Des de les tribunes periodístiques de les quals disposa, i des dels seus perfils a xarxes socials, el periodista gallec dur gairebé una dècada qüestionant els dogmes de l’economia neoliberal. En el seu llibre Pescar el salmón (Capitán Swing, 2023), Álvarez critica la informació econòmica que proporcionen els mitjans convencionals, sobre la qual assegura que està plena de sedassos i interessos inconfessables.
Efectivament. La meva intenció no és que la gent deixi de llegir premsa econòmica, sinó oferir-li eines perquè s’enfronti a les narratives i les falsedats que aquesta difon.
N’hi ha molts, entre els quals que baixar impostos sempre és bo o que el deute públic sempre és dolent... En realitat, totes deriven de la mateixa guerra cultural que té lloc des de fa dècades: una guerra d’allò privat contra allò públic. Es diu que les iniciatives privades sempre es gestionen millor, mentre que les públiques funcionen de manera defectuosa.
Sí, es basa en el principi de la superioritat de l’empresa privada, d’aquella mà invisible que suposadament redistribueix el creixement i també que el lliure mercat és la millor via per progressar. No sols això: com deia Margaret Thatcher, és l’única manera de funcionar. Doncs bé, al meu llibre insisteixo en una cosa: que diferenciar l’economia de la política i la ideologia és absurd.
Sí, desmuntar les mateixes mentides és esgotador. I no solament per part dels mitjans de comunicació i de la gent que els controla des dels seus interessos. Un dels principals triomfs del neoliberalisme és que ha sabut incrustar-se en l’imaginari col·lectiu.
Que contribueixi a generar una base de població més conscienciada que perdi la por a ficar-se en l’economia, a llegir la informació econòmica i que s’empoderi contra ella. Perquè un dels objectius de les barreres que ens posen, com el llenguatge especialitzat, és que la gent faci un pas al costat i no es fiqui en l’economia, quan és necessari ficar-se per polititzar-se i millorar la democràcia.
Sí, és clar, hi ha molta que és necessària.
I tant que ho recomano. Estic content amb la meva decisió i amb el funcionament d’un medi amb línies vermelles de finançament tan dures com les hem definit a ‘El Salto’. Alhora, em costa dir-li a la gent: treballes en un mitjà de merda, munta una cooperativa. És un procés llarg i difícil on hi ha molt d’activisme i t’ha d’agradar, perquè arribar a ser precari. Per això entenc que molta gent pugui sentir por o vertigen abans de llençar-se a la piscina com vam fer nosaltres.
La valoració inicial és positiva, ja que alguns fins i tot han assolit força potència, com és el cas d’El Diario. Que davant la possibilitat de crear mitjans en línia, ho han aprofitat. Ara bé, la incidència que tenen encara és molt menor si la comparem amb els gegants de la comunicació que continuen mantenint el paper.
Encara que incrementen els seguidors a les xarxes i el nombre de lectures, El País o El Mundo, per posar dos exemples, els trobes als bars, a les perruqueries, es reparteixen gratuïtament a moltes universitats i tenen grups mediàtics que inclouen ràdios, televisions i diverses revistes. A més, la digitalització també ha permès que petits nuclis de poder empresarials formin els seus propis productes, com el de Federico Jiménez Losantos.
Sí, cadascú pot contribuir-hi, però sempre d'acord amb les seves possibilitats, ja que informar-se pot ser una tasca complicada. Molts estem en situacions precàries i, després de treballar una pila d’hores, has de cuidar els fills o pensar com arribar a final de mes. Per tant, és una mica elitista dir: “Escolta, informa’t millor”. Dit això, és evident que poden fer passos i configurar-nos un sentit crític per aconseguir que no ens enganyin de les mateixes formes i assenyalar les trampes.
Sí que n’esmento i, de fet, volia incloure un epíleg amb recomanacions de pàgines web i d’economistes, però al final vaig pensar que el projecte no havia d’anar per aquí. La meva intenció no era referenciar només les coses que ens agraden. Tant o més important és llegir els grans mitjans. I, veient les narratives que ens intenten ‘colar’, desentranyar quines són les intencions del poder.
Totalment. Les institucions estan travessades per la visió neoliberal de l’economia. De fet, moltes van ser creades -o modificades- com a instruments al servei d’aquesta visió, fins al punt que les seves formes de mesurar què és positiu i què negatiu, estan marcades per això. Així que necessitem uns altres tipus d’indicadors econòmics.
