Treure hores per analitzar la pandèmia mundial. Això ha permès a Javier Padilla i Pedro Gullón publicar Epidemiocracia (Capitán Swing, 2020), un llibre que aporta perspectiva crítica i ponderada a tot el que envolta la Covid-19. Combinant els seus coneixements en l’àmbit sanitari amb qüestions socials, polítiques i econòmiques, Padilla i Gullón descriuen el context previ a l’esclat de la crisi, parlen sobre els contagis, plantegen possibles respostes i esbossen algunes propostes de cara al futur. En parlem amb Pedro Gullón.
És un concepte elaborat per Nancy Krieger, una famosa epidemiòloga que l’utilitza per indicar que, en èpoques d’epidèmia, la democràcia és el més important i que tots som interdependents, perquè és social i no individual.
Al llibre parlem del substrat epidèmic, que són les condicions econòmiques, socials, polítiques i sanitàries que envolten cada epidèmia. No volem fer una simplificació determinista i dir que la produeix el capitalisme i prou. Són diversos els factors que hi concorren.
El primer és la invasió d’ecosistemes, que provoca una interacció amb la naturalesa que abans no es produïa i que fa que les malalties zoonòtiques saltin més fàcilment als humans. El segon és la globalització, que ens fa dependents dels viatges internacionals, sobretot entre les classes mitjanes i les altes que viuen del turisme i els negocis. Això fa que una malaltia que apareix a un lloc concret pugui arribar a qualsevol punt del planeta en dues o tres setmanes. I el tercer aspecte són els sistemes sanitaris, que a causa de la seva debilitat, impedeixen trobar una resposta adequada a la crisi.
Hi ha aspectes que suposen un avanç, com la Llei general de salut pública, que portava aturada des de 2011, i altres reforços puntuals. Però mentre la invasió d’ecosistemes no canviï, serà qüestió de temps que arribi una altra pandèmia.
Hem comprovat que “aplanar la corba” no tenia com a objectiu que erradicar la pandèmia el més abans possible, sinó que el pic de casos no fos tan alt per evitar morts i que el sistema sanitari, molt castigat per les retallades, no es col·lapsés.
Per ara són pedaços, entre els quals contractar i reorganitzar serveis per atendre una emergència. Però són insuficients. A banda que, en lloc d’invertir en prevenció, s’ha optat per construir hospitals de campanya.
M’agradaria que hi hagués un procés d’avaluació tranquil en què s’analitzessin els errors i quins protocols cal aplicar de cara el futur. Caldria exigir-ho a qualsevol país democràtic, però tal com està el tauler polític, en què preval la lluita partidista, ho veig complicat.
Hi ha aspectes tècnics, com l’ús de les UCI, que difícilment poden ser dirimits per la societat. En canvi, sí que parlem de desenvolupar aplicacions, sistemes de vigilància i altres mesures que poden vulnerar determinats drets, les institucions haurien d’establir mecanismes perquè la gent digui la seva.
En totes les epidèmies es fa una “construcció de l’altre”; és a dir: d’aquella persona que es considera culpable o vulnerable. Va passar arran del VIH amb el col·lectiu LGTB o les persones que es dedicaven a la prostitució. Ara, amb la Covid-19, aquesta “construcció de l’altre” s’ha dirigit cap a subjectes no productius. Primer els nens, als quals s’assenyalava com a principals vectors de contagi; després la gent gran, a qui hem aparcat en residències; i ara tant amb els joves, a qui es culpabilitza de no portar mascareta, com els temporers, a qui fem responsables dels brots sense tenir en compte les condicions en què viuen i treballen.
És una manera de dipositar en els altres la responsabilitat, els riscos i les pors. Si els responsables són altres -pensem- no haurem de prendre mesures ni fer-nos càrrec del problema malgrat que estiguem parlant d’un fenomen col·lectiu.
Durant les crisis, on realment apareixen oportunitats, les empreses tecnològiques estan al davant de tot, per bé que les apps encara no s’han demostrat eficaces. Cal recordar que, per tal que una app sigui útil, l’hauria de descarregar entre el 60% i el 70% de la població, i de moment en cap lloc ha superat el 10%. A més, èticament suposen un problema. A Corea del Sud o a Singapur, per exemple, s’envien dades personals a un servidor privat que, a més vigilar-nos, far amb les nostres dades el que vol. A Europa, en canvi, cap aplicació de les que es proposa té geolocalització, només Bluetooth. Hauríem d’exigir que la tecnologia es basés en l’interès públic i garantís la confidencialitat dels usuaris i usuàries.
Tenim exemples de tota mena, com ara que Bill Gates està darrere de la Covid-19, quan és completament fals. I això que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) està substituint els diners de la Casa Blanca pels de la seva fundació. De manera que, en termes de governança global, ara les decisions recauen en mans de capital privat. I això és molt perillós.
Només cal veure Donald Trump parlant del “virus xinès” o que la pandèmia s’ha escampat per culpa de l’OMS, que amb aquesta excusa l’ha deixat de finançar. Un discurs que, com el de Jair Bolsonaro, president del Brasil, tenen pàtina d’antisistema però justament són el contrari: prosistema.
Per sort, la teoria de la mascareta com a morrió no ha tingut enlloc més la mateixa penetració i, malgrat que VOX intenta treure rèdit de no utilitzar-la, entre el 90% i el 95% de la població la porta.
El virus arriba a les classes altes però després afecta les més baixes i vulnerables. Pensem en la caixera de supermercat, que ha d’anar a treballar i després torna a una casa on pot contagiar a la gent amb qui viu. No té la mateixa exposició que el futbolista que entrena en un xalet de 300m2 o qui fa teletreballar o només ha de sortir per activitats mínimes.
La relació no és dicotòmica, sinó que és un estira-i-arronsa. Nosaltres diem que el punt d’equilibri canvia segons cada moment, i això és una decisió política, perquè no hi ha un criteri tècnic. Això sí: no es poden utilitzar les mateixes eines que el 2008.
La majoria de respostes s’han centrat en el sector sanitari, deixant fora elements socials o ecològics, quan el problema de fons és un sistema productiu insostenible, que en ser dependent del turisme, ha influït perquè la pandèmia s’estengués tan de pressa. Al capdavall, la resposta social és la que marcarà la diferència.
Hi ha matisos, però la dita ho explica perfectament: o creem tensions o busquem una solució cooperativa. Nosaltres apostem decididament per la segona opció.
