Combatre l’extractivisme amb ressons del Vietnam

Entre 1968 i 1974, des de l’aparició de la novel·la de fantasia juvenil Un mag de Terramar fins a l’edició de la utopia-distopia Els desposseïts, Ursula K. Le Guin es va posicionar com un referent ineludible de la literatura fantàstica. L’autora destil·lava un discurs polític progressivament articulat i coherent, que bevia de la tercera onada feminista, la lluita antiracista i les manifestacions contra la guerra del Vietnam. El nom del món és bosc, que va veure la llum originalment l’any 1972, és un peculiar exemple d’aquells anys d’esclat creatiu. El tarannà irat d’aquesta obra, relativament breu, ferotge en la descripció de l’enemic, resulta inusual en una escriptora que va tendir a la reflexió matisada, la defensa d’una complexitat crítica i la construcció ocasional d’espais de certa calma i bellesa.

Les primeres pàgines de la novel·la marquen el terreny conceptual i narratiu que s’explorarà: el xoc entre la població autòctona del planeta Athshe i els seus colonitzadors humans. Començar l’obra des del punt de vista del capità Davidson, un militar humà, serveix per evidenciar de bon inici el tarannà agressiu i explotador de la seva missió. Davidson és un “domador de mons” que identifica orgullosament l’exercici de la masculinitat amb l’abús sexual de les dones, la mort dels enemics i l’explotació insaciable dels recursos de la naturalesa. La seva perspectiva remet de manera immediata a la intervenció imperialista dels Estats Units al Vietnam. La lògica dels colons d’El nom del món és bosc és supremacista cultural, ètnicament i tecnològicament, però la seva motivació principal és l’extractivisme amb motivacions econòmiques. Els oprimits, doncs, lluiten de manera indestriable per la seva llibertat individual i la preservació del seu ecosistema.

Selver, per la seva banda, és un nadiu que ha après dels terrestres què és la violència letal i l’odi irreconciliable. Creu que la resistència armada és l’única manera de repel·lir el jou de l’esclavatge i evitar la destrucció del seu món-bosc. Els capítols protagonitzats per aquest somiador de la guerra, el malson del qual s’estén com un virus, obren espais a una bellesa en tensió: un mode de vida de petites comunitats en equilibri amb la natura, l’harmonia de la qual es desajusta estrepitosament quan arriba l’invasor... però també quan s’assumeix la guerra com un camí necessari de defensa. En algunes d’aquestes pàgines brilla el gust de l’autora per l’antropologia de societats i ecosistemes inventats. Els pobladors d’Athshe mantenen un estret vincle amb els boscos frondosíssims que ocupen una gran part del món, són uns humans extraterrestres que han decidit adaptar-se a l’entorn sense transformar-lo. I mantenen una relació molt diferenciada amb la vigília i el dormir.

L’epíleg amb què acaba la versió catalana de la novel·la, escrit per la mateixa autora, és una mostra del tarannà crític i autocrític de Le Guin. L’escriptora assenyala les limitacions del retrat de l’antagonista principal de la ficció: “No crec, amb coneixement de causa, que les persones purament malvades existeixin”, escriu l’autora sobre el seu capità Davison. Tot i que aquesta novel·la pot ser un exemple inusual de narrativa-protesta quasi rabiosa per part de l’escriptora, aquest tarannà directe no suposa una eliminació de la complexitat. Només cal comparar el resultat amb obres com la pel·lícula Avatar, que plantegen conflictes similars d’una manera molt més simplista i més fascinada pels heroismes violents i les tecnologies bèl·liques.

El nom del món és bosc tracta la decisió d’emprar la violència com a mètode d’alliberament i dels costos que això implica. L’escriptora va imaginar la revolució torturada, abatuda, d’uns éssers que comparteixen un somni pertorbador: el seu alliberament requerirà vessar molta sang. I el procés no acabarà, a diferència de les ficcions amb dreceres argumentals pròpies de Hollywood, amb un final feliç, perquè la manera com els herois defensen la seva manera de viure suposa una derrota i una transgressió en si mateixa.