Els mitjans de comunicació cooperatius nascuts durant la darrera dècada i mitja intenten posar en pràctica els principis de l’economia solidària en tots els àmbits de la seva activitat. En aquest article repassem quines són les aportacions més rellevants d’aquest model periodístic.
Tot i que els mitjans cooperatius creats recentment són una realitat modesta en comparació amb els gegants del panorama mediàtic, estan contribuint a renovar el periodisme partint de la transparència, la responsabilitat social i enfocaments propis.
Però, en quin context s’han desenvolupat? En primer lloc, la manca de credibilitat dels mitjans massius ha provocat que cada vegada més persones centrin l’atenció en models alternatius. En segon lloc, s’ha de tenir en compte la revolució digital. Des del punt de vista de les usuàries, els telèfons intel·ligents i les xarxes socials han canviat la manera d’accedir a la informació i compartir-la. A més, pel que fa a l’estructura empresarial, Internet permet organitzar-se amb menys recursos que en l’etapa analògica.
D’altra banda, la xarxa també ha sacsejat el model de publicitat de la premsa tradicional. Actualment, unes quantes plataformes tecnològiques acaparen els ingressos de la publicitat programàtica, que es basa en la recopilació de les dades de les usuàries. De retruc, també s’han agreujat dinàmiques ja existents, com la concentració de mitjans en grans grups empresarials, l’espectacularització dels continguts i la confusió entre informació i entreteniment.
La crisi econòmica del 2008-2014 va posar en relleu un sistema insostenible tant des del punt de vista social com ecològic. D’altra banda, però, també va obrir un cicle de generació d’alternatives favorable a les propostes de l’economia solidària en molts àmbits, incloent-hi els mitjans de comunicació.
Els projectes sorgits en aquesta etapa tenen orígens diversos: evolució d’experiències de contrainformació anteriors, lluites laborals, sortida professional per a grups de periodistes... En general, s’han constituït com a cooperatives i incorporen les sòcies-lectores en la governança. Es mouen bé en l’àmbit digital, aprofiten el potencial de les xarxes socials i, en molts casos, no renuncien al paper per tractar temes en profunditat.
Als Països Catalans, Directa va néixer l’any 2006 com a setmanari alternatiu i arran del desè aniversari va fer el pas d’associació a cooperativa de consumidores i usuàries sense afany de lucre. Amb redaccions a Barcelona i València, publica una revista quinzenal. Per la seva banda, Crític és una cooperativa de treball fundada el 2014 que edita un diari digital centrat en temes d’investigació i anàlisi.
A més, darrerament, a l’àrea metropolitana de Barcelona, també ha sorgit premsa digital d’abast local. És el cas de Districte 7, cooperativa integral de l’Hospitalet de Llobregat (2020), La Rambla del Poblenou (2021) i Infograma, la recuperació d’una capçalera històrica de Santa Coloma de Gramenet. Aquestes iniciatives se sumen a altres existents, com El Jardí (Sarrià-Sant Gervasi), Fet a Sant Feliu (Sant Feliu de Llobregat), Setembre (Osona), Malarrassa (Terrassa) i El Cugatenc (Sant Cugat del Vallès).
També podem esmentar experiències de periodisme especialitzat, com Cooperació Catalana, revista mensual sobre cooperativisme de la Fundació Roca i Galès (1980), Opcions, dedicada al consum responsable, Alternativas Económicas, cooperativa de treball que edita una revista sobre economia (2013) i la mateixa Nexe.
En el capítol d’iniciatives que no van poder reeixir destaca Jornada, una proposta ambiciosa de diari generalista que es va publicar uns quants mesos l’any 2018. Partint d’una perspectiva crítica i d’esquerres, va ser una cooperativa integral de treball i consum sense afany de lucre, amb una vintena de treballadores, més de 600 sòcies de consum i redaccions a Barcelona, València i Palma.
Pel que fa a l’Estat espanyol, existeixen projectes consolidats com La Marea (2012) i El Salto (2017). El primer va néixer arran del tancament del diari Público, quan les treballadores acomiadades van organitzar-se per crear un nou mitjà amb el suport de les lectores. Actualment publica una revista bimestral, un web i la revista Climática. Pel que fa a El Salto, és una cooperativa integral que agafa el relleu de dues publicacions vinculades als moviments socials madrilenys. Avui consta d’una revista mensual impresa amb diverses edicions territorials i un web. D’altra banda, Arainfo és un diari digital aragonès que recentment ha complert dotze anys.
Com que no són ni públics, ni privats amb afany de lucre, els mitjans cooperatius solen ubicar-se al Tercer Sector de la Comunicació (TSC), una categoria àmplia que inclou projectes comunitaris, ràdios lliures, mitjans educatius i iniciatives sense formalització jurídica.
Alguns dels set principis de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI) queden reflectits clarament en aquests mitjans. Així, el quart principi (Autonomia i independència) marca la principal diferència respecte dels públics i els privats amb afany de lucre. Els primers estan tutelats per l’administració, mentre que els segons solen dependre d’accionistes o empreses.
En canvi, a les organitzacions cooperatives qui decideix són les sòcies (“una persona, un vot”), independentment del capital aportat. Aquest principi crea les condicions perquè les entitats siguin més horitzontals, democràtiques i participatives.
Pel que fa al cinquè principi (Educació, formació i informació), la premsa cooperativa –igual que la resta de cooperatives–, garanteixen un fons per a la formació de les sòcies. A banda, organitzen nombroses iniciatives de formació complementàries sobre aspectes del periodisme adreçades a la comunitat propera, més enllà de les sòcies-periodistes.
Per acabar, el setè principi (Interès per la comunitat) té influència sobre el tractament i la difusió d’experiències vinculades al territori, i la col·laboració amb altres entitats. Per això és habitual que els projectes cooperatius participin de les xarxes d’economia solidària existents, intercooperin amb altres mitjans afins (fent campanyes conjuntes, per exemple) i reprodueixin els seus articles.
D’altra banda, el quart i el setè principi també repercuteixen sobre els continguts. Com que els mitjans esmentats no depenen de pressions polítiques o empresarials externes, tenen més llibertat per denunciar problemes estructurals o temes silenciats. Aquesta sensibilitat també es trasllada a la manera de contextualitzar i enfocar les notícies, tot evitant el sensacionalisme o la victimització de col·lectius vulnerables, i a la construcció d’una agenda alternativa.
A més, els projectes de comunicació en clau d’economia solidària inciten a reflexionar i actuar. Per això dediquen espai a difondre alternatives proposades pels moviments socials. I pel que fa a l’ús de les fonts informatives, quan esclaten conflictes socials donen veu als col·lectius afectats i no es limiten a reproduir comunicats oficials o versions policials.
Com a norma general, la premsa convencional s’ha finançat sobretot mitjançant la publicitat i les subvencions públiques. Sovint, amb opacitat, ja que molts cops és difícil seguir el rastre dels accionistes, quins acords publicitaris s’han signat amb grans companyies o obtenir dades actualitzades de subscripcions i vendes.
Per contra, el model cooperatiu se sustenta bàsicament gràcies a les subscripcions i les aportacions de les sòcies i lectores. En alguns casos (Directa, El Salto) les partides de subscripcions i vendes fins i tot representen més del 70% dels ingressos globals, factor clau per a mantenir la independència editorial. A més, actuen amb transparència i ofereixen informació sobre l’evolució econòmica dels projectes.
Per compensar la menor dependència de la publicitat i no haver de necessitar inversions externes, la majoria de mitjans cooperatius han realitzat campanyes de finançament col·lectiu d’èxit. Els han servit en la fase d’arrencada, fer salts d’escala (consolidar llocs de treball, per exemple) o bé per impulsar projectes concrets sense endeutar-se. En definitiva, per a aquestes experiències el micromecenatge és una via fiable per obtenir ingressos de l’entorn solidari, una mena de sòcies col·laboradores que, pel fet d’estar familiaritzades amb els projectes, estan disposades a donar-los suport.
Finalment, algunes cooperatives estan aprofitant la seva estructura professional per oferir serveis de comunicació a organitzacions amb les quals comparteixen principis i valors.
Quan es parla d’ètica periodística, solen esmentar-se conceptes com objectivitat, verificació de les fonts, i separar entre fets i opinions; tradicionalment relacionats amb la responsabilitat individual de qui elabora la notícia. En canvi, s’ha dedicat poca atenció al vincle entre finançament i ètica de les empreses periodístiques.
Precisament, una de les aportacions importants dels mitjans d’economia solidària és la responsabilitat social a l’hora de gestionar la publicitat. En aquest sentit, apliquen codis ètics que fomenten els anuncis de cooperatives, ONG i associacions, i rebutgen els d’empreses que vulneren drets i reforcen estereotips discriminatoris.
A més, alguns projectes limiten explícitament el pes de la publicitat sobre el total d’ingressos i no accepten la publicitat programàtica. En el cas de Directa, la publicitat “mai no pot superar el 15% del pressupost anual ni el 20% de la superfície total de l’edició en paper” i “prioritza iniciatives econòmiques i socials que proposin consums alternatius, cooperatius i d’autoocupació, i afavoreix la promoció de campanyes dels moviments socials”
Pel que fa a El Salto, es defineix com a mitjà “sense finançament de les empreses de l’Ibex 35” i limita els ingressos publicitaris a un màxim anual del 20%. A La Marea, el 2019 la publicitat suposava menys del 10% del pressupost, mentre que el seu codi ètic no accepta “anuncis sexistes, de bancs que executen desnonaments, d’empreses que inverteixen en armament ni de multinacionals que violen els drets laborals o atempten contra el medi ambient”.
Més enllà del potencial transformador que té la premsa cooperativa, també convé esmentar a quins reptes s’enfronta. Per començar, s’articulen al voltant de l’economia solidària, una realitat que s’ha anat desenvolupant en molts sectors, però que encara és incipient en el marc d’unes relacions marcades pel capitalisme. Per tenir més incidència, cal que el model alternatiu que s’està creant (el mercat social) arreli i creixi.
Aquesta manca de solidesa econòmica pot notar-se més en un àmbit com el dels mitjans de comunicació, extremadament competitiu i canviant. La migradesa de recursos afecta el manteniment d’estructures laborals i, de retruc, la capacitat de generar continguts de qualitat. A vegades, és difícil mantenir l’equilibri entre tasques remunerades, voluntariat i activisme, tríada característica de moltes iniciatives amb vocació de transformació social. S`ha de tenir en compte que, amb el pas dels anys, això pot derivar en tensions, haver de rebaixar els principis perquè els projectes sobrevisquin i caure en dinàmiques d’autoexplotació allunyades dels valors que prediquen.
Un altre aspecte que pot resultar contradictori és que, gran part del tràfic dels portals d’Internet, prové de xarxes privatives amb ànim de lucre, la qual cosa genera dependència d’aquest entorn corporatiu en detriment d’altres eines de codi obert.
Finalment, la majoria de mitjans nadius digitals es mantenen gràcies a la publicitat i els continguts patrocinats. En aquest sentit, molts projectes cooperatius neden a contracorrent, ja que donen molta importància a les subscripcions. I en un moment en què l’audiència s’ha acostumat a no pagar per continguts i hi ha una gran varietat d’oferta, mantenir aquest suport és un repte. A més, el model de finançament ètic que limita la publicitat també pot ser una barrera a l’hora de diversificar ingressos.
