Terramar va ser un dels passos inicials de la seva aposta per una ficció políticament conscient. Tot seguit La mà esquerra de la foscor formaria part d’una petita revolució dins de la ciència-ficció literària: la mateixa Le Guin, Octavia Butler (Alba) o Marge Piercy (Mujer al borde del tiempo) van incorporar l’antiracisme i la segona onada feminista a les seves històries.

Podem trobar algunes fletxes discursives dins d’Un mag de Terramar: petits apunts sobre la incomoditat de classe o la desigualtat en l’accés al coneixement per motius d’origen. Alguna pinzellada al voltant de la perillositat del poder encaixa perfectament amb l’ideari anarquista de l’escriptora, que parla de les diferències en la convivència entre els vaixells administrats col·lectivament i aquells on apareixen les cadenes invisibles del salari i les cadenes visibles de l’esclavatge.

Le Guin defuig els discursos tenebristes, segons els quals “només l’ombra pot derrotar l’ombra”. Qüestiona aquell heroisme tradicional que resol els conflictes emprant la força i embrutint-se amb la violència. L’autora també és capaç de fer el seu propi encanteri amb les paraules: la seva prosa conserva vestigis d’aquella tendresa amb què un adult explica un conte a un nen estimat, però sorprèn i captiva el lector sense infantilitzar-lo. El resultat no solament prepara els lectors adolescents en els gaudis possibles de la narrativa per a adults, sinó que també pot servir per rejovenir durant unes hores els ulls dels lectors veterans.