Les cooperatives: empreses sense afany de lucre

Des d’un punt de vista legal, hi ha la tendència a classificar les entitats amb ànim de lucre i sense afany de lucre. Aquesta distinció, amb transcendència, entre d’altres, en l’àmbit fiscal, es tradueix en la vella classificació de les persones jurídiques en “societats” (que fan activitat econòmica) i “associacions” (que no en fan). Aquesta classificació pot donar a entendre que les cooperatives que fan activitat econòmica, però que estan regides per principis diferents de les societats de capital, tenen afany de lucre. Això significa que, des d’un punt de vista conceptual i jurídic, les cooperatives tenen ànim de lucre o no en tenen? Tot seguit, intentarem donar resposta a aquesta qüestió.

La Llei de cooperatives de Catalunya de 9 de juliol de 2015 és limita a assenyalar que, a l’efecte de concursos públics, de contractació amb ens públics, de beneficis fiscals, de subvencions i, en general, de tota altra mesura de foment que hi sigui aplicable, tenen la condició de cooperatives sense afany de lucre si acompleixen quatre requisits establerts als estatuts: 1) No distribueixen els excedents de lliure disposició entre els socis i sòcies, i es destinen a reserva irrepartible; 2) Els càrrecs del consell rectors no són retribuïts; 3) La remuneració de les aportacions al capital social no poden superar l’interès legal del diner, i 4) Les retribucions les persones que hi treballen, sòcies o no, han de ser limitades. La resta de cooperatives, fiscalment, tenen ànim de lucre.

En primer lloc, hem d’examinar el concepte de lucre i la causa del contracte. En llenguatge comú i com recull el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el lucre es el “guany, profit, que es treu d’alguna cosa”. No hi ha cap norma que defineixi el lucre. Ara bé, en el Diccionario de Derecho de Luis Ribó Duran apareix amb el terme sobre Causa lucrativa amb dues entrades més: lucre objectiu i lucre subjectiu. El lucre objectiu és el guany que obté una entitat (en aquest cas seria una cooperativa) i el lucre subjectiu és el guany repartible entre el socis de l’entitat.

Passem a analitzar la causa dels contractes. La causa és un dels requisits bàsics per a l’existència d’un contracte. La causa del contracte és el motiu fonamental pel qual cada contractant s’obliga enfront de l’altre. Així, un contractant es pot obligar a paggar un preu a l’altre contractant perquè aquest s’obliga a lliurar-li una mercaderia. O fins i tot un contractant s’obliga a beneficiar l’altre, sense rebre res a canvi, perquè vol recompensar un servei ja efectuat.

Ens fixem ara en el contracte de societat. L’article 1665 del Codi Civil espanyol defineix el contracte de societat pel qual dues o més persones “s’obliguen a posar en comú diners, béns o indústria, amb ànim de partir entre si els guanys”. I el Codi de Comerç, en l’article 116, estableix: “El contracte de companyia, pel qual dues o més persones s’obliguen a posar en fons comú béns, indústria o alguna d’aquestes coses, per obtenir lucre, serà mercantil”. Com podem observar, l’ordenament jurídic conceptua el lucre com a causa o finalitat del contracte societari. Ara veurem si el lucre forma part de la identitat de les cooperatives, si conceptualment són associacions de persones que persegueixen el lucre.

Vegem ara la definició de cooperativa a través de l’ACI i de les successives normes aprovades a Catalunya i a l’Estat espanyol. El Congrés de Manchester de 1995 per primera vegada defineix la cooperativa com “una associació autònoma de persones que s’han unit voluntàriament per fer front a les seves necessitats i aspiracions econòmiques, socials i culturals comunes per mitjà d’una empresa de propietat conjunta i democràticament controlada”. En el concepte de cooperativa no existeix l’ànim de lucre.

L’article primer de llei sobre de cooperatives de la Segona República, de 3 de juliol de 1931, defineix la cooperativa com “la Asociación de personas naturales o jurídicas que, sujetándose en su organización y en su funcionamiento a las prescripciones del presente Decreto y tendiendo a eliminar el lucro, tenga por objeto satisfacer alguna necesidad común, procurando el mejoramiento social y económico de los asociados mediante la acción conjunta de éstos en una obra colectiva”. Com veiem, expressa clarament que ha de tendir a eliminar el lucre.

L’article primer de la Llei de bases de cooperació de Catalunya de 17 de febrer de 1934 especifica que una cooperativa és “l’associació de persones, naturals o jurídiques, que es proposen millorar la situació econòmica i social dels seus components establint una comunitat voluntària en la qual el servei mutu i la col·laboració pecuniària de tots els membres permetin realitzar la funció que es proposa: treball, producció, distribució, consum, crèdit, previsió, assegurança, o qualsevol altra finalitat que tendeixi a millorar les relacions humanes, a posar els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular i a suprimir tot lucre entre els seus associats i entre aquests i la societat respectiva”. També especifica la voluntat de suprimir tot lucre.

La llei de cooperatives de Catalunya de 9 de març de 1983 aprovada quan la Generalitat va recuperar la competència sobre aquestes regulava les cooperatives de forma substancialment igual a la llei de 1934. Definia les cooperatives com “societats que, amb plena autonomia i sota els principis de lliure adhesió i de baixa voluntària, amb capital variable i estructura i gestió democràtiques, associen persones naturals o jurídiques que tenen interessos o necessitats socioeconòmiques comuns, que es proposen millorar la situació econòmica i social de llurs components i de l’entorn comunitari on es mouen, desenvolupant una activitat empresarial de base col·lectiva, en la qual el servei mutu i l’aportació pecuniària de tots els membres permetin de complir una funció que tendeixi a millorar les relacions humanes i a posar els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular”. Tot i que la llei de 1983 no explicitava que les cooperatives no podien tenir lucre, establia que la distribució dels excedents havia ser proporcional a la participació de cada associat en les operacions socials, i l’interès de les aportacions socials, en el seu cas, havia de ser limitat, en la línia de l'ideari aprovat per l’Aliança Cooperativa Internacional.

Les lleis de cooperatives de Catalunya de 5 de juliol de 2002 i de 9 de juliol de 2015 remeten al que estableix l’Aliança cooperativa Internacional sobre l’interès limitat per les aportacions dels socis i sòcies i la possibilitat de percepció d’una part dels excedents proporcional a l’activitat cooperativitzada.

Passem a examinar el tractament del concepte lucre a les cooperatives. Els principis 3 1 4 que va formular l’Aliança Cooperativa Internacional a París l’any 1937 en relació amb el lucre van establir que la distribució del superàvit als membres havia de ser proporcional a les seves transaccions, i l’interès sobre el capital havia de ser limitat. I en termes similars els principis cooperatius 3 i 4 aprovats al congrés de Viena de 1966 establien que el capital participacional, en cas de rebre interessos, havia de ser en una taxa estrictament limitada i els excedents produïts per les operacions cooperatives, en cas que n’hi hagués, havien d’evitar que cap soci obtingués guanys a costa de la resta de socis. Portada de la Llei de bases de la cooperació i de la Llei de cooperatives de 1934.

El Congrés de Manchester de 1995, quan fa referència a la participació econòmica dels socis declara que els socis “contribueixen de forma equitativa al capital de la cooperativa. Almenys una part del capital sol ser propietat comuna de la cooperativa. Els membres normalment reben una compensació limitada, si aquesta existeix, sobre el capital subscrit com a condició d’associació. Els socis destinen els beneficis per a qualsevol de les següents finalitats: desenvolupar la seva cooperativa, possiblement mitjançant la constitució de reserves, sent una part d’elles indivisible; beneficiar els membres en proporció a les seves transaccions amb la cooperativa, i donar suport a altres activitats aprovades per l’associació.”

La causa del contracte cooperatiu el constitueix l’associació de persones amb la finalitat de millorar la situació econòmica i social dels seus components i de l’entorn comunitari, portant a terme una activitat empresarial. No defineix l’obtenció del lucre, atès que les relacions internes de les persones sòcies de la cooperativa se sostreuen a les regles de mercat. Ara bé, les cooperatives poden tenir excedents, lucre objectiu i, respectant certs requisits i limitacions, poden distribuir-los entre els socis i sòcies, lucre subjectiu. És més, podem convenir que les cooperatives, per mantenir la seva activitat futura, cal que tinguin excedents.

Però per constatar si les cooperatives efectivament són societats sense esperit de lucre hem d’analitzar la retribució del capital social obligatori o voluntari i el tractaments dels excedents.

L’article 74 de la llei de cooperatives de l’any 2015 estableix: “Els estatuts socials han d’establir si les aportacions al capital social poden donar interès. En cas afirmatiu, els criteris de determinació dels tipus d’interès han d’ésser fixats, per a les aportacions obligatòries, pels estatuts socials o per l’assemblea general i, per a les aportacions voluntàries, per l’acord d’admissió. L’interès no pot excedir en cap cas de sis punts el tipus d’interès legal del diner”. Com veiem el tipus d’interès màxim és força elevat, probablement pel fet que a les lleis de l’any 2002 i del 2015 els interessos de mercat eren molt superiors als actuals.

Si observem ara els resultats comptables, l’article 79 de la llei del 2015 determina que n’hi ha de dues classes: els cooperatius i els extracooperatius. Els excedents cooperatius són els que es deriven de “les activitats integrades en l’objecte social, malgrat que procedeixin d’entitats no cooperatives si aquestes duen a terme activitats preparatòries, complementàries o subordinades a les de la mateixa cooperativa”. Són resultats extracooperatius, fonamentalment, els que es deriven de “l’activitat cooperativitzada duta a terme amb terceres persones no sòcies” i també de “les activitats econòmiques o fonts alienes, directament o indirectament, a les finalitats específiques de la cooperativa.”

Dels excedents de cada exercici, com a mínim s’han de destinar amb caràcter general el 20% al fons de reserva obligatori i el 10% al fons d’educació i promoció cooperatives (lucre objectiu). La resta es pot aplicar a fons de la mateixa cooperativa amb caràcter repartible o irrepartible i/o destinar-la en concepte de retorn cooperatiu a cada soci o sòcia en proporció a les operacions, els serveis o les activitats que cadascú hagi fet amb la cooperativa (lucre subjectiu).

Els beneficis extracooperatius, una vegada deduïdes les pèrdues de qualsevol naturalesa d’exercicis anteriors i abans de la consideració de l’impost sobre societats, s’han de destinar almenys un 50% al fons de reserva obligatori (lucre objectiu). La resta té el mateix tractament que els excedents propis de l’activitat cooperativitzada i es pot aplicar a fons de la pròpia cooperativa amb caràcter repartible o irrepartible i/o destinar-la en concepte de retorn cooperatiu a cada persona sòcia en proporció a les operacions, els serveis o les activitats que cadascú hagi fet amb la cooperativa (lucre subjectiu).

Hem de destacar que els excedents cooperatius -també anomenats beneficis- no són altra cosa que el retorn cooperatiu que prové de l’esforç dels socis i sòcies a través de la seva activitat. No és un benefici creat a les cooperatives en el seu patrimoni i després transferit a les persones sòcies.

El concepte de lucre objectiu de la cooperativa es manté íntegrament, atès que hi ha una part dels excedents que obligatòriament s’han d’incorporar en els fons obligatoris en les lleis de cooperatives de Catalunya de l’any 2002 i 2015 i en termes anàlegs a les lleis aprovades a l’Estat espanyol. Ara bé, el tractament legal dels resultats extracooperatius ha variat de forma molt notable els darrers lustres, de manera que s’ha obert gradualment la possibilitat de distribució entre les persones sòcies. Durant la Segona República i la dictadura franquista, no era permesa la distribució dels excedents extracooperatius entre les sòcies i socis. S’havien de destinar a reserves. Tampoc no ho permetia la llei catalana de cooperatives de 9 de març de 1983.

Però cal esmentar la llei estatal 27/1999. Va permetre que fins al 50% dels beneficis extracooperatius i extraordinaris fossin repartits entre les persones associades. Aquesta possibilitat es recull pràcticament a totes les lleis autonòmiques, incloent-hi les lleis de Catalunya. Fins i tot la llei catalana 12/2015 permet, si ho recullen els estatuts, que en cas de liquidació o transformació de la cooperativa es pugui distribuir entre les sòcies la part destinada als fons de reserva, que no pot superar el 50% en el moment de la liquidació o transformació.

Tot i el relaxament que s’ha produït en les darreres dècades pel que fa a lucre subjectiu, el nostre ordenament jurídic no considera com a ànim de lucre el guany que obté la persona sòcia per les seves operacions amb la cooperativa, que és valorable econòmicament, atès que la finalitat perseguida per l’agrupació cooperativa és la millora de les condicions de vida a través d’una activitat econòmica portada a terme en comú.