Francis García, professor de la Universitat de Girona, i Andityas Soares, docent de la Universitat Federal de Minas Gerais (Brasil), signen El virus como filosofía, la filosofía como virus. Un assaig publicat per Edicions Bellaterra en el qual disseccionen amb severitat l’uberització de les nostres vides.
A. S.: Allunyar-nos d’aquesta dinàmica d’adequar el que passa a una teoria general sobre el món que els autors havien definit prèviament.
F. G.: Hem analitzat allò que ens podia reportar la pandèmia. Sobretot les conseqüències negatives que ja comencem a veure, a més d’observar les possibilitats de canvi -ingènues o reals- que poden obrir-se arran d’aquesta disrupció.
F. G.: Treballem una filosofia política que no pot apartar-se d’una filosofia de la vida. Insistim a relacionar-la amb la realitat material, amb situacions que ens envolten, sense donar res per definitiu.
A. S.: També nosaltres partim de les realitats que coneixem millor, com són la brasilera i l’espanyola, però connectant-les amb una mirada el màxim d’àmplia possible.
F. G.: Vam veure que quedar-nos en la nostra perspectiva local era limitador i empobridor, d’aquí que ens hàgim acostat a autors que s’allunyen de la típica visió eurocèntrica, colonialista i masclista. Per exemple, Achille Mbembe, que desenvolupa el concepte de necropolítica: fer política a través de la generació de morts.
F. G.: Advertim que el virus s’ha convertit en una forma de viure imposada des d’una suposada veritat científica, cosa que implica acceptar més precarietat laboral o cessió de dades personals. Davant això, proposem donar-li la volta: que la filosofia esdevingui un virus que estimuli la reflexió i ens ajudi a trobar esquerdes a través de les quals aspirar a viure plenament en lloc de pensar només en la supervivència biològica.
F. G.: D’acord, però en la possibilitat del teletreball, es produeix una bretxa generacional: els menors de dotze anys tenen molta facilitat per adaptar-se al confinament, perquè Internet els sembla una finestra suficient a la realitat. De fet, moltes coses ens empenyen a aquesta percepció, fins a l’extrem que se’ns presenta l’altre com un enemic econòmic i ara, a més a més, com un perill sanitari. Això connecta amb un altre concepte que vam desenvolupar al nostre assaig Más allá de la biopolítica. Ens referim a l’alopolítica; és a dur, una forma de govern abocada a generar alteritat basada en la idea que l’altre sempre és un estrany.
A. S.: Es demana que els treballadors es posin al servei del capital sense horaris ni cap mena de distinció entre la feina i la vida personal. Això indica el caràcter religiós d’un capitalisme que sempre exigeix exposar-nos de manera íntegra.
F. G.: Sembla que anem cap a una distopia on el contacte físic estarà prohibit, quan precisament som el que són les nostres relacions, no pas un cos enganxat a Internet. Romandre tantes hores davant d’un ordinador revela que hi ha una estreta conveniència entre la biotecnologia i la farmacologia per maximitzar la nostra productivitat. I això es diu feixisme biotecnològic.
A. S.: Alguns científics jo ho havien advertit als anys noranta del segle passat. En el llibre ho abordem des de la teoria de la intrusió de Gaia, d’Isabelle Stengers, i la idea de l’antropocè desenvolupada per Paul Crutzen, que connecta amb el canvi climàtic.
F. G.: Es desforesta l’Amazònia a passes de gegant i també es produeix un desglaç del permagel, on poden sortir microorganismes perillosos. En tot cas, ja tenim suficients virus al nostre entorn, però curiosament sembla més greu tenir 28.000 morts oficials a l’Estat quan, segons l’OMS, cada any moren set milions de persones a causa de la contaminació i no es plantegen modificar els nostres hàbits. Amb la Covid-19, en canvi, s’ha instrumentalitzat la gestió de l’angoixa.
F. G.: Fer-nos sentir fràgils, febles i obedients. És l’objectiu de qualsevol poder antidemocràtic, com ho demostra que vivim en un sistema on prima la defensa de la propietat privada.
F. G.: Vivim en estats neoliberals que es posen al servei de les empreses i els capitals. I els governs representatius liberals es van crear contra els absolutismes, però també contra les democràcies. Pretendre que un sistema com aquest ens proporcioni democràcia és com pintar una vaca en una pedra i esperar que et doni llet. La nostra mateixa forma de vida ja produeix un munt de morts a causa de la contaminació i assumir-ho com a normal provoca que se’ns faci difícil veure un horitzó.
F. G.: Sí, però ens hem mantingut sota un marc biopolític: la vida sotmesa a l’economia, amb mesures orientades a la durabilitat que han discriminat les persones d’edat avançada. El fet que el 72% dels morts hagin estat persones grans no és una qüestió científica, sinó una qüestió política i molt relacionada amb el desballestament sistemàtic de la sanitat pública.
F. G.: Hi ha un munt d’estudis que ens diuen que el model cooperativista és molt efectiu, però no sé quines possibilitats té en un món tan antisocial. I és que molt fàcil caure en l’autoexplotació per donar resposta a allò que t’exigeix un sistema basat en la competitivitat a ultrança.
F. G.: Recuperar la praxi, el concepte clàssic del filòsof Cornelius Castoriadis. És a dir, la confluència entre la teoria i la pràctica, bàsica per a qualsevol forma horitzontal i democràtica de viure. Malauradament, les universitats semblen preparades per només tenir professors que produeixin teoria, mentre la societat cada vegada és més asèptica.
A. S.: Cal reconèixer que la pandèmia ha tingut aspectes positius, com la possibilitat que les persones es retrobin amb elles mateixes i amb part de les seves famílies. Com també ha demostrat que es pot produir un decreixement econòmic i minimitzar l’impacte en el medi ambient.
F. G.: Hi ha molts moviments que reclamen canvis d’aquest estil. El problema és la tendència a creure que la solució és una revolució de somriures, quan no conec cap revolució que no hagi estat violenta, ni a l'Índia ni enlloc. La pregunta és: podem acceptar uns salaris de tres dígits quan qualsevol habitatge costa més de 1.000 euros a una ciutat com Barcelona?, hem d’adaptar-nos o ha arribat el moment de dir prou?
A. S.: Sens dubte, perquè la pandèmia ha intensificat dinàmiques preexistents com la desmaterialització i la descorporització.
F. G.: El capitalisme no sols s’adequa a les crisis. És una màquina de crear-ne i, alhora, d’aprofitar-se d’elles.
F. G.: El sistema vol que pensem que no podem sortir d’on som, però la realitat ens demostra que sempre s’han produït canvis. El que hem de fer és foradar la realitat que tenim ara, ja que els imperis sempre s’autorepresenten com a eterns però acaben caient.
