Mauro Entrialgo: "Molta gent pensa que les cooperatives són coses molt de rojos"

Alguns humoristes gràfics i historietistes es dediquen només a l'humor, però altres mostren més facetes d'activitat. Tenim a Jaume Capdevila 'Kap', que és un dels grans historiadors de l'humor gràfic a Catalunya, per exemple. I tu ja havies treballat al cinema, per exemple. Malismo és el teu primer assaig?

Sí que és el meu primer assaig llarg, encara que el llibre no té moltes pàgines. En tot cas, l'humor gràfic que faig, els còmics que faig, també tenen a veure més amb l'assaig que amb la ficció. I sí, vaig veure l'altre dia el llibre que d'acudits de Perich sobre el Papa que ha editat en Kap.

Explica'ns-ho ràpidament: què es el 'malisme' que dona títol al volum?

Jo el defineixo com una estratègia de comunicació que consisteix en presumir dels teus pensaments o accions malvades per obtenir algun benefici. Veig que la gent ho sol interpretar com un fenomen que té a veure amb la política, però no sempre és així. S'utilitza en molts altres àmbits, com el publicitari, el televisiu, el cultural...
 

Al llibre encunyes conceptes i analitzes dinàmiques estructurals i anècdotes més específiques per desenvolupar el teu discurs. Hi ha un cert humor en tot aquest repàs, un humor de riure per no plorar?

Sí, sí. Jo observava aquesta estratègia que sembla infal·lible de presumir de fer el mal per rebre aplaudiments. És una estratègia que no sé com combatre, però en escriure el llibre em faig una mena d'autoteràpia d'explicar-me a mi mateix perquè crec que succeeix tot això, des de quan ha succeït i de quina manera. Com sóc incapaç d'explicar les coses sense posar-hi una mica de distanciament humorístic, sí que es pot percebre una mica d'humor. De fet, hi ha persones que em diuen que el llibre els ha afectat molt, i altres que m'han dit que s'ho han passat molt bé. I poden passar les dues coses a l'hora. És una mena d'assaig tragicòmic...

Jo hi he vist més tristesa i abatiment que no pas ganes que el lector es peti de riure o s'indigni. També hi veig una mena de perplexitat fonamental, de "com pot ser aixo"...

Sí, és així. Per això deia que l'escriptura ha estat una mena de teràpia. Els esdeveniments que veiem em deixen perplex. Moltes persones es pregunten perquè s'empren aquestes estratègies comunicatives, però s'utilitzen senzillament perquè funcionen. La gent que ens vol vendre coses, siguin publicistes o polítics, busquen la manera de vendre el seu producte. Si una manera no funciona, proven amb una altra. El que em deixa perplex és que aquesta estratègia funcioni. És terrible veure com moltes persones aplaudeixen aquest tipus d'actituds.

Al final, això contribueix a modelar els nostres marcs conceptuals de com se suposa que funciona el món. El 'malisme' funciona perquè el món és així, i el món és així perquè funciona el 'malisme'...

Sí, modela els marcs teòrics i també les nostres pràctiques. El dret internacional, per parlar d'un tema molt important, està sent atacat. I això reconfigura la forma com interpretem les relacions entre els estats, per exemple.

També parles de la hostilitat envers l'Agenda 2030. En altres contextos, l'esquerra la questionaria perquè els seus compromisos són eteris, perquè no hi ha concreció a l'hora de dur-los a la pràctica, perquè se sotmeten a l'economia del lucre i de les grans corporacions... Ara, però, la trituradora discursiva de l'extrema dreta pot deixar el ciutadà en una situació estranya.

Sí, és curiós, perquè els objectius de desenvolupament de l'Agenda 2030 són obvietats: acabar amb la pobresa, assegurar l'accés a aigua potable... El que era criticable era que els compromisos no fossin suficientment ambiciosos. I ha resultat que aquests consensos que creiem acceptats són qüestionats directament. Et veus obligat a defensar coses elementals com que les persones tenen dret a un treball digne. Em refereixo a aquest objectiu de desenvolupament en concret perquè vaig llegir una crítica del llibre on es deia que objectius com aquest eren discutibles, perquè un treball digne per a tothom impossibilitaria que aconseguim els productes barats que aconseguim, atès que el seu preu baix es basa en els treballs indignes d'altres persones en altres països. Resulta que ara qualsevol mínim d'empatia i de solidaritat humana és discutible.

Aquest exemple que poses és característic d'una tendència estructural a culpabilitzar a qui està pitjor que nosaltres, o a deixar-lo caure.

És que ara tenim uns debat completament absurds. A les televisions es debat si està bé matar nens o no. I et diuen: "és un debat molt ampli, perquè tenim gent que està a favor de matar nens i gent que està en contra". És una degradació absoluta. El 'malisme' i altres tàctiques de distribució d'idees fomudes ha fet que els discursos s'hagin anat tant a la ultradreta... El que abans es considerava un centre moderat ara es considera ultraesquerra. Sembla que la paraula 'igualtat' és considera als Estats Units com un atac a la llibertat, segons els ultradretans que controlen el país.

En un dels capítols més tristament divertits del teu llibre parles dels "nazis del misteri", aficionats als successos paranormals i les conspiracions que alhora són ultradretans. Son un exemple d'aquestes soledats compartides en les bombolles de crispacions més o menys monotemàtiques que atien les xarxes digitals. Vincules aquests fenòmens amb Internet?

Per a mi tenen una relació amb Internet i amb les compartimentacions culturals que ha suposat, sí, però també crec que és un fenomen amb més facetes. A Espanya ha passat una cosa molt estranya. Creiem que els friquis del misteri estaven propers d'una manera molt majoritària a l'esquerra, encara que fos una esquerra potser difusa, potser abstencionista. I ara el 90% se situa a la ultradreta. Abans aquesta intersecció era petita, ens feia riure i parlàvem de nazis buscant el Sant Grial o un ovni.

Els funcionaments d'internet poden propulsar canvis i alhora servir de mirall que reflecteix com han canviat les coses. Abans hi havia un Internet del software lliure, d'iniciatives comunitàries, i ara sembla un lloc molt dominat per l'extracció de riquesa per part de grans corporacions tecnològiques.

També hem vist estats intermedis. Hi han hagut empreses que van començar venent-se com iniciatives col·laboratives, de l'economia del compartir, i han acabat revelant-se com plataformes de destrucció de drets.

En aquest univers discursiu del 'malisme', on qualsevol gest solidari és ridiculitzat com a 'bonisme', ¿com encaixa l'economia cooperativa?

La paraula 'cooperativa' sona a comunisme a molta gent. Vaig fer un còmic sobre la història de la indústria alabesa que partia de la Fundació San Prudencio, que va formar els primers economats i cooperatives de la zona. Van ser acusats de comunisme als anys 70 del segle passat, però en aquella època la majoria de gent s'adonava que aquesta mena d'acusació estava fora de lloc. Em sembla que ara molta gent pensa que les cooperatives són coses molt de rojos.

Dediques un capítol a les empreses que es vanten de fer accions malvades, o que es comuniquen en un registre molt provocatiu. Això pot servir d'alguna manera de brúixola: si aquestes entitats s'enorgulleixen de ser malvades, potser no són el lloc on he de trobar els productes o serveis que cerco.

Sí, per suposat, no hauríem de consumir el que produeixin empreses que es dediquen a presumir que fan el mal. Però s'ha de distingir entre tipus d'empreses. Crec que les grans empreses no solen ser descaradament 'malistes', no s'atreveixen a autoretratar-se així d'una manera indissimulada. Potser s'inclinen més a afirmar que el que fan és inevitable. Com els macrofestivals de música que són propietat de fons d'inversió amb interessos a Israel. Et venen a dir que les coses són així, que què hi poden fer si els diners són dels que maten nens.

No sé si estàs astorat per la rebuda dispensada al teu primer assaig, per com ha penetrat en el debat de les idees. Se'l cita en entrevistes, en articles d'opinió i d'anàlisi.

I també al Congrés dels Diputats! És veritat que està tenint un cert ressó. Ha donat la casualitat, o no, que algunes de les coses que jo preveia han acabat succeint. Ha guanyat Trump, per exemple, quan hi havia gent que no s'ho esperava. I això ha fet que el llibre funcioni més bé. Jo preferiria haver venut menys llibres i que al planeta li anés millor. Hi ha una acumulació de barbaritats tan gran... En tot cas, l'esforç ha pagat la pena i això et fa venir ganes d'acabar coses que tenies a mig escriure. Així que estic treballant un altre assaig.