Back to top

L’obsolescència programada: el motor secret de la societat de consum

Anaïs Barnolas
20 jul. 2020

Les empreses inclouen peces defectuoses als aparells electrònics perquè tinguin una vida curta i quedin obsolets al cap de pocs anys, forçant el consumidor a comprar-ne de nous. França ha estat el primer país a prohibir aquesta pràctica, que com indiquen alguns estudis, té un greu impacte sobre el medi i la salut de les persones.

Una bombeta de filament de carboni il·lumina sense interrupció des de l’any 1901 el vestíbul de la caserna de bombers de Livermore, Califòrnia. El 2001, quan es va complir un segle del seu funcionament, el Comitè de la Bombeta -creat al voltant d’aquest fenomen- va dedicar-li una festa d’aniversari, tal com es pot veure en el documental Comprar, tirar, comprar.

La durada d’aquest objecte, dissenyat el 1895 per la Shelby Electric Company, és tot un misteri, ja que el seu inventor, Adolphe Chaillet, va endur-se el secret a la tomba. Dues dècades més tard, aquest humil producte es va convertir en el primer que les empreses van escurçar-li la vida, un fet conegut per obsolescència programada i que l’economista Serge Latouche analitza en el seu llibre Hecho para tirar.

Latouche explica que la gran longevitat de les bombetes, com era Livermore, amoïnava a les grans companyies, les quals veien que a causa d’això en vendrien poques. Davant d’aquest fet, l’any 1924, en plena expansió de la societat de consum, General Electric i altres firmes es van reunir a Ginebra per controlar-ne el mercat mundial. L’acord a què van arribar, anomenat “Càrtel Phoebus” i del qual es conserven alguns documents, va consistir a limitar la duració de les llums a 1.000 hores. Un escurçament de la seva vida útil que els mateixos fabricants van transformar en argument publicitari.

Amb l’objectiu d’escurçar-ne la vida, DuPont van provar nous químics per fer més dèbils les mitges i, esgraonadament, menys resistents

La mateixa situació va passar els anys 40 amb les mitges. L’empresa DuPont va treure al mercat el niló, material que les feien molt duradores i lliures de carreres, però amb l’objectiu d’escurçar-ne la vida van provar nous químics per fer-les més dèbils i, esgraonadament, menys resistents.

Aquest tipus de polítiques es va estendre en altres productes a partir dels anys 50, quan el creixement va esdevenir el sant grial de les societats occidentals i les marques van pujar al carro de la fabricació amb obsolescència programada. En canvi, a l’URSS, Alemanya de l’Est i altres països de l’òrbita comunista, les firmes continuaven elaborant articles que, segons exposa el cofundador del Moviment Sense Obsolescència Programada (SOP), Òscar Burgos, tenien una perdurabilitat molt superior, entorn els 25 i 30 anys.

Caducitat tècnica, seducció psicològica

Sovint els productes queden obsolets a causa del progrés tècnic, com és el cas dels ordinadors, del qual Burgos posa un exemple: “Windows treu un programa que és incompatible amb el software que tens al teu ordinador perquè ha canviat el sistema operatiu i ja no et permet actualitzar-lo”.

Però més enllà d’aquesta obsolescència tècnica, també existeix el que Serge Latouche qualifica d’obsolescència psicològica, definida per la “persuasió clandestina” amb què les empreses empenyen el consumidor a desitjar un nou producte. “Ho fan a través de la presentació, el disseny i l’embalatge”, destaca Latouche.

També sobre aquest fet s’hi refereix Adrià Andújar, tècnic de medi ambient i projectes de Solidança, cooperativa que treballa en la reparació d’electrodomèstics, per qui “ara fomenten les neveres que tenen les portes transparents, però més endavant tornaran a estar-ho les que són de metall”. I el mateix amb la moda, en què “si durant un any es promou la roba amb estampats de quadres, el següent els consumidors se’n desfaran perquè es promourà la de ratlles”, explica Òscar Burgos.

Posar-se d’acord en la duració dels productes està actualment penalitzat. De fet, algunes marques ja han rebut sancions per haver pactat entre elles l’obsolescència dels seus articles, com va fer el Càrtel de Phoebus. Però, segons Burgos, “aquest joc ocult continua produint-se, ja que els aparells, independentment de la marca que siguin, tenen la mateixa durada”.

Algunes marques ja han rebut sancions per haver pactat entre elles l’obsolescència dels seus articles

Una de les tècniques perquè durin el mateix temps -assegura Serge Latouche- és la introducció de dispositius que limiten la perdurabilitat de l’aparell. “En el cas de les impressores, tenen un xip electrònic que les bloqueja quan porten 18.000 impressions, cosa que obliga els usuaris a comprar de noves”. I el mateix passa amb les pantalles dels nous models de mòbils, que, tal com indica Andújar, per canviar-les es necessita una placa d’inducció; o la cafetera per netejar el marro del cafè, que per netejar-la s'ha de desmuntar amb un tornavís especial”. “L’usuari pot adquirir-lo per Internet o una botiga especialitzada, però hi acaba renunciant perquè li suposa perdre hores i diners i perquè, com acostuma a succeir, si comprar una nova cafetera, l'obsequien amb una gran quantitat de cafè”, exposa.

A propòsit d’aquestes estratègies de persuasió, Solidança ofereix eines per arreglar els electrodomèstics en el seu centre de reparació i reutilització, on també organitza tallers i activitats d’educació ambiental perquè la gent sàpiga arrenjar els aparells. “El que no podem arreglar, ho desmuntem per vendre les peces a fi que altres aparells espatllats del mateix model tornin a funcionar”, explica Adrià Andújar.

Desús amb impunitat

Diferents partits polítics, com ERC, Catalunya en Comú o el PSC, han afegit als seus programes la lluita contra l’obsolescència programada. De la mateixa manera que la Unió Europea va aprovar el 2017 la resolució Una vida útil més llarga pels productes: avantatges pels consumidors i les empreses. “Però a la pràctica això queda en paper mullat, ja que encara no s’ha aprovat cap legislació al respecte que afecti el conjunt de la Unió”, denuncia Burgos.

De moment, només França ha prohibit aquesta pràctica, castigant-la en dos anys de presó i 300.000€ de multa, i ha portat als tribunals companyies per haver-hi incorregut. Ho va fer el 2017, quan va denunciar Apple per empitjorar el rendiment de les bateries dels iPhones més antics i induir els propietaris a reemplaçar-les o comprar un nou model de mòbil. A causa d’això, ha hagut d’afrontar una multa 25 milions d’euros. Com també pel mateix motiu Itàlia va jutjar aquesta companyia i a Samsung l’any 2018.

La falta d’un marc legal que impedeixi l’obsolescència, doncs, continua causant estralls. I és que, segons l’informe Global E-waste Monitor 2020  realitzat per la Universitat de les Nacions Unides (UNU), la Unió Internacional de les Telecomunicacions (IUT) i l’Associació Internacional de Residus Sòlids (ISWA), només el 2019 cada habitant de l’Estat Espanyol va generar 19 quilos de deixalles electròniques. “Això té conseqüències irreversibles pel medi ambient, ja que 150 milions d’ordinadors acaben cada any en abocadors de països com Nigèria i Ghana”, comenta Serge Latouche. Per aquest veterà economista, pare de la Teoria del decreixement, per bé que Europa exporta milers d’ordinadors vells als països més necessitats, només un 20% dels que arriben a destí són funcionals; “de manera que acabem convertint els països en vies de desenvolupament en abocadors internacionals, amb els impactes que això genera”. Segons Latouche, les conseqüències no són només ambientals, sinó també per a la salut dels infants i adolescents que escarben entre la ferralla per extreure trossos de metall, ja que “mentre ho fan, absorbeixen vapor tòxic”.

Per Latouche i la resta d’activistes, revertir aquest malbaratament només serà possible si s’actua des de la conscienciació

Per Latouche i la resta d’activistes, revertir aquest malbaratament només serà possible si s’actua des de la conscienciació, “fent veure que, finalment, l’important és el servei que ofereix l’aparell”, defensa Andújar. Una opinió compartida per Burgos, per qui “pagar menys per un producte no vol dir que sigui més profitós. La clau és que estigui elaborat amb millors matèries primeres”.

Al capdavall, diu Latouche, cal entendre que els recursos són limitats, la qual cosa obliga la població a practicar un consum responsable i sostenible, perquè “si continuem a la mateixa velocitat, ens estavellarem”.

 

RECICLATGE SOTA MÍNIMS

Cada cop hi ha més iniciatives que donen una sortida a objectes espatllats o obsolets. De totes elles podem destacar la catalana Solidança, fundada el 2002 i que ja compta amb 65 llocs de treball, i la basca Koopera, bressol de cooperatives i empreses d’inserció que, des del seu naixement, es dedica a la recollida, tractament i recuperació de residus. Amb 259 empleats i 257 voluntaris, Koopera s’ha consolidat en l’àmbit del desenvolupament ambiental.

Malgrat l’augment d’aquestes experiències, però, encara som lluny que el processament sigui una realitat, atès que segons el darrer informe Global E-waste Monitor 2020, del conjunt d’electrodomèstics en desús només es reciclen el 17,4%. Un percentatge que revela l’enorme feina que queda en aquest terreny, especialment quan a l’aplicació de normatives i projectes capaços de gestionar el volum de deixalles electròniques que genera l’actual societat de consum.

 

Autoria: 
Anaïs Barnolas

Pot ser també t’interessa

Collblanc, barri de la segona ciutat de Catalunya, consolida un espai de cotreball que acull una llibreria i diversos projectes comunitaris de base cooperativa.

El 40% de les entitats de l’economia social i solidària no té cap proveïdora de programari lliure. La principal raó és perquè no hi han reflexionat, davant el qual les organitzacions de l’àmbit tecnològic insten a prendre conscienciar dels seus beneficis amb vista a intercooperar.