La veterana historiadora, autora de La fantasía de la invidualidad (Katz, 2012), reflexiona sobre la manera que tenim de relacionar-nos amb el món, amb els altres i amb nosaltres mateixos. Aquest és l’objectiu del seu darrer assaig, La corriente de la historia (Traficantes de Sueños, 2022) en el qual adverteix que Internet ens empeny cap a l’atomització social.
Sí, defenso que Internet ha transformat la idea del món. Ja va succeir amb l’aparició de l’escriptura, quan es va prendre consciència de la ment mentre el món s’ampliava. Doncs bé: amb la lectura i l’escriptura, els territoris que mai no has visitat -però que pots conèixer a través d’un mapa o dels escrits de la seva gent-, passen a formar part de la teva realitat. Ara el món ha tornat a canviar de dimensions, i això transforma la manera en què ens relacionem amb els altres i com ens construïm en tant que individus.
L’any 2020. Amb la pandèmia, la població occidental es va ressetejar per relacionar-se a través d’Internet. Ho va fer amb els altres, el treball i el món en general, passant progressivament cap a uns usos més amplis i adreçats a més població.
Té aspectes brillants que t’atrapen, però ofereix contraparts destructores. Perquè, així com et genera una sensació de poder, també t’aïlla i et minva la capacitat de construir identitat relacional, que és absolutament imprescindible per a la supervivència.
Sí, perquè a l’estar mediats per una màquina, no tenim una altra persona al davant, de manera que el nivell d’empatia baixa i l’agressivitat puja. Una sensació de potència fruit de la qual creiem que dominem el món i que l’entenem, cosa que és fals. Aquesta és la sensació que promouen la dreta i el capitalisme de plataforma: jo estic separat dels altres i faig el que vull, quan en realitat contribueixes que la societat infravalori tot el que té a veure amb la capacitat de construir vincles personals i comunitaris.
A parer meu, el patriarcat és un ordre mental que es caracteritza per la idealització de la individualitat, la raó, l’èxit i el menyspreu d’allò relacional. Una negació que no té lloc a escala personal, on podem valorar els nostres éssers estimats, però sí en l’ordre polític, en el qual se’t considera que ets una persona valuosa si compleixes les expectatives de l’èxit individual.
Hi cauen. Perquè, si al segle XX l’ordre patriarcal estava encarnat en homes individualitzats i dones que només s’ocupaven d’allò relacional, això ha canviat. El capitalisme, en necessitar més subjectes conscients dels seus desitjos de consum, ha fet que moltes dones també s’hagin individualitzat.
No ho està sent, ja que la majoria de dones continuen sense passar a l’ordre polític la importància d’allò relacional. Entren a una dinàmica hiperproductiva, superexigent i absurda de l’ordre patriarcal, fins a l’extrem que incorporen la noció de l’èxit individual. No sols això: deleguen part de les tasques relacionals a altres dones -i també en alguns homes- que no pertanyen a classes privilegiades.
Crec que amb l’explosió de noves identitats es repeteix la contradicció que ha succeït en les dones: es presta una atenció legítima al dret a individualitzar-se, però alhora es perd la importància d’allò relacional. Així és com l’ordre patriarcal es manté intacte: per una banda, uns homes que tenen poder i són purament individualitat, i de l’altra, un sector que està totalment subordinat, les dones cosificades. I, entremig, hi hauria les dones individualitzades o els col·lectius LGTBI que s’han introduït a l’ordre patriarcal amb moltes contradiccions.
No és fàcil. Una de les vies pot ser desenvolupar projectes cooperatius que intentin sortir de la lògica del sistema. I clar, això implica renúncies, però aquesta societat l’estem fent entre totes i tots, amb el nostre comportament, sense adonar-nos i usant les xarxes socials.
Exacte. Sortir de l’ordre social requereix una tasca d’introspecció molt complexa, ja que som com la societat en la qual ens socialitzem. En altres paraules: practiquem el que jo anomeno coneixement procedimental, que significa que aprenem a moure’ns d’una determinada manera. Un procés inconscient que no passa per la ment però que ens determina molt.
Pot reproduir l’ordre patriarcal i de desigualtat, encara que racionalment defensis el contrari. És a dir: sense adonar-te’n, pots estar defensant el feminisme amb el discurs i, al mateix temps, reproduir el patriarcat amb el teu cos i les teves accions. Per tant, acaba tenint més importància el que fas que no pas el que dius. Ho veiem en la canalla: pots dir-li al teu fill que limiti l’ús del telèfon mòbil, però tu et passes amb l’aparell tot el dia.
Sí, es tendeix a concebre espais que ens atomitzen. D’aquí la importància que es prenguin mesures o horaris de treball en què les relacions siguin més fàcils.
És difícil, perquè estem submergits en una dinàmica d’hiperproductivitat absolutament inhumana. Hauríem d’intentar disminuir l’acceleració, alliberar temps de fer coses que no són les que el sistema entén com a productives i generar vincles. Un fet pel qual hem de reduir l’ús de les xarxes socials i la mediació constant de les màquines.
Seria l’ideal, però també és complicat, perquè en bona part ens construïm a través del reconeixement dels altres i s’idealitza la intel·lectualitat per la seva relació amb la creativitat, el jo i la individualitat. No és gens fàcil de resoldre.
