D’ençà que, en pocs anys, els mòbils han monopolitzat la nostra atenció, hem canviat els hàbits i la manera de relacionar-nos. L’smartphone ens obliga a estar sempre pendents i disponibles, ja que hem substituït objectes com el despertador, la calculadora i les agendes per aquest aparell. A l’assaig Dejuni digital (Descontrol Editorial), Sergi Onorato ens convida a desconnectar de la saturació que provoca aquest dispositiu i a prendre consciència de l’ús i els límits que volem donar-li.
La primera intenció era fer un pròleg del fanzine, el qual ens mostra com afecta la tecnologia en les relacions entre les persones, l’alimentació i el transport, per tot seguit instar-nos a reduir el nombre de maquines supertecnificades per viure uns ritmes més naturals. Per exemple, moure’s més a peu i amb bici en comptes de fer-ho amb cotxe o menjar aliments de l’hort en comptes d’anar al supermercat i comprar processats. En definitiva, reduir la petjada ecològica i alentir els ritmes. Doncs bé: connectant-ho amb el món dels mòbils, vaig veure que potser calia aplicar la mateixa idea.
Hi havia gent que no tenia rellotge a casa i, com que no sabia l’hora que havia de tornar a la feina, se’n va comprar un, mentre altres van necessitar un despertador per no haver de tenir el mòbil a la tauleta de nit. T’adones que hem substituït molts aparells i els hem centralitzat en el mòbil. En el meu cas, no tenir-ne, va fer que, en lloc d’escoltar música, em posés a cantar o agafés aquell antic CD i el posés a la minicadena, de la mateixa manera que em va permetre acabar llibres que tenia a mitges.
Vam recuperar la part espontània que té el poble: anar al bar i, encara que no saps qui et trobaràs, crees relacions i es trenquen les bombolles que generen les xarxes socials, on només ens relacionem i rebem informació de la gent afí. Una dinàmica que després s’acaba traslladant a la realitat.
El llibre és interactiu, amb la intenció que el lector pugui llegir tres cartes, cada una de les quals amb instruccions per fer un dejuni d’un dia, de tres o de fer-ne un col·lectiu. Doncs he fet la mateixa proposta però amb les pantalles i els mòbils.
No és necessari, perquè l’smartphone existeix i ho continuarà fent. El que dic és que podem fer-ho de manera saludable, crítica i responsable, essent conscients que les eines tecnològiques condicionen la manera que tenim de relacionar-nos amb elles i construir la realitat. És a dir, ens construeixen com a individus.
És lògic, perquè el nostre entorn confia que li cal aquest dispositiu per comunicar-se amb nosaltres. Davant d’això, hem d’explicar-li per quin canal és millor contactar i que, si a casa o a la feina tenim telèfon fix, només cal un llistat de telèfons en paper per trucar-nos.
Algunes persones diuen que n’han tingut, però altres que desapareix al cap d’una estona. De manera que, si bé hi ha una part d’imaginació i especulació –creiem que, sense l’aparell, ens estem perdent alguna cosa que estan passant -, no tenir-ne ens permet estar més presents i val la pena gaudir d’això. Al final, el dejuni digital no ens restringeix la llibertat, sinó que ens obre altres possibilitats.
Sí, perquè estar amb el mòbil en una assemblea et condiciona. Sovint hi tens els documents o el calendari i l’has de consultar contínuament, quan si ho tinguessis en paper no el necessitaries.
Haver de respondre immediatament. Fer-ho a través de grups de Telegram provoca una càrrega mental que no tindries si parlessis cara a cara, a part que ho resoldries més de pressa. En general, ens empeny a buscar el màxim de rendiment, quan hi ha components ideològics o de raonament crític que requereixen uns altres temps.
La monetització de les nostres dades es dona mitjançant l’anàlisi del comportament: com ens movem per Internet, quins interessos tenim, quanta estona estem en un lloc... A partir d’aquí, les companyies tecnològiques dedueixen aspectes de nosaltres que, per a les empreses de publicitat, les indústries d’entreteniment o els governs, té molt valor. I és que, coneixent aquestes dades, ens ofereixen serveis que ens són útils, l’accés del qual és gratuït perquè la intenció és que hi hagi el mínim de fricció possible. Ara bé, en virtut de la Llei de protecció de dades, les empreses tenen la necessitat de captar diners i una forma ja és cobrant-nos directament.
Treballen amb aquesta hipòtesi i, encara que no sé si és certa, sempre intenten que passis el màxim de temps possible perquè hi deixis les teves dades. També hi ha altres aplicacions d’empreses d’assegurances que amb els rellotges intel·ligents poden saber quina edat tens, quines malalties o què busques al Google quan et trobes malament. Per tant, cal limitar-los el que els hi dones, perquè no sabem l’ús que finalment en faran, i pensar que, en funció d’on estiguin radicades aquestes empreses, es regiran per unes lleis o unes altres. Les normes de la Unió Europea, per exemple, són les més restrictives de totes.
És veritat. Si fem una cerca sobre Palestina a Google, depenent del teu historial, rebràs unes notícies o unes altres. A Twitter, les persones més d’esquerres reben les més favorables a la causa palestina, fins al punt de fer-los la sensació que estan imbuïts en aquest conflicte. No només: cadascú és una parcel·la i això fa que les opinions acabin sent dispars, la qual cosa que es multipliquin les discussions.
A Twitter li interessa que una persona conscienciada amb el conflicte palestí rebi el màxim d’informació perquè, així, voldrà conèixer més i estarà més temps a la xarxa. Després hi ha altres tipus de censura, com continguts que s’han esborrat o comptes que s’han eliminat. Per exemple, Maruja Torres va dir que li havien censurat el compte. En aquests casos hi ha algú darrere que, des de l’empresa, ha considerat que allò no podia ser publicable. De la mateixa manera que, si algú perd la meitat dels seguidors o algunes publicacions se li esfumen la meitat dels retuits, també és senyal que algú ho ha decidit.
La Llei de protecció de dades ha de vetllar perquè les nostres dades quedin protegides i la solució pot ser la versió de pagament, que garanteix que no es faran servir. Però això és improbable, perquè les continuen rebent i dubto que no caiguin en la temptació d’utilitzar-les. Des de l’any 2000, Internet s’ha anat concentrant en poques empreses que necessiten una infraestructura per poder sostenir els serveis i, al final, qui ho haurà de pagar serà l’usuari. Pensem que per sostenir Internet es fa servir el 7% del consum global d’electricitat.
Estem en la fase de reflexionar sobre els límits, i n’hi ha que els hem de posar personalment. Per exemple: no entrar el mòbil a l’habitació, no tenir-lo sobre la taula mentre dinem o desconnectar d’ells el caps de setmana. Però també hi ha els col·lectius, perquè només de manera individual no serem capaços de desconnectar. És el mateix que quan vols deixar de fumar: si tot el teu entorn continua fumant, acabaràs tornant-hi. Doncs a l’escola passa el mateix. Hi ha pares que de manera aïllada volien posar límits, però l’argument dels fills és que la resta de l’alumnat té accés a l’aparell, la qual cosa fa que els pares acabin cedint i donant el dispositiu. Les decisions, doncs, només funcionaran si acaben sent col·lectives.
L’important és que un infant aprengui a relacionar-se, com ser amable o expressar els seus sentiments. Una sèrie de coses que, si passen per la pantalla, serà més difícil que les assoleixi perquè no hi haurà la supervisió de cap adult que el pugui guiar.
Així ho palesen alguns estudis: cal una connexió visual entre les persones perquè puguis reconèixer els sentiments, les emocions o l’estat anímic de l’altre i aleshores poder respondre, solidaritzant-te i preocupant-te. Si això no hi és, no ens mirem als ulls ni reconeixem les expressions de la cara, no podem reaccionar i continuarem aïllats. En resum: hem de posar els límits als mòbils, cosa que demana saber com funcionen, qui hi ha darrere i en què ens beneficien o ens poden perjudicar.
