Diversos grups d’arquitectes s’erigeixen en puntals d’un urbanisme més ecològic, segur i sostenible. Per entendre com orienten el seu treball, cal destacar dues de les experiències ben properes: les cooperatives Lacol i Celobert.
Algunes cooperatives d’arquitectes no han pogut superar la profunda crisi que ha provocat la Covid-19 i han hagut de reformular-se, com és el cas de Jordi Capell, mentre que altres s’han vist obligades a ajustar l’estructura per mantenir un relat que situa l’interès de les persones al bell mig de qualsevol projecte.
Un dels casos més rellevants és la Lacol, sorgida quan un grup d’estudiants van començar a implicar-se en les reivindicacions històriques que afloraven en matèria d’habitatge en els barris de Sants i de La Bordeta de Barcelona. Les seves primeres accions van consistir a donar forma a l’edifici conegut com La Borda; i ha continuat després en la definició del recinte industrial de Can Batlló o La Comunal, on avui s’aixopluguen una desena d’experiències cooperatives. “Fem una arquitectura conscient i sostenible i, des del principi, vam optar per esdevenir cooperativa a fi que es respectessin les condicions laborals de les sòcies”, explica Carles Baiges, integrant de Lacol.
En aquesta línia, i conscient de la influència que els seus projectes tenen en la societat, la Lacol malda per ser escrupolosa en tots els procediments. “Quan pensen en un espai, el projectem perquè no sigui excloent ni contribueixi a la gentrificació, sinó que permeti l’accés a qui té problemes de mobilitat, seguretat o dificultats per tenir un sostre digne” afegeix Baiges.
Així com abans l’urbanisme i l’arquitectura dominant es feien d’acord amb els privilegis de persones amb capacitats funcionals perfectes, blanques i econòmicament solvents, Lacol forma part d’aquella nova mirada inclusiva en la qual cal respectar a tothom i que, a escala urbanística, inclou obrir ventalls, crear patis a les escoles o convertir zones de vianants el màxim de carrers possibles.
Una altra cooperativa compromesa en aquest nou paradigma és Celobert, que amb una trajectòria de deu anys, s’ha centrat a definir plans de millora per a la vida de les persones i les comunitats a través de l’arquitectura i l’urbanisme sostenible. Així s’hi refereix Júlia Valldolitx, una de les sòcies, segons la qual “la clau és enfocar els projectes a partir de gestió col·laborativa, ja que permet obrir altres maneres d’entendre la professió, tradicionalment molt masculinitzada i jeràrquica”.
Per Valldolitx, la intercooperació garanteix ampliar el mercat social i establir marcs de treball més amplis, com és la cooperativa Perviure, que de bracet amb Fil a l’agulla i Coop de Mà, ofereix acompanyament integral a processos d’autopromoció col·lectiva i cohabitatge. També és el cas de Cases amb Energia, un projecte expositiu en la qual Celobert difon la importància de la rehabilitació i l’eficiència energètica de les llars, a més de la revista Opcions i el seu mercat digital La Zona.
A Celobert l’equip és multidisciplinari, ja que a banda d’arquitectes i urbanistes, també hi ha arquitectes tècniques que s'asseguren que tot vagi bé a l'obra, un enginyer industrial que vetlla per l’eficiència energètica i les instal·lacions dels edificis, un politòleg especialitzat en polítiques d’habitatge i una dissenyadora gràfica que dona forma i color a tot el que fan. Sense oblidar les persones que s’ocupen de la part administrativa, comptable i comunicativa que sostenen l’activitat de la cooperativa. Això, segons Júlia Valldolitx, permet oferir projectes que integren diferents inquietuds i solucions relacionades amb les persones, el territori i el medi ambient. “Pensem i creem espais amb caliu i sensibilitat, i planifiquem ciutats i pobles més justos i cohesionats”, afirma.
Lacol i Celobert coincideixen en l’opinió que l’arquitectura és una pràctica col·lectiva que ha de ser capaç de donar resposta a una família que vol habitar una llar saludable i produir la seva energia, fins a un edifici que allotgi desenes d’unitats de convivència amb un projecte comunitari de base i vinculat al barri.
Però no sols això. Per a les dues cooperatives, la definició arquitectònica d’un edifici també esdevé una responsabilitat social, ja que posa al centre la persona, la comunitat i, per extensió, tot l’univers quotidià i natural que l’envolta, cosa que l’actual sistema no garanteix. “A través de la nostra feina, materialitzem aquest anhel transformador, i ho fem impulsant la rehabilitació i construcció d’habitatges i equipaments en els quals s’optimitzen el màxim els recursos energètics i econòmics disponibles”. Aquesta manera de treballar -insisteixen- afavoreix l’apoderament de les persones que participen en el disseny i execució dels edificis i el seu entorn de confiança.
Tot projecte arquitectònic va lligat a la indústria de la construcció, que té un impacte directe sobre el medi ambient, raó per la qual tant Lacol com Celobert fan servir materials reciclables i de baix impacte. Tot sovint recorren a la fusta i, preveient que no caldrà calefacció ni aire condicionat, busquen solucions perquè la gent tinguin una bona qualitat de vida. Sobretot perquè, segons afirmen, l’energia serà cada cop més cara i de més difícil accés, fet que incrementarà la pobresa energètica d’àmplies capes de la població. “En canvi, si tenim edificis que no requereixen energia i compten amb materials assequibles que no queden obsolets en quatre o cinc anys, evitarem que les usuàries pateixin situacions de vulnerabilitat”, indiquen.
En aquest sentit, i atès que la pobresa afecta principalment les dones, les cooperatives participen de l’anomenat urbanisme feminista, que pretén trencar les jerarquies que l’urbanisme tradicional ha imposat al llarg dels anys i que no només reprodueix les desigualtats de gènere; també perpetua les desigualtats per raons de classe social, origen o edat. D’acord amb això, treballen per incorporar la perspectiva feminista a l’arquitectura a fi que els entorns residencials donin visibilitat, seguretat i espai a les cures, imprescindibles pel sosteniment de la vida, la corresponsabilitat i la igualtat.
“Reivindiquem un urbanisme accessible, assequible, sostenible i flexible, on els habitatges disposin d’espais mancomunats en els quals tothom participi de les tasques domèstiques, sigui cuinar, rentar roba o la mateixa criança”, expliquen les sòcies de Celobert. També des de Lacol, Carles Baiges comenta que els dissenys es fan amb la idea de superar els models jeràrquics de les cases habituals. “Per exemple, quan fas el plànol, no pensem que una determinada habitació serà pels pares i una altra pels nens, seguint el model de família estàndard de dos pares i dos nens”, assenyala. Segons Baiges, a l’Estat espanyol aquest model és avui una minoria, ja que el 50% de les persones viuen soles o en parella, de manera que “és important que la disposició dels espais no es tradueixi en soledat ni reforci l’individualisme”.
Al capdavall, tant LaCol com Celobert busquen dignificar els espais de cures, la qual cosa es tradueix en espais menys estancs i petits, sinó on puguin moure’s dues o més persones, sigui a la cuina, quan du a terme la neteja o atén les criatures. Un esquema de vida que, amb vista al futur, anirà aparellat amb la creació de comunitats energètiques que, tot desprenent-se dels oligopolis, potenciïn la sobirania energètica, les energies renovables i la intercooperació.
Altres maneres de fer arquitectura la trobem en la Cooperativa d’Arquitectes Jordi Capell. Un projecte que, com explica Miguel Angel Aguiló, va néixer el 1976 amb la voluntat de promoure el valor cultural i social de l’arquitectura. Però justament, gràcies a la gran transversalitat d’aquesta disciplina, ha volgut obrir-se i compartir el servei amb dissenyadors, artistes, estudiosos o apassionats per les ciutats i el territori, entre altres professionals. Fins i tot persones vingudes d’altres continents han trobat en 'La Capell' -com així es coneix popularment- un punt de trobada on compartir la seva experiència, endur-se un llibre o un objecte de recent creació. “Teixim xarxes de relacions i col·laborem amb el Museu de la Casa Vicens, el col·lectiu acadèmic de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya”, explica Aguiló.
Actualment, les necessitats de la cooperativa han variat, d’aquí el fet que hagin ampliat l’estol de productes destinats a les sòcies, que alhora proveeixen dels excedents dels productes que dissenyen. D’aquesta manera és com la meitat del seu catàleg són productes catalans i més de 2.000 són elaborats per l’equip d’arquitectes sòcies. “La clau -apunta el responsable de 'La Capell'- rau a fer servir productes de proximitat, estalviar energia a força d’evitar transports innecessaris i construir a partir de reutilitzar l’espai ja edificat”.
