Docent, investigador i membre de l’Observatori d’Antropologia del Conflicte Urbà, José Mansilla és conegut pel seu bloc El Antropólogo Perplejo i el seu perfil de Twitter. Ha publicat articles d’opinió en mitjans com La Marea, Público o El Salto i ara, amb el seu assaig La pandemia de la desigualdad (Bellaterra Edicions, 2020) tracta algunes realitats preexistents que la Covid-19 ha posat al descobert.
Considero que la crisi sanitària ha posat de manifest desigualtats prèvies. Ho ha fet en la llar i l’espai públic, on a causa del ritme de vida no érem gaire conscients que existien.
S’han produït fenòmens de paràlisi i transformació. Per exemple, en les lluites pel dret de l’habitatge i contra la turistificació, els activistes s’han reubicat en les xarxes de suport mutu o el repartiment d’aliments a qui ho passa pitjor. Per tant, si bé en alguns casos l’activisme ha entrat en pausa, en general l’energia col·lectiva es manté però en altres espais.
Hi ha moltes, sobretot l’accés a l’habitatge, que és la punta de llança de molts moviments, i les lluites de gènere, atès que el confinament i les restriccions de mobilitat suposen un infern per a les dones maltractades. També estem veient les limitacions del sistema educatiu quant a l’accés a internet per part de molts alumnes i la desigualtat en l’ús de l’espai públic, teòricament igualitari, per a les persones racialitzades i altres col·lectius. Són moltes les situacions que s’han agreujat.
Més aviat es reprodueixen i cronifiquen. Potser la novetat és la bufetada que hem rebut en comprovar els dèficits del sistema sanitari i, especialment, l’atenció a les residències, que consideràvem espais segurs. A més, hem infantilitzat els usuaris, prova que el capitalisme no considera la gent gran com a persones amb capacitat de produir i participar en l’esfera pública. I, a col·lació d’això, s’ha evidenciat l’escassa musculatura del sector públic, el qual depèn de les multinacionals vinculades a l’àmbit sanitari i les cures.
Les llibertats sempre s’han de posar en relació amb altres esferes de la vida. Si no és així, és un exercici de poder per part d’algú que vol preservar el seu privilegi. Per tant, la llibertat no pot exercir-se de qualsevol manera, sinó que ha de tenir en compte l’entorn social i la resta de persones.
Delgado fa servir un lema que m’agrada: “No hi ha res a fer, però això no vol dir que no puguem fer alguna cosa”. I coincideixo força amb aquesta idea, perquè crec que és una lectura naïf i idealista pensar que sortirem de la crisi més bons. Ens agradi o no, el món no es regeix segons les idees que tenim, sinó que depèn de la capacitat de mobilització de cadascú.
Hi veig una privatització de l’espai públic acompanyada d’una carcassa ideològica. Hem tret els cotxes, sí, però alhora hem posat terrasses que no són per a tothom, sinó pels empresaris que se’n lucren i els consumidors que les poden pagar. Són mesures que es presenten sota un discurs que dificulta la crítica i que em recorden l’alcalde Xavier Trias quan parlava de les smarts cities. Qui pot rebutjar una ciutat intel·ligent i, alhora, voler-ne de ximples? Doncs bé: ara l’Ajuntament diu que, posant terrasses i traient coses, ha quadrat el cercle, quan la mesura només afavoreix un cert monocultiu econòmic.
És contradictori, efectivament. I si bé inicialment es podria atribuir al desconeixement sobre el virus, ara s’explica per què en el fons depenem de la restauració.
Jo els anomeno els nous sacerdots, perquè actuen com si fessin de mitjancers entre Déu i els seus fidels. Ho hem vist amb Fernando Simón, que apareix per dir-nos que està bé i què no, ens corregeix i ens imposa penitències, quan cal recordar que els metges estan condicionats per les decisions polítiques i les seves agendes. Al final tots hem esdevingut protestants: cadascú té la seva comunicació amb la ciència i valora què pot fer i què no.
Ho subratllo en el llibre. I a El eclipse de la fraternidad, Antoni Domènech també hi posa l’accent quan apel·la al tercer element de la triada de la revolució francesa: la fraternitat, que no significa que ens estimem tots, sinó que siguem germans i tinguem la capacitat de ser independents. És revelador que Cayetana Álvarez de Toledo digui per Twitter que pertany a una societat de lliures i iguals. El món funciona precisament així: hi ha llibertat i igualtat política, però no hi ha la fraternitat. Si hi fos, tothom podria accedir a condicions de vida dignes.
L’esquerra -i els moviments socials també- sol ser reactiva: respon a problemàtiques que observa i decisions que es prenen en altres àmbits. Així i amb tot, hi ha un element positiu en la gestió de la crisi: s’han pres decisions proactives com l’Ingrés Mínim Vital, que si bé és molt limitat, pot ser una llavor per a una futura renda bàsica. I també s’han fet passes per dignificar el salari mínim.
El nivell de quasi monopoli que té Amazon és inquietant. Per què, quan la Covid-19 estigui controlada, qui abandonarà la posició de domini que ha assolit durant la crisi? Amazon no ho farà voluntàriament, per descomptat. Al contrari: tal com va passar amb el crack de 2008, alguns actors econòmics poden aprofitar la conjuntura per imposar les seves condicions amb vista a la reconstrucció.
M’imagino que hi haurà una concentració del sector, perquè els petits actors cauran i seran absorbits pels grans grups, però mentre el turisme de masses no torni, podem buscar alternatives estructurals a aquesta dependència.
Com a màxim serà flor d’un dia, perquè tot i que les ciutats pateixen restriccions molt severes, també són els llocs on passen més coses. Darrere d’aquesta alarma hi veig una campanya per orientar les inversions, res més. Perquè dubto molt que es produeixi un èxode de professionals del màrqueting digital cap a Alella o a Sant Sadurní de Noia amb la idea que tindran una finestra més gran. Veuran la necessitat d’estar en contacte amb el conjunt d’ofertes que té la ciutat.
