El món s’acabarà (el musical)

El documentalista Joshua Oppenheimer, especialment conegut i reconegut pel documental sobre els khmers rojos The act of killing, ha debutat en l’àmbit de la ficció amb un projecte peculiar assolit amb finançament multinacional i intèrprets il·lustres: un drama musical postapocalíptic. Sis persones han sobreviscut durant dècades en un sumptuós búnquer ubicat en una mina de sal. A l’exterior, la societat humana ha col·lapsat. Mai no s’expliquen els motius, però sembla que l’escalfament global ha tingut quelcom a veure. I aquesta indeterminació té sentit, perquè un dels eixos de la pel·lícula és el tarannà procliu a la negació que mostra el trio protagonista: un alt executiu del sector energètic, la seva dona artista i el seu fill.

El combustible, difícilment renovable, que propulsa els conflictes entre personatges és la irrupció d’una jove de pell negra que apareix als voltants del lloc d’acció. La seva arribada no solament tensiona els vincles que la família havia establert prèviament. A més, el punt de vista i les experiències de la noia també posen en qüestió la visió del món i l’autoretrat que el grup havia fet de si mateix i de les decisions que havia pres al llarg dels anys. Després d’escoltar (una mica) la nouvinguda, l’hereu d’aquesta mena d’illot no pot continuar redactant les memòries autoapologètiques del seu pare sense sentir vergonya.  

Oppenheimer ha dissenyat una proposta autolimitada (sembla moure’s còmodament en l’àmbit de la repetició i la variació) però alhora expansiva (el film dura quasi dues hores i mitja). Tot plegat inclou algunes contradiccions i paradoxes que acaben resolent-se amb decisions lògiques i també discutibles. Les escenes musicals són radicalment artificioses, i inclouen elements que semblen errades tècniques, però aquesta artificiositat té sentit conceptual i funciona com una representació expressionista de la manera com els protagonistes es comuniquen i relacionen. La contenció de tot el dispositiu també és susceptible de ser criticada, si bé encaixa amb una atmosfera de repressió de les emocions i de pulcritud extrema en les maneres d’expressar-se.

En un moment del film, el jove protagonista retreu a la nouvinguda que parla i parla, i grata i grata, i això genera incomoditat. En bona part, aquest sembla el plantejament general del film. Oppenheimer i el seu equip insisteixen a tractar els mateixos conflictes de manera reiterada: freguen i freguen en les consciències de l’audiència amb l’objectiu de generar una ferida. A través de la insistència, el visionament de The end facilita que trontollin distàncies de seguretat des de les quals el públic pot observar la ficció. Encara que l’espectador no sigui part de l’elit econòmica dels superrics, ni tampoc un defensor de la crema massiva de fòssils, pot vincular-se amb els personatges d’un drama que alterna la sàtira i viceversa. I la jove intrusa serveix per matisar una dinàmica d’‘ells contra nosaltres’, ja que escenifica que tots hem fet coses de les quals podem sentir-nos culpables. I també que tots estem en el Titanic que és el capitalisme fòssil, encara que habitem zones diferents del vaixell.

Aquesta lliçó dona peu a lectures múltiples. Es pot extreure una interpretació fatalista i impotent sobre la impossibilitat que la humanitat arribi a acords mínims, ni tan sols en circumstàncies de gran emergència; alhora que pot fer-se una lectura més tranquil·litzadora, segons la qual, a diferència dels personatges del film, encara som a temps d’actuar.

Els mateixos responsables del film s’encarreguen de sabotejar o satiritzar aquest missatge esperançador amb un desenllaç que traspua una certa misantropia. Ho havien anunciat al llarg del relat: les jerarquies de classe no s’havien eliminat, tot i que el gruix de la humanitat pugui haver desaparegut. Els marcs mentals dels superrics, analitzat a obres de no-ficció com La supervivencia de los más ricos, acaben visualitzant-se com un problema, sí, però són l’únic problema. I Oppenheimer sembla dir-nos que hi haurà una solució senzilla, perquè tots podem convertint-nos en part del grup que rebutja canvis, que nega dificultats i vol que les coses continuïn com sempre.