Recórrer les misèries d’Europa amb un ruc

Resulta admirable que un històric del cinema mundial ja octogenari, Jerzy Skolimowsky (El grito), explori amb una valentia gairebé experimental les possibilitats de la imatge digital. El seu darrer film comença amb una escena visualment impactant que projecta un sentit del joc i de l’aventura estètica que mantindrà, amb alts i baixo de gosadia, durant tot el relat. Mitjançant EO, el cineasta polonès fa un exercici de perspectiva per acostar-se a la manera de mirar el món que pot tenir el personatge itinerant d’aquest retaule: un ruc que va canviant de mans, com els protagonistes animals de la pel·lícula Al azar, Baltasar, de Robert Bresson, o de la novel·la curta Història d’un cavall, de Lev Tolstoi. 

En el seu intent de reproduir la mirada animal, la proposta pot generar dubtes. No solament per les decisions estètiques que pren l’autor, i per alguna escena on aquest decideix deslligar-se de la companyia del ruc omnipresent, sinó també pel tarannà de la narració. Al cap i a la fi, s’expliquen bàsicament històries humanes. A diferència de Vaca, EO és menys antiespecista i més antropocèntrica; i, a diferència d’aquella, l’esmena d’Skolimowski a quasi tot el món té connotacions misantròpiques.

El film d’Andrea Arnold ens parlava implícitament de les crueltats i insensibilitats de l’explotació de les vaques en mans de les persones, encara que ho feia des d’una granja no especialment tètrica i optava per l’observació sense comentaris. L’obra d’Skolimowski, en canvi, ofereix una crítica més explícita i té quelcom de viacrucis ambientat en un món on proliferen els personatges més aviat menyspreables.

En el seu llarg trànsit, el no humà protagonista fa un viatge fins als confins del continent europeu. Rep gestos de tendresa, però també experimenta la brutalitat banal i sense motiu aparent, la violència d’ultradreta o la depreciació del valor dels cossos i de les vides a les zones frontereres de l’Europa búnquer.

Skolimowski recupera l’expressionisme per conjurar la confusió i la desorientació d’un ésser perdut en un món caòtic on no aconsegueix arrelar-se. Com si d’un treballador precari o una persona migrant es tractés, el ruc sembla condemnat a passar d’un espai d’explotació a un altre, sigui per la prohibició de l’ús d’animals al circ o per un mer robatori. Fixant-se en el cap de l’animal, el cineasta polonès suggereix una tristesa possible que podem intuir, o projectar, en la mirada de l’heroi resistent i víctima protagonista.

El recorregut pot remetre a la fascinació pel patiment propi d’algunes religions, un element que també sobrevolava l’esmentada A l’azar, Baltasar. La narració té quelcom d’agonístic i asfixiant, fins a l’extrem que no deixa cap camí a la transformació, tot i que sembli una crida a la necessitat de fer-ho i viure des de la compassió i la comprensió vers l’altre (qualsevol altre, també els no humans), per reconstruir una societat que es representa al llindar del col·lapse.