Coautor de l’assaig Más allá de la biopolítica, el filòsof i docent signa Phobiopolítica (Catarata), un assaig de filosofia política que ens capbussa en la psicologia i l’ètica per qüestionar el nostre present i la nostra història. La seva tesi és molt clara: no vivim, ni de bon tros, en un sistema democràtic, i el primer pas per canviar-ho és ser-ne conscients.
El que explico és que la forma sota la qual vivim, la dels governs representatius liberals, va ser creada per combatre la possibilitat que existissin les democràcies.
D’entrada, caldria preguntar-nos per què és el filòsof a qui se li dedica més temps al batxillerat. Recordem que presumia de tenir una ànima privilegiada, que coneixia la veritat i que això li permetia governar.
Exacte, just el que defensaven Plató o Aristòtil. El filòsof Michel Foucault ja ens deia als anys 70 que vivíem en dictadures oligàrquiques, basades en el principi que, si una persona ha assolit l’èxit econòmic, és gràcies a haver-ho fet bé, i, per tant, que ha de ser ella qui ens governi. S’abandona, doncs, la perspectiva ètica a l’hora d’actuar per imposar que no calen escrúpols per assolir els objectius.
Depèn. Per a mi, es continua alimentant la idea que els governs representatius son la millor forma de govern, quan tinc claríssim que no és així. No hauríem d’admetre que una forma de govern creada per impedir la democràcia esdevingui demòcrata en qualsevol de les seves formes. Insisteixo: si tu creus que les escoles o la premsa estan per emancipar-te, també hauries de veure que la forma de govern en què vivim no està pensada per això.
Per començar, hi ha una identificació entre democràcia i eleccions a través de partits que elegeixen representants, quan ‘Democràcia representativa’ és un oxímoron. Les democràcies no tenen representants. En tot cas, tenen delegats que funcionem sota maneres tribals i personalitzades que posen al centre algú a qui carregar les culpes i en el qual projectar anhels. Hi ha un altre punt crític: en una democràcia no pot haver-hi monarquia. Si diem que vivim sota una democràcia representativa en forma de monarquia, estem incorrent en barbaritats conceptuals que, si són acceptables, és senzillament perquè es repeteixen fins que semblen veritats.
A l’Estat, l’únic que li interessa és l’Estat. Ho analitza l’antropòleg anarquista Pierre Clastres a ‘La societat contra el Estado’. Segons ell, és raonable creure que l’Estat pot ajudar a millorar coses, però que al final t’adones que mai no voldrà que tu arribis a una democràcia. Prova d’això és que, amb aquesta forma de govern, a Catalunya hi ha una pobresa escandalosa i que les dues vies que haurien de garantir-nos la llibertat, com el periodisme o la docència, estan en decadència. Resumidament: potser per algunes persones l’Estat és l’última solució, però no ho comparteixo.
No crec que ens calgui un amo o un guia; he treballat la neurociència del lideratge i de l’obediència i considero que no és la solució. A parer meu, cal entendre que tots els mecanismes d’aquells que ostenten el poder estan dissenyats perquè ni tan sols tinguem la capacitat de pensar que no estem en democràcia. De fet, a través de l’educació, han aconseguit infantilitzar-nos. La clau és apoderar-nos de la informació per eliminar les tècniques que ens fan pensar que estem en democràcia i permetre que la gent sigui conscient dels perjudicis que té l’actual sistema de govern.
És una idea tan antiga com la democràcia grega: que tots estiguem educats horitzontalment per a quan arribem a la majoria d’edat. El que passa ara és que tenim alumnes que arriben a la facultat sense saber la forma política en què viuen.
A part de l’antropòleg Clastres, autor de La societat contra el Estado, recomano l’economista i sociòleg Cornelius Castoriadis, a banda d’Elisabeth Noelle-Neumann, autora de La espiral del silencio, i Leon Festinger, autor de Teoría de la disonancia cognoscitiva.
Quan parlo d’això, al·ludeixo al nebot de Freud, Edward Bernays, autor de Propaganda, el qual ens indica que l’important és que la gent cregui que és lliure. Perquè si ho creu, no es revoltarà.
És l’exemple de com cremar un tema perquè la gent no en vulgui saber res més ni pensar què s’ha fet, quan posa al descobert preses de decisions que evidencien que no vivim en una democràcia. Tant és així que l’Estat es va parapetar en la ciència per carregar-se procediments científics, mentre les farmacèutiques volien que la informació sobre les vacunes romangués classificada durant 75 anys perquè ningú no es pogués queixar. Una circumstància que ja havia succeït als Estats Units, quan van classificar durant vàries dècades els experiments sobre els efectes del plutoni en els humans.
És evident que els humans som animals cooperatius, i que la cooperació és un valor fonamental. Ara bé, això no bo ni dolent; dependrà dels objectius que tingui aquesta cooperació. Serà positiva si cooperem per identificar els mecanismes de sotmetiment que ens envolten i que impedeixen anar cap a formes polítiques més horitzontals i democràtiques. En altres paraules: els humans que cooperen acostumen a ser més resilients quan hi ha crisis econòmiques i socials, però cal que mirem en què estem cooperant.
