Back to top

Retrat fílmic d'una vida animal

Ignasi Franch
21 abr. 2022

La realitzadora britànica Andrea Arnold ha construït una filmografia prou eclèctica, amb pel·lícules com Red road o American honey, acompanyades de sèries de producció estatunidenca com Transparent o Big little lies. Ara ha arribat a les sales el seu documental Vaca, resultat d’haver filmat durant quatre anys alguns dels diversos moments-fita de la protagonista: Luma, una vaca que viu en una explotació ramadera.

En una de les primeres escenes del film, la càmera d’Arnold sosté la mirada a Luma, que sembla interpel·lar l’ull mecànic a través de diversos mugits. Insistir en la mirada de la vaca pot sobtar l’audiència, i potser incomodar-la, però també l’aproxima de manera inusual a la protagonista. Tot i això, la seqüència ens recorda les dificultats de dur a terme una narrativa no-humana: la inèrcia d’interpretar la conducta dels altres animals des del punt de vista dels éssers humans i la dificultat d’establir una comunicació entre espècies que sempre estarà interferida per l’antropocentrisme.

La realitzadora posa la càmera a l’altura de la vaca amb l'objectiu de prestar atenció als seus ulls com a focus d’emotivitats possibles

La realitzadora sembla conscient d’aquests riscos, i en pren alguns. Posa la càmera a l’altura de la vaca amb l'objectiu de prestar atenció als seus ulls com a focus d’emotivitats possibles i assumir la seva perspectiva. Andrea Arnold s’obre a interpretar reaccions emotives a través de les quals dotar de potència a un relat que testimonia diferents paratges relacionats amb el cicle de la vida: els parts, les visites del veterinari, els embarassos...

Encara que pugui recórrer-la a un cert clima de tensió, Vaca ofereix moments per a tots els gustos. Un d’ells és l’aproximació i coit entre Luma i un toro -amb música pop de fons- que pren forma d’escena romàntica, i en contrast, altres més pertorbadors, com el que separa la protagonista dels seus vedells per preservar la lògica productivista de l’explotació. També el dinamisme d’unes imatges rodades amb la càmera en mà subratllen l’agitació: una mare angoixada a la cerca del fill perdut i altres instants que posen en relleu l’existència de vincles afectius per part dels animals, mentre les figures humanes, bàsicament braços i mans, són administradors sense paraules d’ordre, violència i també de cures.

La pel·lícula mostra l’existència de vincles afectius per part dels animals, mentre les figures humanes són administradors d’ordre, violència i també de cures

El muntatge d’una pel·lícula sempre implica sedassos a l’hora de seleccionar el material. Però en aquest cas, no se subratllen les parts més tètriques de l’explotació ramadera, ni cap mena de gust per una estètica tenebrista. Al cap i a la fi, ens mostra instal·lacions on els animals disposen d’una certa mobilitat i accedeixen a passejos, si bé la industrialització de les existències, principalment en espais reduïts, és suficient per generar-nos preguntes, incomoditats, indignacions i, alhora, una mena d’empatia o compassió entre mamífers. Sensacions que poden causar angoixa i, potser, alguna conversió al veganisme.

CINEMA

TÍTOL: Vaca

DIRECCIÓ I GUIÓ: Andrea Arnold

GÈNERE: Documental

DURADA: 94 minuts

Autoria: 
Ignasi Franch