Fa poc més de quaranta anys, a Catalunya van sorgir les primeres experiències de periòdics editats per cooperatives, que van plantejar l’opció de la propietat col·lectiva de les capçaleres en una època de profunda transformació del sector.
En un article publicat a NEXE, Carles Masià i Dànae Quiroz ofereixen una radiografia exhaustiva de l’actual panorama de mitjans de comunicació cooperatius dels Països Catalans i l’Estat espanyol. Un model de governança de l’organització periodística que ha suscitat un interès creixent entre professionals i lectors, si bé compta amb una llarga tradició que val la pena conèixer.
Els principis de l’economia social i solidària han servit en múltiples contextos històrics i geogràfics per modelar altres formes d’entendre, fer i consumir el periodisme. Una de les etapes on això ha succeït han estat les transicions a la democràcia, moment en què col·lectius de redactors han muntat cooperatives de premsa en països com Polònia, Brasil, Algèria, Moçambic o Catalunya.
També han afavorit aquestes experiències les crisis econòmiques globals, nacionals o d’una empresa en particular, tal com va succeir a l’Argentina, on la premsa cooperativa es va organitzar en una federació, amb desenes de membres, que van editar un diari cooperatiu, o als Estats Units, on durant els anys trenta alguns col·lectius d’obrers van impulsar publicacions cooperatives per contrarestar els relats hegemònics en temps de la Gran Depressió. El cas de major envergadura van dur-lo a terme el 2019 els 350 treballadors del Groupe Capital Médias, que editava sis periòdics locals al Canadà, quan davant la fallida del grup, van recuperar-ne les capçaleres per constituir-se en Cóoperative Nationale de l’Information Indépendante.
Dècades abans, a Catalunya, ja existia la premsa cooperativista; és a dir, publicacions periòdiques de cooperatives o altres que versaven sobre el fenomen, com les actuals Cooperació catalana i NEXE. Cal destacar, durant el primer terç del segle XIX, els butlletins de cooperatives individuals, entre les quals la Revista Cooperativa Catalana, òrgan de la Federació Regional de les Cooperatives Catalanes, que tindria múltiples títols entre 1899 i 1938.
En canvi, a inicis del segle XX, no apareix cap nova experiència d’una capçalera periodística que fos editada per una cooperativa de periodistes o lectors, si bé no podem oblidar una ràdio organitzada cooperativament, Ràdio Associació de Catalunya. *
Amb la fi del franquisme, les primeres capçaleres cooperatives emergeixen en forma de noves publicacions -sobretot revistes temàtiques i periòdics locals- amb grans dosis de voluntarisme, anhels de transformar el panorama periodístic, i escasses o nul·les nocions empresarials. Es tractaven, en general, de la resposta que trobaven els col·lectius d’obrers perjudicats per la reconversió industrial, així com joves professionals i tècnics que anhelaven l’autogestió del treball. Són anys d’un alt dinamisme, que després es va apagar amb la consolidació de la democràcia formal i l’economia de mercat.
En qualsevol cas, la cooperativa és adoptada, en primer lloc, per algunes revistes alternatives, connectades amb moviments socials i polítics. És el cas de Dones en Lluita, nascuda el 1977 com a òrgan de la Coordinadora Feminista de Barcelona, que va encetar una segona etapa, ja independent i en forma de cooperativa, el 1981, fins a allargar-se el 1983.
També cal parlar d’Integral, dedicada a la divulgació de l’ecologisme i les teràpies mèdiques naturistes, que es va professionalitzar progressivament i es va cooperativitzar el 1984, si bé al cap de poc va passar a ser societat limitada. O la revista d’anàlisi i reflexió en clau marxista Mientras tanto, editada per una cooperativa de redactors entre 1983 i 1986. De la mateixa manera que destaca el diari cooperatiu El Temps, impulsat pels treballadors del Diario de Barcelona acollits a la clàusula de consciència, però que no va acabar de materialitzar-se.
Pel que fa a la premsa local i comarcal, la primera capçalera a transformar-se en cooperativa és l’històric setmanari Diari de Vilanova, fundat a mitjan segle XIX, i que durant el franquisme havia pertangut al Movimiento. Cal dir que, amb el canvi de règim, es va procedir a liquidar la xarxa de premsa franquista, fos subhastant-ne les capçaleres o privatitzant-les directament.
Doncs bé: el cas vilanoví és excepcional, ja que el seu equip va ser l’únic que es va acollir a la opció cooperativa –plantejada pels responsables de la cadena de premsa– i el 1981 va passar a ser editada per la Societat Cooperativa Limitada de Redactors del Diari de Vilanova. Es va mantenir amb aquesta fórmula fins a mitjan dècada dels vuitanta, moment en què va fer el pas societat anònima després d’alguns problemes interns, tot i que va mantenir alguns principis cooperatius.
Una altra capçalera que va cooperativitzar-se és el setmanari Ebre Informes, de Tortosa. Propietat del seu fundador, Josep Bayerri, va ser traspassat per motius professionals el 1983 a la cooperativa cultural La Finestra, que muntava el Festival de Teatre de Tortosa. Paral·lelament, a Banyoles, es va fundar l’única revista que va funcionar cooperativament des de l’inici, El Bagant, de periodicitat mensual i que va sortir entre 1981 i 1984.
Al marge d’aquestes capçaleres cal esmentar el Punt Diari, l’únic projecte en què ha intervingut una cooperativa de lectors. Concretament, la iniciativa va sorgir d’un grup de periodistes i activistes culturals de les comarques gironines, que van pensar en un diari que fos propietat d’aquells que en fessin ús: els lectors, organitzats en la Cooperativa Papirus, que tindrien el 50% del capital inicial; i els empresaris locals, que hi participarien com a petits accionistes individuals, de manera que, qui tingués més pes, fossin els lectors.
La campanya de captació de socis-lectors, duta a terme el 1978, va ser prou exitosa, malgrat que no va assolir els 600 membres previstos; mentre que la dels petits accionistes encara va fer més curt. Però amb tot i la migradesa del capital inicial, el diari va arrancar a principis de 1979 i Papirus es va mantenir en l’accionariat de l’empresa editora fins al 1994, malgrat que al llarg dels anys va anar perdent pes davant d’accionistes més potents, que van entrar-hi per salvar la precària situació financera.
Sigui com sigui, la cooperativa d’El Punt Diari encaixava amb el tarannà d’obertura social i política d’aquella etapa: la dinàmica organitzativa de l’antifranquisme i els moviments socials de la Transició eren una inspiració a l’hora de bastir uns mitjans democràtics, de propietat col·lectiva –ja fos mitjançant la cooperativa, la societat laboral, o la societat d’accionariat popular– que copsessin l’efervescència del moment.
La tria d’aquest model empresarial, doncs, responia una barreja de convicció i fortuïtat, encara que aquells periodistes no estaven al corrent de l’existència de cooperatives de premsa en altres països, com podia ser la societat de redactors de Le Monde. No sols això: la majoria tampoc no tenia prou coneixement sobre cooperativisme ni disposava dels canals d’atenció administrativa ni de la informació que tenim actualment. Si va aguantar va ser, com era habitual en bona part de la premsa local i alternativa, per l’elevat grau de voluntarisme de la seva plantilla.
Tot plegat va provocar, en aquella època de volatilitat de l’àmbit de la comunicació i de prova i error continus, que els periòdics cooperatius tinguessin la mateixa sort que moltes altres aventures periodístiques; és a dir, o van tancar al cap de poc o van reconvertir-se en societats mercantils. Així va passar amb Integral, Diari de Vilanova o el mateix Punt Diari. *
A cavall dels segles XX i XXI, altres projectes periodístics es van fixar en el model cooperatiu. Eren anys d’expansió de la indústria dels mitjans de comunicació i d’un model de negoci que, a banda de prioritzar el creixement econòmic a qualsevol preu, ha afavorit la concentració. En aquests anys, les experiències de periodisme cooperatiu són més escasses: els periòdics locals Contrapunt, de Mollet del Vallès, que posteriorment crea més capçaleres i les agrupa sota la marca Som; L’Ebre, una evolució posterior d’Ebre Informes; L’Independent de Gràcia, a la Vila de Gràcia; i la revista d’història Sàpiens.
El caràcter d’aquestes iniciatives és més empresarial i professionalitzat, mentre que el component de militància hi és menys accentuat. La cooperativa es contempla com una fórmula que ha de permetre conjugar la supervivència del mitjà, la subsistència dels seus treballadors i l’autonomia editorial respecte a les pressions polítiques i econòmiques.
A més a més, en aquests anys, el cooperativisme es consolida i existeixen més recursos d’assessorament. Excepte L’Ebre, la resta de casos d’aquesta època no coneixen les experiències dels setanta i els vuitanta, igual que no en tenen constància els impulsors dels nous mitjans cooperatius fundats després de la crisi de 2008. Al capdavall, la història de la premsa cooperativa catalana és una història de desconnexions.
Com Masià i Quiroz exposen en el seu article, a Catalunya les cooperatives de premsa són un sector que inclou tant mitjans de proximitat com d’abast nacional, generalistes i especialitzats. Si a això hi sumem les dedicades a serveis de comunicació i producció de continguts periodístics, observem que som un dels països amb un ecosistema de cooperatives de periodistes més ric, tal com assenyala també un article de l’investigador brasiler Rafael Grohmann. Es tracta, a més, d’un ecosistema més interconnectat i intercooperatiu que dècades enrere, quan es va poder concretar la idea que un periòdic fos propietat de la seva plantilla, dels lectors, o de tots dos.
En general, avui els projectes periodístics operen en uns sistemes mediàtics que s’aboquen cada cop més a la concentració, l’homogeneïtzació, la dependència del sector de les finances, la precarització laboral i la pèrdua de valor del periodisme com a bé democràtic bàsic.
Davant d’aquestes tendències, el model cooperatiu planteja solucions interessants per a treballadors i públics, alhora que, en comparació al context dels anys setanta i vuitanta del segle passat, faciliten que puguin consolidar-se posant en pràctica els principis de l’economia social i solidària.
