Francesc Miró ''Rebo amb els braços oberts tots els models que mirin d'organitzar el treball d'una manera més horitzontal, perquè el món laboral és molt hostil''

No sé si t'ha arribat que els periodistes tenim mala fama...

Alguna cosa es comenta.

Doncs El arte de fabricar sueños m'ha semblat un molt bon exemple d'escriptura per part d'un periodista assagista, o de periodista assagista, que escriu des de la modèstia i sap comunicar-se amb el públic lector. M'ha recordat a Futorofobia, d'Hèctor G. Barnés, per exemple. Hi ha bona escriptura periodística a l'Estat, encara que les condicions materials siguin molt tètriques?

Sí, pense que malgrat la precarietat i els canvis permanents d'un periodisme que està sempre en crisi, es fa bona feina perquè hi ha molt de talent. Així sí: cultivar el nostre talent no ha d'empènyer-nos a acceptar tarifes menors o jornades maratonianes ni a renegar de la defensa dels nostres drets col·lectius.

Com el teu llibre anterior, Homes, amor i cures, la teva nova obra sembla tenir un germen experiencial. Has viscut un camí de creixement com a jove periodista cultural i crític cinematogràfic, i podries relatar-te a tu mateix com un guanyador, però et situes en un altre lloc.

Sí, jo creia en una mena de narrativa ascendent de progrés que sembla que tots hem de complir. Primer cobrava poc o no cobrava per fer-me un nom dins del periodisme cultural, després vaig fer les pràctiques en un periòdic, més tard coordinava i editava col·laboracions... Arribat el moment, ja en un altre mitjà, vaig passar a ser redactor en cap. Però aquesta lògica ascendent es frustra sempre. Al primer capítol del meu llibre cite una escena de la sèrie televisiva The bear, on una xef diu que, arribat el punt de l'èxit, la frontera sempre es mou. L'èxit mai compensarà, siga perquè busques un cim més alt o perquè el que has aconseguit no és el que esperaves. O perquè el que has sacrificat per arribar allà no compensa, o t'ha deixat molt sol o molt cansat. Què passa quan has complert amb el que t'esperava és el germen del llibre. Des de la meua experiència personal, plantege què és el relat meritocràtic i com ens afecta, fins i tot a persones que el posem en dubte.

En aquest aspecte, també pot recordar el teu llibre anterior. Algú que exerceix el pensament crític descobreix que la seva mirada tenia algun tipus d'angle cec, que no s'adonava que creia en algunes de les coses que estava criticant.

Sí, hi ha una part d'això. Alhora, crec que el llibre fonamentalment és un producte dels dubtes que em genera l'enorme espai físic, mental i d'energia que la feina ocupa dins del còmput de les nostres vides. Quasi tot el món està precaritzat o té moltes dificultats en el nostre sector. Per què ens deixem tant la pell? És perquè ens dediquem a alguna cosa que ens agrada? És perquè creiem que ens durà a altres llocs? I això em du a reflexionar i llegir sobre temes com la meritocràcia, que subjau en molts dels nostres entorns, i sobre la confusió de termes quan la passió i la creativitat es mesclen amb la feina

El teu llibre pot recordar obres com El entusiasmo o Frágiles, que són relats d'aquestes vocacions que es converteixen en trampes de precarietat i explotació laboral. La seva autora, Remedios Zafra, seria un dels teus referents? A qui més esmentaries?

Sí, vaig llegir El entusiasmo en un moment que per a mi era clau, en ple apogeu de pencar moltíssim per molt pocs diners. I em va obrir els ulls d'una manera que pocs assajos han fet, la veritat. En el llibre hi ha moltes altres cites. Està Michael J. Sandel, Katrine Marçal, Richard Sennett, que és una presència bastant constant al llibre, i fins i tot Max Weber. Aquests treballs de filosofia, de sociologia, de política i història contemporània, m'ajuden a entendre el que em passa, com afronte la feina i la carrera periodística. Alhora que escric, obre la possibilitat del diàleg i alhora convide a la lectura d'obres d'altres persones, perquè crec que tot està pensat i també perquè em sembla que hi ha poques més boniques que convertir la lectura en un exercici en expansió. Que un llibre porte a un altre llibre, i aquell altre llibre porte a un tercer...

La teva prosa es percep com un acte de comunicació. També la de Zafra, que conrea una escriptura curulla de poesia i de dolor. Tu sones menys turmentat, però, i esquitxes el teu discurs amb referències a llibres, pel·lícules...

Sí, Remedios fa un temps que conta les seues dificultats i això està molt bé perquè li dona veu a molta gent que pateix en el sector cultural. En el meu cas, no volia escriure un assaig que constatés que el món està fatal. Volia que el llibre també tingués una mica d'hedonisme i d'entreteniment. Jo em dedique al periodisme cultural perquè la cultura em produeix molt de goig, així que seria estrany que promoguera una cosa que fora embaixonadora i trista. Crec que faig una certa invitació a gaudir d'altres esferes de la vida que són importants i que estan amenaçades pel pes que assoleix el treball.

Intentes no oferir un repàs desolador de derrotes individuals o col·lectives, i també vols escapar-te de les solucions unifactorials als problemes. No necessitem teràpia o un sindicat, sinó que segurament necessitem compatibilitzar les dues línies d'acció... i potser algunes més?

És clar que sí. La narrativa de l'autoajuda, l'escriptura i publicació de llibres que s'entenen com transmissions de veritats revelades, em posa molt nerviós. Crec que la literatura pot proporcionar-te moltes coses bones, però que no et pot proveir de receptes màgiques que funcionen per a totes les persones. Així que, a l'hora d'abordar el tema de la meritocràcia, volia escapar d'aquest binomi d'haver d'escollir entre drets laborals i salut mental. Pense que no ens podem permetre renunciar a res.

Al llibre parles del treball cultural, però no solament del treball cultural. Moltes de les coses que dius, o potser totes, són extrapolables a altres àmbits?

Sí, parle molt del treball cultural perquè partisc de la meua vivència i no pretenc escriure com si sabés de tot, però la precarietat laboral i els problemes de salut mental dels que tracto són aplicables a molts altres sectors. Un dels llibres que esmente en aquest punt, Malestamos, no té cap referència al treball cultural exclusivament, sinó a la precarietat material d'un sistema que cada vegada ens fa treballar més, ens fa cobrar menys i afebleix més els principis de l'estat del benestar que altres generacions van poder gaudir. Quin pes ocupa la feina en les nostres vides i quin pes ocupen els afectes i les cures? Quina xarxa afectiva tenim quan ens passem la vida treballant i quines cures podem exercir si tot el dia estem a l'oficina? Aquests dubtes són aplicables a moltes feines de l'actualitat i a aquest moment que vivim en el capitalisme que fa que molts ens plantegem quin sentit tenia treballar tant i quin objectiu tenia tota aquesta feina si a la rematada estem igual de mal.

El treball en sectors com el cultural, on predominen els treballadors en règim d'autònoms, acostuma a ser molt solitari. Una de les pràctiques que ha recuperat força des de la crisi de 2008 als sectors periodístic i cultural és la creació de cooperatives. Així podem patir acompanyats?

Jo simpatitze amb qualsevol moviment, inventat o per inventar, que contribueixi al fet que les carreres professionals siguen menys individualitzades i més col·lectives, que provi de repartir tant la càrrega de feina com la càrrega de responsabilitats. Rebo amb els braços oberts tots els models que miren d'organitzar el treball d'una manera més horitzontal, perquè el món laboral és molt hostil. I, malgrat ser tan hostil, no té alternativa, perquè tots ens hem de guanyar la vida mentre no hi haja una renda bàsica universal. Així que tot el que faça més vivible o més amable aquesta esfera de la vida és positiu i hauria de ser ben rebut. Sabem que cap model és perfecte, i que hi ha gent que abraça el model cooperatiu per ser molt extractivista, però també sabem que els models d'organització empresarial totalment individualistes i alienants no afavoreixen ningú. O quasi ningú.

I ja no descartes desfer-te de la vocació com a professió? Et veus treballant d'una altra cosa i que la vocació quedi pel temps lliure?

No, no, no ho descarte. No descarto deixar el periodisme cultural en el moment en què no em compense, perquè per a mi la feina hauria de ser una forma de guanyar-se l'aliment i de tenir uns ingressos que et permeten viure dignament i dedicar-te a allò que et fa feliç. Si allò que et fa feliç és la meua feina o no, això és un altre debat. Així que puc acabar treballar en qualsevol altre sector, sí. No tinc un contracte indefinit amb el periodisme cultural que em lligue de per vida. No li dec res. I el sector també s'ha encarregat de fer-me saber que tampoc em deu res. Si no puc fer d'això una professió, no tinc problema a dir adeu i trobar formes alternatives d'expressar-me i d'escriure, que és la meua passió.