Ivan Miró és sociòleg, cooperativista i fundador de l’emblemàtica cooperativa La Ciutat Invisible, situada al recinte La Comunal del barri de Sants, a Barcelona. Ha escrit diferents assaigs sobre la història del cooperativisme obrer català i l'economia social i solidària a Barcelona. Miró (Barcelona, 1975) acaba de publicar, amb Jordi Estivill, L’Economia Social i Solidària a Catalunya. Fonaments teòrics i reptes estratègics (Icària, 2020). Un llibre que analitza la història, la realitat i els reptes d’un àmbit que persegueix la democratització de l’economia i la transformació social.
Ha viscut tres revolucions. En primer lloc, quan va posar en relleu el seu caràcter comunitari i autoorganitzat. Una capacitat d’incidència que, més enllà de l’escalf als balcons, es va plasmar en xarxes que van atendre la població davant la incapacitat del mercat per fer-ho i d’una resposta eficient per part de l’Estat.
La segona és la presa de consciència sobre els veritables sectors productius i reproductius que sostenen la vida. Això va fer que, des de la producció agroecològica, es mancomunessin iniciatives per tal que les cadenes de distribució locals i comarcals fossin sostenibles. També les llibreries cooperatives van plantar cara a Amazon a través de la campanya Llibreries Obertes, que amb motiu del dia de Sant Jordi va implicar 350 establiments, mentre que el Fons Cooperatiu per l’Emergència Sanitària va recaptar 90.000 euros que han revertit en molts projectes comunitaris.
Així ho ha evidenciat la pandèmia, i d’alguna manera, la tercera revolució parteix d’aquest aprenentatge. Vam ser conscients que cal un canvi de model econòmic a escala catalana. Tant és així que l’Associació Economia Social Catalunya (AESCAT) -formada per la Xarxa d'Economia Solidària (XES), federacions de cooperatives, mutualitats i el tercer sector social- va impulsar el 'Pacte per Una Economia per la Vida', on es defensa la importància d’un nou sistema econòmic democràtic, relocalitzat i ecosocial pel país.
Exacte. La pandèmia ha propiciat, en el marc de l’ESS catalana i sectors socials importants, una reflexió estratègica i una voluntat d’intervenir de manera més col·lectivista, solidària i responsable a fi d’enfrontar-nos a un capitalisme que, lluny de resoldre els problemes, els causa.
Amb ell comparteixo una llarga trajectòria de reflexió sobre l’ESS, un àmbit que ha esdevingut un actor socioeconòmic específic i diferenciat, tant de l’àmbit mercantil-privat com del públic-estatal. A través del llibre hem visualitzat aquesta nova perspectiva del moviment, buscant els seus antecedents per, acte seguit, plantejar-nos els reptes de futur, entre els quals la creació i aprovació de la Llei de l’Economia Social i Solidària de Catalunya.
Sempre hi ha incidit d’una manera o altra, ja sigui en el cooperativisme obrer, les mutualitats, l’associacionisme o les fundacions. Actualment, a més, viu l’efervescència de noves pràctiques, com són els horts comunitaris, els grups de criança, els bancs del temps, les finances ètiques, l’economia feminista o la lligada al fenomen de la immigració. Però entenc que, sota l’hegemonia del capitalisme i l’economia de mercat, encara està força silenciada.
Hem de jugar un paper clau en la reindustrialització comunitària i ecològica. I això pot passar per una fàbrica de bicicletes cooperativa o projectes industrials d’economia circular que en altres països europeus funcionen perfectament. Però més enllà d’aquest àmbit, hem d’estar en tots els imprescindibles per la reproducció ampliada de la vida i per la vida. Perquè ni els desplegats per l’acumulació privada de capital o els que apliquen dinàmiques nocives per a la salut i el medi ambient, com són el turisme, l’automoció, la construcció o el nou capitalisme de plataforma, no ho faran pas. És aquí on l’ESS pot contribuir al fet que l’economia catalana no es regeixi per un capitalisme verd que omple el país de parcs eòlics i destrossa el territori, sinó que sigui veritablement transformadora i radicalment democràtica.
Sí, encara que els Ateneus Cooperatius s’han convertit a poc a poc en una eina clau dels territoris, dotant-lo de suficients recursos per decidir quina és la seva necessitat endògena. Molts d’aquests ateneus, com els de Ponent, Camp de Tarragona, Catalunya Central o la Garrotxa, estan fent una gran feina.
Aquest és l’altre gran debat, del qual es desprèn que, com més vertebrat estigui un territori, més procliu serà amb vista a la seva transformació econòmica. Ara mateix, hem detectat tres formes d’articulació de l’ESS: les xarxes sociopolítiques locals -la XES juga un paper decisiu a comarques, municipis i barris-; els ecosistemes cooperatius que mancomunen recursos, llocs de treball i infraestructures del comú per diversificar l’economia (El Prat de Llobregat seria un cas paradigmàtic); i els pols cooperatius (Grup Ecos o La Comunal de Sants); és a dir, espais físics on conviuen entitats i constitueixen una mena de supernodes de les xarxes i ecosistemes.
La majoria d’entitats s’han manifestat a favor del dret a decidir i la llibertat dels presos polítics. I quan al model de país, hi ha diverses visions sobre com hauria de ser: si un estat català, una república independent o una confederada. En tot cas, es coincideix en la necessitat de comptar amb un teixit econòmic propi i cooperatiu. I és que, sense sobirania econòmica, no és possible la sobirania política.
A propòsit d’això, recentment s’ha publicat el llibre Economia Solidària i Feminista (Pol·len, 2021). I també, en l’actualització del document Les 14 mesures per la Democràcia Econòmica Local, que la XES va elaborar el 2015, en el qual s’ha inclòs un quinzè capítol dedicat a aquest aspecte. Han hagut de ser les companyes que, després de molta feina, han vençut les resistències masculines perquè avui es parli del treball reproductiu.
La realització concreta dels somnis col·lectius.
Sens dubte, i és que davant l’actual emergència sanitària i energètica, només tenim dues sortides: o que el capitalisme ho destrueixi tot o bé impulsar àmbits econòmics que situïn les persones i el medi al centre de l’activitat.
