Jesús Rodríguez: Consequències psicosocials de l'exili i cures comunitàries

No es preveu ni es planifica, passa de manera sobtada. Sobretot perquè la decisió de marxar a l'exili fora de l'estat espanyol per evitar un empresonament, unes conseqüències repressives, una actuació abusiva, una privació de llibertat, formen part d’una decisió individual que suposa unes conseqüències per l’entorn directe. Les derivades que pren el que finalment acabarà sent la xarxa o grup de suport es van construint posteriorment.

En un període inicial, en el meu cas, vam anar amb molta cautela en haver-hi d’altres persones indirectament o directament afectades pel mateix procediment judicial. És bastant complex perquè qualsevol de les actuacions pot causar impacte sobre la resta, la prudència és essencial. Va trigar a fer-se públic el meu exili a Suïssa perquè es va coordinar i consensuar prèviament. Ho vam publicar el dia sis d'abril de l’any passat quan ja feia cinc mesos que hi era.

Per tant, hi ha com dos temps diferents d'articulació de xarxa o grup de suport, abans i després de fer-se públic.

Abans: les energies s’enfoquen a cuidar-nos, acompanyar-nos, comunicar-nos, consensuar temps, relats, accions i després amb tota la gent més propera articular un canal per facilitar la meva vida a Suïssa. Evidentment, la situació de qualitat de vida i de protecció és molt superior a la que hi ha altres països, però també és molt difícil de gestionar el nivell adquisitiu i les despeses que suposa, la complicació d’arribar a final de mes i cobrir les necessitats bàsiques. Malgrat que partíem amb una mica de coixí a causa de la situació d'altres exiliats de Catalunya a Suïssa els últims anys i no era començar de zero, sí que s'havia d'estructurar un habitatge, un lloc de treball i uns recursos econòmics.

El després de fer-ho públic, es va poder fer la crida per donacions, i ja va venir un suport de manera més àmplia. Visites, trobades i un acompanyament que em va fer sentir proximitat i pinya, van ser molt importants per estructurar el temps i pel suport emocional.

A l'inici de l'exili eren més regulars, i a mesura que va passar el temps, també es van anar espaiant. Em van ajudar per canviar la mirada i l'estat d'ànim que tens amb relació a la teva situació allà.

A l'inici tens la percepció, la sensació que hi ha un horitzó i que la cosa es pot arreglar en un breu període de temps, sobretot perquè va aparèixer la Llei d'Amnistia i pensava que es podria aprovar al febrer, però es va posposar, es va aprovar a l’abril i fins al maig no va entrar en vigor que va ser quan ens van comunicar que no ens l'aplicarien. I en aquell moment, comencem a adonar-nos que allò aniria per llarg i van resultar els dies més difícils, ens adonem que no podrem tornar i aleshores és quan ens apuntem a una escola d'idiomes, comencem a buscar feina, i a pensar en clau futura en anys vista. Però van resultar poques setmanes, perquè de cop i volta passa un altre esdeveniment imprevist, i es tanca la causa per un error. Aquesta va ser l'explicació oficial que es va donar, però no l’he cregut mai.

Penso que tot ha estat travessat de moviments polítics del govern espanyol, de la fiscalia, de jutges més alineats amb el Partit Popular, jutges més alineats amb el PSOE i que és el que ha acabat definint o decidint què és el que acaba passant.  No crec que fos una simple qüestió formal d'un error en el procediment de la investigació de la instrucció judicial.

Com va ser la intercooperació amb els altres grups de suport?

Va ser bonic perquè els grups de suport eren molt diferents. Era tremendament abismal la distància entre l'entorn de la Marta Rovira, del Carles Puigdemont, del Ruben Wagensberg, de l'Oleguer Serra, del Josep Campmajó...

La coordinació entre els advocats era complexa a causa de la diversitat, però pel que fa a la qüestió de la repressió i com aquesta afecta les nostres vides va haver-hi comunió. La relació de veïnatge i del reconeixent com a nosaltres, els exiliats, va estar molt bé. Tinc una bona experiència i record i crec que ens va generar un llaç potent a escala humana, malgrat que cadascú de nosaltres veiés les coses molt diferents des d'una perspectiva política, social, fins i tot diametralment oposats en molts casos. Però el que fa els llaços humans i la unitat antirepressiva en relació amb la causa ens vam entendre. Hi havia un reconeixement mutu.

Cada cas tenia les seves peculiaritats, persones que deixaven fills a Catalunya, o avis, o germans... algunes més difícils que d'altres. En el meu cas, la meva mare i el meu pare van morir fa anys, jo no tenia unes càrregues, uns vincles familiars forts, no tinc fills... Aquesta part era més fàcil de portar, però també les famílies no tenen per què ser les de sang. Es van trencar molts llassos pel que fa a amistats, de veïnatge i de relacions personals, companys de pis... Moltes coses que de cop i volta canvien de nit al dia. Jo vaig desaparèixer de casa meva, i les persones amb la que visc no van saber res de mi fins al cap d'una setmana. On està el Jesús? Què ha passat?

Existeixen espais emocionals de gestió de les conseqüències d'un exili?

Sí, sobretot entre nosaltres, entre la gent que estàvem a Suïssa, perquè és que era molt difícil trobar-se... Les persones que venien de visita de Catalunya ocupaven espais puntuals i no tan quotidians. En els moments llargs, els moments de plorar-nos una mica i d'explicar-nos les penes, i de compartir les inquietuds, les pors, les incerteses, van ser-hi els que estàvem allà, entre el Ruben, l'Oleguer, l'Anna Gabriel, el Jordi Cuixart, la Marta Rovira...

Sí, vam tenir llargues trobades, i cadascú va expressar una mica, va explicar com ho vivia. Hi havia gent que portava molts anys. L'Anna Gabriel i la Marta Rovira quan jo vaig arribar, portaven sis anys. Per tant, són circumstàncies que tampoc són comparables, la veritat. A la Marta Rovira li ha canviat la vida a ella i a la seva filla, que quan va arribar en tenia sis anys i ja anava pels tretze. Són uns impactes en la rutina i en la vida d'una família molt forts. I de tot això en vam aprendre, i també dels moments junts.

Per altra part, a l'inici teníem gent de Suïssa i amb qui socialitzar però costava. No és fàcil tampoc establir uns espais de confiança i de relació, així d'entrada, si no hi ha un treball previ fet i si no hi ha un vincle entre certes persones de Ginebra.

La majoria de les persones allà mantenen l’opinió al respecte la causa catalana, i sobretot arran de l'1 d'octubre, que el que va succeir és del tot abusiu i repressiu. Cada vegada que hi havia una interlocutòria judicial que demanava la col·laboració del govern suís amb l'Audiència Nacional, amb la causa del Tsunami o amb altres causes, la resposta del govern suís ha sigut molt contundent, dient que no col·laborarien, que era un procediment polític. I això que està molt establert al govern de Suïssa i també ho està en la societat. Hi ha una simpatia bastant generalitzada cap a les persones de Catalunya.

Persones del món de les ONG, en el món de Nacions Unides, d'advocats que es dediquen al tema dels drets humans, els drets comissionats de Nacions Unides que tenen seu a Ginebra. Diguem-ne que la gent d'esquerres, està molt bolcada en aquest món i està molt acostumat a participar de processos d'acompanyament a exiliats d'altres llocs del món, de Palestina, de Colòmbia, de Sri Lanka, de Filipines, de Tailàndia...

Catalunya resulta més anecdòtic, amb menys exiliats. El que passa és que amb el temps vam aconseguir establir relació amb un grupet de persones que es van bolcar amb nosaltres. Van resultar les persones de referència que durant tots aquests anys del conjunt d’exiliades els han ajudat en tots els tràmits i en tots els suports que necessitàvem.

Quins factors de protecció creus que t'han ajudat en aquesta vivència?

A Suïssa, és clar que un dels factors de protecció era l'existència d'aquesta comunitat ginebrina, gent que ens ha protegit i ha parlat en nom nostre amb les autoritats, amb els partits polítics de Suïssa, amb el partit socialista, amb els verds liberals, radicals, fins i tot amb els demòcrates cristians, de la dreta moderada. Ens han protegit des de el que és polític, l'institucional, però també en el dia a dia, en acompanyament des dels tràmits més quotidians.

És peculiar perquè no tots els cantons ho viuen la problemàtica catalana de la mateixa manera. Ginebra i Lausana, van ser punts forts de protecció, tot i que també d’altres com el Cantó de Ticino. Però pels germano parlants, el tema català es veu amb molta distància i recel per ser nacionalista i no es llegeix amb la complexitat, transversalitat i diversitat que es requereix.

Teníem una pota forta allà, i també teníem una aquí, en particular, la meva veu va poder ser escoltada, es va donar a conèixer la situació, interpel·lar les institucions, al Col·legi de Periodistes, als mitjans de comunicació, poder mostrar un entramat social que no era el mateix en tots els casos. És a dir, que totes les persones exiliades no tenien un grup de suport configurat de la manera que era el meu grup de suport. N'hi havia alguns en què el seu grup era una institució o un partit polític. En el meu cas, anava des del meu lloc de treball al món cooperatiu.

Aquesta idea d'un barri es bolca en suport a un veí, per a mi, era la idea força més potent, que ja s'ha dut a la pràctica aquí a Sants en altres ocasions, com el cas del Carles de la Bauxa, o el casteller que van empresonar durant quaranta dies.

La pràctica d'un barri al costat d'un represaliat. I crec que, malgrat que jo pogués tenir una identitat de periodística, no havia de ser una cosa corporativa del món professional, sinó que havia de jugar també un paper important al fet de Sants al costat del seu veí i ho va fer.

Quines conseqüències psicosocials i emocionals en la salut vas patir a curt i a llarg termini?

T'afecta en moltes coses. Em vaig engreixar molts quilos perquè tenia una molt mala alimentació, llaunes i productes envasats que compraven a Catalunya i em portaven per ser més econòmics.

Ens havíem d'obligar esport perquè hi havia molta angoixa i esforç en reunions per continuar avançant, amb advocats, quan ens citaven a declarar a Madrid... Cada setmana hi havia novetats i, per tant, era com una tensió permanent d’incertesa total, pensaves que la setmana següent podia passar qualsevol cosa. Tot això dificultava molt planificar, però vas improvisant. Aquest pes té un impacte pel que fa als hàbits de vida, de dormir, de menjar...

Les primeres setmanes em van ajudar a dormir bastant bé, perquè els dies que estàvem aquí esperant que la policia ens tirés la porta a terra de casa... El moment en què vaig travessar la frontera va ser un alleujament absurd. “Ja no estic amb mans d'aquesta gent” vaig pensar.

També és veritat que amb el temps, aquest alleujament inicial va desaparèixer per donar pas a la gestió de la incertesa i l’insomni.  Vaig tornar a patir de mals de cap, en conèixer la notícia que no aplicaven la Llei d’Amnistia, va suposar un abans i un després en l’horitzó de futur. Hi va haver dos moments anímics forts de canvi, l'arribada a Suïssa i aquesta notícia, que va suposar entendre que l’exili ja no és temporal, sinó que has de començar a planificar un canvi de vida radical. Ara ja soc una altra persona a Suïssa i haig d'aconseguir els meus recursos i el grup de suport no podrà estar permanentment enviant-me diners perquè jo pugui viure i, per tant, la meva vida ha de ser sostenible per si mateixa i aquest escenari torna una altra vegada a generar molta angoixa.

Com va ser l'adaptació a la tornada? Què va representar per a tu i pel grup de suport?

La tornada va ser molt estranya perquè jo a Suïssa era una persona totalment desconeguda i aleshores quan vaig arribar aquí em vaig trobar moltíssima gent que m’aturava pel carrer, em saludava: Jesús com estàs, benvingut a casa... fins i tot nou mesos després. Al principi va ser difícil de gestionar. Però tinc una sensació molt positiva de solidaritat.

Avui dia he refet la meva vida a casa meva i amb la gent que convisc a casa perfectament i així com amb la feina i els meus companys de les cooperatives de La Comunal.

L'entorn d'amics del grup de suport s'ha consolidat com un espai molt íntim i de molta confiança. Són amistats que han passat ja per moltes proves de foc. Hi ha persones que no en tenim família de sang, una família formal des dels estàndards, però jo n’he fet una de barri i d'amics i s’ha consolidat: són companys de vida, de viatge, de problemes i alegries. Això ha sigut bonic, la veritat. Està sent bonic.

Per altra part, pel grup de suport, també va suposar lleugeresa que jo tornés. Haver de convertir-se en la crossa vital d'una persona que està en l'exili no és fàcil. Des de l'estima i des de la soliditat més íntima, però no és fàcil. Tothom ho fa i és un gest que revalora les relacions entre les persones, però que suposa destinar-hi moltes hores.

Creus que amb un exili es pot produir un efecte d'indefensió apresa que repercuteixi en la consecució d'una lluita col·lectiva?

La por és una eina que pertany a la repressió sempre. Més en els casos en què es vol enviar un missatge d’exemple. Hi ha algunes accions que estan molt focalitzades en un quelcom concret o un col·lectiu molt determinat, n’hi ha d'altres que estan destinades a enviar un missatge socialment a sectors molt amplis de la població. Tot el que ha passat a Catalunya des de fa set o vuit anys està pensat en aquesta clau.

Cap d'aquests passos que s'han fet, ha estat improvisat ni ha estat fruit d’una instrucció judicial. Això era un procés d'escarment col·lectiu que ja va començar amb el que va passar, i no va ser un error que la gent formés part d'aquest missatge.

Volien atemorir la gent el dia 1 d'octubre per només votar. Volien que aquests missatges de brutalitat policial apareguessin en les televisions en el prime time de les nou del matí. No va ser en va les càrregues policials. Aquella doctrina és la que s'ha aplicat al llarg dels següents anys. Cada vegada que han volgut atemorir el conjunt de la població han aplicat un salt qualitatiu en la repressió.

Això va passar a la tardor del dinou. Quan s'empresonen pràcticament a cent persones i aquests empresonaments massius volien dir a la gent que amb el que feu, acabareu a presó, gent molt jove, tots els entorns dels instituts i universitats dels detinguts eren entorns que acabaven molt atemorits, van generar por col·lectiva.

I posteriorment s'ha anat aplicant de manera dosificada. Però el mateix procediment del Tsunami, com s'escullen les persones que estan encausades d'espais molt diferents i de biologies o de referències polítiques diverses, també volia arribar al conjunt de la societat.

Tant la gent més conservadora de dretes que de cop i volta durant uns anys s'havia sortit de l'esquema previsible i estava defensant posicions de desobediència, a aquesta gent també se la volia escarmentar. I la gent que procedia més de l'activisme social, ho feien perquè s'havien passat en l'àmbit de carrer, del dia a dia, de la lluita social a l’espai públic, i pel que representaven també algunes persones amb relació a la projecció comunicativa o al periodisme transformador que donava veu a tots aquests moviments.

Era una estratègia de múltiples arestes destinades a intimidar i a generar por al conjunt de la població.

En què es poden enfocar els col·lectius per continuar resistint? Què és el que fa que no et rendeixis?

No hi ha una resposta estàndard. Això sempre està així. La història de la humanitat sempre ha funcionat per uns fluxos i refluxos d’esclats, de revolta, d’anhels de llibertat, de creixement col·lectiu... i sempre hi ha hagut unes reaccions de les classes privilegiades que defensen els seus interessos, l'statu quo. Apliquen tota la maquinària del poder judicial, policial, per a la gent.

Però tenim la capacitat d’adaptar-nos, reorganitzar-nos, trobar altres fórmules.

No hi ha cap recepta escrita, finalment totes aquestes dinàmiques són cícliques. Quan el got està a vessar acaben havent-hi reaccions, el que passa és que l'estabilitat o el que seria la solidesa d'aquests moviments i d'aquesta transformació depenen molt de quines són les propostes concretes de model social que es planteja.

Poden ser una reacció a una repressió o a una injustícia puntual, d'un moment concret, i altres són moviments contestataris d'esmena de l'hegemonia, del sistema, del model d'estabilització política, administrativa social. Han de fer una proposta, i quan es fa, és quan es pot veure quina capacitat tindrà aquest moviment de plantejar alternatives reals i de forjar camins diferents del funcionament de la societat.

Som en una cruïlla en què hi ha molts eixos que ara mateix estan demanant a crits que hi hagi aquestes alternatives. Des d'un punt de vista de canvi climàtic, el model de relacions patriarcals, la força de treball i com guanyar-se la vida.

Certament, els poders del planeta cada cop estan més tecnificats. El control social és molt major que el que hi havia dècades enrere i aquesta tecnificació del control, està en mans de persones que cada cop creuen menys en la democràcia i passen línies vermelles a l'hora d'aplicar el seu poder.

Això genera molta por i un abisme de vertigen: cap on anem?, i els riscos que té enfrontar-se al sistema? No és el mateix desenvolupar una protesta, un moviment social, contestar un govern tipus Pedro Sánchez, que a un govern de Donald Trump. Les conseqüències per la vida de cadascú de nosaltres, per la nostra llibertat i pels col·lectius, les organitzacions, els moviments són diferents. El llistó està molt amunt. Està tan amunt com en les pitjors èpoques de la història recent de la humanitat.

Encara que no hem vist quin serà el desenllaç i cap on caminarà tot això, estem revivint dels pitjors moments de lideratges dèspotes i autoritaris que s'havien donat a inicis del segle XX. Tot són incerteses. Suma-li  la gran incertesa que no havia existit mai en la història de la humanitat: la viabilitat de la vida del planeta.

Això també ens situa en un repte a l'hora de plantejar cap a la població jove, crítica, si val la pena o no val la pena lluitar. Per què?, per qui?, cap a on? I, per tant, és un escenari especialment difícil a l'hora de poder entreveure cap a on anem.

T'agradaria deixar algun missatge?

Evidentment que val la pena lluitar, perquè no hi ha més. Si estem còmodes amb la vida com la vivim, resulta que cada vegada que parlo amb algunes d'aquestes persones acomodades en l'establishment i que el màxim objectiu és veure com escala i trepitja els que té per sota, en el fons, es viu des d'una posició de tristesa i no comoditat amb el que estan fent. La història del triomf individual, personal i de l'aspiració de la riquesa i del luxe i de l'ostentació és més una aparença que una realitat.

Estiguem com a mínim en el pla teòric i en el dia a dia de la pràctica en un pla d'igualtat i que aspirem a un repartiment de la riquesa, a una justícia social, a les condicions de la vida per tothom. És una qüestió de sentit comú. Que ho vulguis o no, per molt conservador que siguis, en el fons, a dintre teu t'adones que això és així.

El que passa que pot ser que hi hagi molta gent que estigui atrapada en unes circumstàncies en les quals trencar amb aquestes dinàmiques li suposi un esforç així com enfrontar-se a altres persones que estan per sobre d'elles.

Penso que voler fer un món més horitzontal, més just, més còmode per a tothom, més saludable és un camí que no té marxa enrere. I, per sort, hi haurà una majoria social que intentaran anar cap aquí. Però les dificultats hi seran, evidentment.