La professora de Geografia humana, Núria Benach, i el professor d’Antropologia de les religions, Manuel Delgado, s’han unit per firmar Márgenes y umbrales, un llibret publicat per l’Editorial Virus. En la primera meitat del volum, Benach parla de la colonització capitalista de l’espai, mentre en la segona, Delgado qüestiona la idea de l’espai públic com el lloc pacificat d’un consens que cal mantenir a recer dels conflictes inherents a la vida social i política. Jean-Pierre Garnier aporta una introducció on es mostra seduït per l’apropiació indòmita dels llocs que va assajar el moviment dels ‘armilles grogues’.
Manuel Delgado (M. D.): Té moltes definicions, però jurídicament és un espai de titularitat pública.
M. D.: Aquesta manera de concebre’l és relativament recent, de fa tres dècades o una mica més, i el vinculo a la necessitat de ‘filosofitzar’ les polítiques urbanístiques del neoliberalisme. Es crea un imaginari d’espai de consens on hi ha una copresència d’éssers lliures i iguals, però aquest espai igualitari no existeix. O ningú no l’ha vist.
Núria Benach (N. B.).: L’espai públic com a espai d’igualtat és una visió possible, però personalment no me la crec. Ni tan sols és veritat que l’espai públic, que és de tothom, el pugui fer servir tothom i estigui dissenyat per tothom, perquè no el pots utilitzar en tots els moments de la vida o quan estàs malalt. Deu estar dissenyat per a un individu perfecte! Tot plegat és una entelèquia.
M. D.: L’objectiu és generar espais tranquil·litzats, previsibles, destinats a una classe mitjana que, evidentment, no existeix. El que existeix és el carrer, que és justament el contrari del que significa l’espai públic tal com s’acostuma a presentar. El carrer és un espai social, on té lloc la vida social i, per tant, on es produeix el conflicte.
N. B.: L’espai és sempre una mercaderia, sigui públic o privat, i sempre serveix a una lògica que, en el nostre context, és l’interès del capital.
M. D.: En teoria, l’espai públic és la conseqüència de l’activitat suposadament preservadora i benefactora de l’administració. A la pràctica, però, és un complement. Hi ha un espai privat, que és sòl immobiliari, i requereix una mena de complement que serveixi de guarnició. Ho és tant en el sentit militar, d’espai vigilat i vigilable, com en el sentit gastronòmic, per confeccionar un plat que sigui atractiu pel mercat.
N. B.: I afegiria que mantingui el valor de les propietats de l’entorn. O que l’augmenti.
N. B.: Depèn de qui siguem ‘nosaltres’. En el capitalisme, l’espai és un instrument de dominació econòmica, simbòlica i de tota mena. Quan parlo del domini dels espais a l’escala urbana o metropolitana en ciutats com Barcelona, em refereixo a això: que hi ha espais de la ciutat orientats a fer negoci, grans inversions i a extreure rendibilitat. I, si els altres serveixen de complement, és perquè no són en el centre, de manera que tot allò que fa nosa, molesta o devalua, s’instal·la en aquests espais. I els colonitzats són aquells als qui els toca viure allà.
N. B.: Sí, també pots donar-li aquesta accepció. El capital que inverteix en la ciutat pressiona per fer negoci, i la gent com tu o com jo haurem d’anar cap als marges, més enllà. És la vella teoria: el capitalisme va conquerint espais, com a la conquesta de l’Oest, i va avançant la frontera. El que passa és que, mentre avança, fa malbé el que deixa enrere. Uns llocs que, a causa d’aquesta dinàmica, perden valor fins ser a víctimes d’una especulació que només aspira a extreure’n guanys.
M. D.: Ara com ara, no es veu una alternativa al sistema que patim, que és una màquina colossal de depredar i entristir les ciutats. I, així i tot, les societats es donen evidències a si mateixes de la seva potencialitat pel canvi quan posen en escena les energies que el farien possible. Això és el que és, de vegades, la festa. I això ho fa, sempre, la revolta. Per moltes normatives que s’adoptin, les ciutats esclaten un dia o un altre, perquè tenen aquesta energia que és susceptible de transformar-se en energia històrica i transformadora. I si aquest esclat no qualla més enllà de suposar un advertiment, potser és perquè no té res que aplicar com a projecte alternatiu de vida social.
N. B.: Però també hi ha una maquinària repressora brutal. De vegades, sorgeixen petites iniciatives, revoltes o espurnes que salten, però s’enfronten a una repressió política i ideològica… Succeeix en el capitalisme, que inclou persuasió i consumisme, però també molta repressió.
M. D.: Estic d’acord, hi ha molt consens i ‘bonrotllisme’, però tanmateix la policia apareix ràpidament quan hi ha apropiacions de l’espai que poden considerar-se insolents. Cremar una paperera és violència urbana i destruir un barri sencer és urbanisme. El que trobo a faltar és que abans teníem plans. Al maig del 68, per exemple, hi havia un horitzó, es volia canviar la societat. Ara, en canvi, el capitalisme no té al davant un rival que pugui inquietar-lo.
N. B.: Potser tens raó, perquè jo també estic deprimida. Veig un buit general, d’època i de falta d’idees. Remenem entre coses que no serveixen.
M. D.: A banda d’un projecte de societat alternativa, falta organització. Tot és molt dispers i els moviments socials són tremendament làbils.
N. B.: Necessitem models.
M. D.: Ara bé: també és veritat que, malgrat que tot és una merda, ser pessimista no implica ser passiu. Estic convençut que no passaran dos anys sense que tornin a cremar els carrers. S’expressarà de nou la ràbia i el descontentament. La pregunta és què fem amb aquesta força, sabent que els que manen continuen sense tenir la tranquil·litat garantida, encara que l’esquerra faci gala d’una pusil·lanimitat teòrica que condemna al fracàs qualsevol transformació.
N. B.: En realitat, sobreviure ja és molt. I a la pregunta de com convertim la ràbia continguda en alguna cosa que porti a una transformació? No ho sé, només sé el que no funciona: vehicular-la cap a projectes polítics de negociació. Ho hem vist amb el 15-M i Podemos. Crec que la democràcia parlamentària està exhaurida i que cal una transformació que comenci més des de baix. S’hi haurien d’implicar no sols els que ho passen pitjor; també els que ho passen bé. I això és complicat, sens dubte, perquè els que ho passen pitjor no se’ls pot demanar que es posin al capdavant ells sols.
N. B.: Aquesta és una ‘putada’ que ens fan sempre: “si no tens proposta, no protestis”. I la proposta, a més, ha de semblar una proposta ‘seriosa’ pels qui estan al poder. Potser no es tracta de proposar, sinó de fer, sí.
M. D.: Però no li diguem apoderament. Crec que, tot sovint, es fa una banalització de la presa de sobirania que la converteix en una paròdia. En qualsevol cas, ja que les propostes de transformació de la vida i de la ciutat han fracassat i no tindrem un govern llibertari a Barcelona ni tampoc el socialisme no es veu com una opció immediata, potser hauríem de construir formes de vida cooperativa que ens permetin anar tirant i protegir-nos del soroll ensordidor que hi ha a fora. Potser hem de generar petites reserves o bombolles que ens permetin continuar creient que es pot respirar a algun lloc.
N. B.: El centre del capital no el vull. Jo vull viure allà on hi hagi les qualitats adequades per crear i fer coses. Si ocupem el centre, ha de ser per protestar, o per cremar-lo, com diu el Manel. El nostre espai de vida és casa nostra, sense que ens aboquin al damunt allò que el centre no vol. Ja ho deia Henri Lefebvre: una nova centralitat.
M. D.: I aquesta nova centralitat potser la trobem als marges, que estan carregats de centralitat, però que no són el centre en el sentit físic, polític i econòmic. Les transformacions sempre acaben emergint en llocs físicament o políticament perifèrics, marginals.
