Back to top

Stiglitz: quan la tenacitat socialdemòcrata s’oposa al trumpisme

Ignasi Franch
10 set. 2020

El Premi Nobel d’Economia, Joseph Stiglitz, ha afirmat reiteradament que la desigualtat socioeconòmica és una elecció. Aquest històric intel·lectual de l’esquerra estatunidenca ha publicat un nou assaig, fonamentalment adreçat als lectors del seu país d’origen. El poder, el poble i els beneficis (Edicions 62) neix per remarcar el debat sobre l’economia i trencar amb el terreny de joc definit per l’administració Trump: una confusa barreja de nacionalisme que fa l’ullet a l’electorat de rendes baixes i afectat per la desindustrialització, però que aprova reformes fiscals fetes a mida dels grans capitals.

La tendència de Stiglitz a parlar en clau de política interna no ajuda que les seves paraules arribin al públic d’altres països, i aquesta podria considerar-se una debilitat evitable del llibre. Perquè la retòrica del trumpisme, basada en l’ús del patriotisme per tapar les misèries socials, i la definició d’una nova etapa de la rebel·lió de les elits simbolitzada pels governs de Pinochet, Thatcher o Reagan, transcendeix Trump i és un fenomen internacional. Sense anar més lluny, Vox seria un exemple proper.

Stiglitz no assaja un xoc frontal amb els fonaments patriòtics i autocomplaents del trumpisme. Assumeix la creença d’uns valors americans, però és prou intel·ligent per detectar les inèrcies acrítiques que solen incrustar-s’hi. No cultiva la idea que hi hagi un paradís perdut que s’ha de recuperar: recorda l’esclavisme, la segregació racial, el masclisme i altres xacres que tenien lloc en els Estats Units fundacionals o en l’etapa de creixement amb pinzellades socials posterior a la II Guerra Mundial. Stiglitz no se separa completament del pòsit d’orgull nacional, però repeteix que l’autoretrat dels Estats Units com a potència llibertadora i terra d’oportunitats sempre ha estat qüestionable i ha esdevingut un absurd.

El poble, el poder i els beneficis podria ser un llibre per regalar al teu amic que és ultraliberal tot i disposar d’un poder adquisitiu migrat i està endeutat fins a les celles. Vivim, però, en una època de bombolles discursives fetes de formigó, i Stiglitz pot tenir dificultats per arribar a un públic nou, més enllà dels socialdemòcrates convençuts, els revolucionaris un xic desencisats que escruten els camins del realisme polític o els centristes oberts a moure’s una mica cap a l’esquerra. L’autor sembla apel·lar a un públic políticament poc alineat per sacsejar el concepte de sentit comú econòmic que imposa l’agenda mediàtica dominant. Si el sentit comú condueix al fet que l’1% de la població disposa del 40% de la riquesa nacional, potser s’ha de redefinir què és el sentit comú.

Segons l'economista estatunidenc, si el sentit comú condueix al fet que l’1% de la població disposa del 40% de la riquesa nacional, potser s’ha de redefinir què és el sentit comú.

En aquest aspecte, Stiglitz segueix els camins que va fixar a El precio de la desigualdad i El malestar de la globalización, o per Thomas Piketty a El capital al segle XXI. L’autor incorpora noves consideracions a la seva crítica la desigualtat (considerada no solament injusta, sinó també econòmicament ineficient) i la manera com s’ha gestionat la mundialització. I reprèn una aposta terminològica i teòrica: parlar de la Gran Divisió com la polarització de les rendes que s’accelera amb la Gran Recessió però que estava en marxa molt temps abans... i que es prolongarà indefinidament si no s’adopten reformes per canviar la legislació i transformar finalment l’economia. També ens recorda la ineficiència dels mercats i la inestabilitat intrínseca de la financerització, i quasi parodia la fatalista misantropia malthusiana que sobrevola les polítiques econòmiques hegemòniques.

Una mica de passat, una mica de futur

Stiglitz es refereix repetidament a algunes èpoques en què la política va mirar de posar brides al capital. Parla de les correccions socials rooseveltianes a les destrosses produïdes pel crack de 1929, o els avenços a l’Europa posterior a la II Guerra Mundial. I assumeix que aquests passats -que potser eren millors per a les amenaçades rendes mitjanes- es basaven en l’exclusió de molts. Però la seva exposició té quelcom de nostàlgic: tot anava relativament bé fins que va passar alguna cosa disruptiva (o no) que podem anomenar “fonamentalisme de mercat”; és a dir, reagan-thatcherisme o rebel·lió de les elits. El premi Nobel ens proposa tornar, tornar i tornar (per exemple, a l’aplicació rigorosa de les lleis de defensa de la competència).

D’aquesta manera, el gruix de la seva exposició manté les esquerres polítiques en una posició reactiva que ens impulsa a replantejar-nos la mateixa retòrica política. Què vol dir ser políticament conservador quan són les esquerres polítiques les que assumeixen posicions defensives, mirant de protegir les restes de la cosa pública? 

Stiglitz és un estatista clàssic, amb la mirada dipositada en la productivitat i també en la capacitat de l’Estat per disposar de recursos per incidir en l’economia. Però ens recorda que l'activitat empresarial ha de responsabilitzar-se del medi ambient. I parla de possibilitats de canvi si s’aconsegueix redemocratitzar la política parlamentària estatunidenca i que aquesta deixi d’estar en mans de candidats multimilionaris i de campanyes electorals costosíssimes. Defuig, doncs, d’aquell fatalista “no hi ha alternativa” neoliberal, i tampoc no s’alinea amb la paràlisi del revolucionari frustrat: afirma que els seus compatriotes podrien gaudir fàcilment d’un futur immediat millor si s’estimula la voluntat política de fer alguns canvis en clau keynesiana i de des-elitització de la política representativa.

En part, Stiglitz ens convida a assajar un cert retorn al passat per mitigar les destrosses del present i obrir horitzons de futur. Algunes de les seves propostes poden tenir quelcom de trencador en el context actual, encara que siguin tan clàssiques com la fragmentació dels monopolis (amb gegants de la tecnologia com Facebook). Potser la seva aposta per les reformes retro té sentit en un moment en què moviments polítics guanyadors, com la candidatura presidencial de Trump l’any 2016, estan travessats de nostàlgia i d’enyor. Al cap i a la fi, se’ns parla de recuperar la sindicació massiva, combatre els oligopolis mercantils, enfortir la participació dels treballadors en les empreses i fer cooperatives.

L’objectiu és configurar un nou contracte social per salvar el capitalisme d’ell mateix, encara que l’autor admeti que fa falta “molt més que un simple ajustament del sistema”. Queden pendents algunes respostes. No s’acaben d’encarar els problemes que també llasten aquella Europa vagament socialdemòcrata que s’apunta com un model en alguns aspectes: també es troba èbria de neoliberalisme, dominada per oligopolis, amb economies parasitades per la financerització i sectors públics afeblits per unes fiscalitats a la carta molt blindades internacionalment. Queda molt postergat, també, el repte que el capitalisme faciliti vides dignes arreu del món.

Stiglitz esmenta nous fronts de derrota -com l’enorme poder de les empreses tecnològiques-, sense deixar d’afirmar que la reforma és possible

A banda de la cerca de solucions tècnica-polítiques, Stiglitz s’ha d’afrontar a la psicologia social. I no es veu capaç d’esclarir un enigma que ell mateix enuncia: “És difícil trobar una explicació racional de la tolerància del país a la desigualtat”. L’assagista s’abstreu d’aquesta incògnita i continua denunciant allò que encara funciona malament. Incorpora la descripció de nous fronts de derrota -com l’enorme poder de les empreses tecnològiques- sense deixar d’afirmar que la reforma és possible.

Amb tot, la lectura pot causar certa fatiga, ja que un assaig no ha de ser un terreny on forçar novetats discursives i analítiques per il·lusionar irracionalment la ciutadania. I en aquest sentit El poder, el poble i els beneficis resulta especialment descoratjador si ho comparem amb les obres prèvies (i similars) de l’autor. Finalment, el seu contingut esdevé un recordatori implícit que vivim sota unes dinàmiques de funcionament perdurables i on els canvis acostumen a reforçar l’estat de les coses. És aquella sensació fatal que va resumir -potser revisant El gattopardo- l’antiheroi Snake Plissken a la distopia fílmica Escape from L. A.: “Com més canvien les coses, més continuen igual”.

Autoria: 
Ignasi Franch