Un retrat de les filles de les perifèries

Gairebé nou anys després que Julio Embid publiqués Hijos del hormigón, on retratava la perifèria del sud de Madrid, arriba una mena de versió en clau femenina de la mà de la politòloga Aida Dos Santos. A Hijas del hormigón. Historias de clasismo, sexismo y violéncia en las periferias españolas, l’autora ens apropa a la vida de més de cent dones que viuen a les rodalies de les principals ciutats del país.

En un to marcadament reivindicatiu, Dos Santos presenta un mosaic molt complet de les “misèries” de les dones de l’extraradi, “destinades a cuidar perquè altres puguin ascendir i conciliar”; dones sobreexigides en el treball, esgotades a casa, amb la sexualitat envaïda, sense poder cuidar el seu benestar, excloses dels esports i estereotipades a les sèries i al cinema.

El llibre, però, té la voluntat de dirigir-se en primera persona a aquestes dones amb l’objectiu que deixin de sentir-se culpables i aconsegueixin eines per afrontar la seva situació. Per això, cada capítol desgrana diferents aspectes en els quals orbiten les seves vides, com l’urbanisme, l’educació o el treball. Un recorregut antropològic que passa per unes perifèries on, segons l’autora, s’ha dinamitat la lluita de classes i hi ha hagut una ruptura de la solidaritat de classe en favor de l’individualisme del capitalisme i del “si un vol, pot”.

Destaca la seva anàlisi de l’urbanisme, on assegura que ens costa reconèixer que les nostres ciutats s’hagin dissenyat pensant en la renda de qui viurà a cada costat de la vorera. Sense oblidar que “el codi postal és més important per a la salut que el codi genètic”, denuncia Dos Santos.

A banda de recordar problemes com la falta d’habitatges, la gentrificació i els problemes de transport públic, la politòloga incideix en aspectes que estan estretament relacionats, com ara l’assetjament a l’interior i exterior de la llar i el maltractament, d’on és tan difícil sortir quan ens envolta una situació de precarietat.

Quan parlem de les filles de formigó, és gairebé inevitable pensar en feines feminitzades com les de cuidadores o serventes, i això Dos Santos ho sap. Una situació a la qual les dones es veuen abocades després de veure’s atrapades en un sistema educatiu que les aparta, una falta de conciliació familiar on elles assumeixen tota la càrrega i una persistència dels contractes temporals.

Finalment, l’autora denuncia com s’han estereotipat les dones de les perifèries, on se les ha retratat com a “chonis poligoneras”, com si en aquests espais no hi hagués gent que estudiés i treballés. Hijas de hormigón és, doncs, un retrat exhaustiu sobre el qual el mateix Julio Embid ha descrit com “les més oblidades d’entre els oblidats”.