El sociòleg i docent Bru Laín coordina el llibre col·lectiu ¿Ni público ni privado, sino común? (Bellaterra). El volum, organitzat en capítols temàtics firmats per autors diversos com Guy Standing (El precariado, una carta de derechos), tracta des de diferents perspectives la propietat dels béns comuns i les possibilitats transformadores de gestionar-los.
La idea és debatre entorn l’existència de tres règims ideals o tancats de propietat (la propietat pública, la privada i la comuna), que són oposats i antagònics. És una concepció que ha funcionat pel 15M i altres moviments, quan van utilitzar el lema “ni públic ni privat, sinó comú”, però que he intentat problematitzar, per això afegeixo un interrogant en el títol del llibre.
Exacte. En la mesura que aquestes experiències no siguin isolades o atomitzades, podem tornar a guanyar aquesta sobirania de què parla Casassas (Llibertat incondicional); una sobirania que s’havia cedit en el pacte social que va donar peu a l’Estat del benestar.
Aquest és un problema fonamental. La participació activa en iniciatives transformadores, per molta vocació democratitzadora que tingui, sempre està esbiaixada: pel gènere, la classe, la formació i la cultura, la procedència… I això, ens obliga a revisar com ens organitzem i prenem les decisions per a fer-ho d’una manera veritablement inclusiva. Però també hi ha una lluita de cara enfora si creiem que aquestes iniciatives poden democratitzar la vida i avançar en sobirania col·lectiva.
Per una banda, exigir que tothom vegi garantida la sanitat, l’educació, el transport, l’habitatge públic i altres serveis bàsics. En definitiva, disposar d’un estat del benestar realment potent i universal. I, per l’altra, comptar amb el mínim de renda per fer el que vulguem: és a dir, una renda bàsica universal i incondicional que ens permeti un mínim llindar econòmic. D’això parlen Casassas en el pròleg i Guy Standing en el seu capítol.
Sí, ell lliga els béns comuns i la garantia incondicional de renda, tot recordant-nos que els béns comuns són rellevants encara que no hi visquem al costat. El què planteja Standing és que hi ha recursos naturals, com els aqüífers, el sol, l’aire o els oceans, dels quals determinats grups i corporacions se n’han apropiat i que exploten de manera privatista. Per tant, és de justícia que aquestes explotacions privades generin un retorn dirigit cap a la majoria social, alhora que es garanteix la conservació i reproducció dels recursos.
Per una banda, acostumem a entendre els drets de propietat com a drets de caràcter absolut que exclouen tots els altres, com quelcom que no té límits ni restriccions, encara que en l’àmbit jurídic i polític mai no s’han concebut en aquests termes. I, per altra banda, tendim a pensar que el dret de propietat regeix la relació entre una persona que és propietària i aquella cosa que és de la seva propietat, quan en realitat tipifica les relacions entre les persones que accedeixen, participen, es beneficien o gestionen allò en qüestió. Amb tot, els drets de propietat gestionen les relacions socials, econòmiques i polítiques que es donen entre diferents actors i que es configuren d’acord amb la correlació de forces de cada moment. A vegades, s’ha establert una concepció més restringida i privatista, i a vegades d’una manera més progressista i democràtica.
És important saber si un recurs és de titularitat privada, pública o comunitària. Però, més enllà del règim formal, sobretot importa com es configuren i es distribueixen els drets de què disposen els actors implicats en la gestió i utilització de cada recurs. És a dir: qui pot decidir o fer el què; aquesta és la qüestió de fons. Per tant, més enllà de la seva titularitat jurídica, l’interessant dels béns comuns és que revelen la necessitat d’una comunitat d’usuaris i usuàries que decideixin sobre la seva utilització i desenvolupament.
No tinc cap solució màgica. Durant dècades, el sector públic ha generat les condicions per a crear i estendre els mercats i el sector mercantil en general. Doncs bé: cal preguntar-se per què no pensem com, des del sector públic, podem treballar perquè emergeixi una economia no estrictament mercantilista, sinó basada en criteris de justícia social, de cobertura de necessitats, amb matriu cooperativa i implicació comunitària? En el llibre parlem de “comunalitzar l’estat”, és a dir, buscar formes jurídiques i polítiques que propiciïn un major control i capacitat de decisió i gestió de les classes populars sobre la sanitat, el transport, l’energia, l’educació, les telecomunicacions, la naturalesa, etcètera. No es tracta només que les institucions indiquin que s’afavorirà la contractació de cooperatives o que l’oferta econòmica no serà determinant per guanyar un concurs. Es tracta sobretot que obliguem als nostres governs que creïn un mercat cooperatiu, comú o comunitari.
Per descomptat. Les concepcions de la propietat eren molt diferents dels Estats Units i la França del segle XVIII, que a l’Espanya i la Catalunya republicanes del primer terç del segle vint. Als Estats Units, per exemple, des de mitjans del segle XIX fins al crack de 1929, es va propiciar una visió molt absolutista d’aquest dret, que s’estenia sobre les relacions laborals i afavoria els grans interessos industrials i financers. Però, amb el crack del 29 i el New Deal de Roosvelt, la interpretació dominant va donar pas a entendre la propietat d’una forma més sociològica, vinculada ales pràctiques en la vida econòmica i política. Va ser la contraofensiva neoliberal dels setanta qui reprèn la visió més absolutista i abstracta que permet reconceptualitzar com a ‘propietat’, no només les relacions laborals; també el codi dels softwares, el coneixement científic, etcètera.
La retòrica neoliberal sosté que, allò que no és de ningú, està condemnat a la ruïna perquè ningú no té incentius per fer-se’n càrrec. Però a la pràctica sabem que la privatització dels recursos no comporta el seu ús responsable, sinó més aviat la maximització del benefici particular i, finalment, l’ecosuïcidi col·lectiu. Sigui qui sigui qui gestioni un recurs natural -un actor privat, públic o una entitat comunitària- ho ha de fer d’acord amb uns paràmetres de respecte i conservació del medi ambient. El que necessitem és generar formes de gestió que siguin beneficioses, democràtiques i que es basin en la sostenibilitat. En aquest sentit, la gestió dels béns comuns de base local pot aportar-hi molt.
