En el marc del festival Atlàntida Mallorca Film Festival, que se celebra fins al 26 d’agost i es pot seguir en línia a la plataforma Filmin, el cineasta d’origen madrileny presenta Próximamente últimos días, un documental sobre la complicada supervivència del cinema associatiu CineCiutat.
El juliol de 2012, la iniciativa ciutadana va evitar el tancament dels cinemes Renoir Palma. Les instal·lacions es van rebatejar sota el nom de CineCiutat i d’aquí va sorgir un projecte que ha estat reconegut d’utilitat pública. Actualment, el cinema s’alimenta d’energies renovables gràcies a Som Energia, impulsa tallers i formacions per a joves i treballa amb associacions contra l’exclusió social. A banda d’aquestes consideracions, és l’únic cinema de Palma de Mallorca que ofereix obres d’autor en versió original.
El camí, però, no ha estat fàcil. No ho era abans de la pandèmia ni tampoc ho és ara, en plena crisi sectorial i general. El cineasta Miguel Eek, soci del projecte amb experiència en l’àmbit documental (seu és, per exemple, Ciudad de los muertos), va decidir filmar el dia a dia d’un CineCiutat buit. L’obra ens mostra la quotidianitat d’uns treballadors esgotats per les avaries, una junta que busca respostes i una assemblea amb parers molt diferents. Malauradament, l’esclat de la Covid-19 ha impedit arreglar les avaries i renovar l’equip tecnològic, un dels objectius de l’associació.
Próximamente últimos días es podrà veure a través de la plataforma Filmin fins al 26 d’agost, amb l’interrogant si CienCiutat acabarà deglutit per la pandèmia o tornarà a ser un punt de trobada pels amants del cel·luloide i el públic en general.
Fa quinze anys que visc a Mallorca, així que em sento mallorquí de per vida. I la meva educació cinèfila va venir de veure pel·lícules d’art i assaig als Cinemes Renoir Palma, que arran del seu tancament, un grup de cinèfils i clients es van unir per salvar-lo. Jo sóc dels qui vaig adherir-me.
En unes eleccions de junta es va considerar interessant narrar la lluita per la supervivència de la sala, els problemes tècnics i econòmics que sorgien, etcètera. El rodatge havia de durar menys i la pel·lícula havia de ser curta, però al final han estat dos anys d’enregistraments i el resultat és un llargmetratge.
No m’interessava fer periodisme, sinó un documental que mostrés què li ha passat al cinema durant un període de temps. I ho faig des de la meva mirada i amb la complicitat dels treballadors.
Era important mostrar la classe treballadora. A part que les reunions de la junta, on s’hi tractaven temes estratègics, no tenien gaire interès cinematogràfic. En canvi, els silencis, les esperes i les tasques de la gent em cridaven més l’atenció. Per això he buscat un punt d’equilibri entre les dues esferes.
Sí, però ignoro si les noves generacions apreciaran el rol social i cultural que juguen les sales de cinema. La tecnologia permet veure pel·lícules a casa en bones condicions, però no pas estar a les fosques i concentrar-te des del principi al final en un ritual compartit amb altres persones. Em semblava interessant posar-ho de manifest.
Més important que això, vull ressaltar que CineCiutat exhibeix pel·lícules que no es poden veure enlloc més de Mallorca. I si aquest tipus d’audiovisual desaparegués de la cartellera tindria un punt dramàtic. Amb els 100 euros de quota, ajudo a fer que el projecte, que només s’alimenta de les entrades, continuï viu. Sento aquest vincle de pertinença.
És original i bonica que sigui assembleària i horitzontal, però també és complexa perquè ha d’adequar-se a maneres diferents de confeccionar la programació.
Aquesta mena de projectes han d’alimentar l’entusiasme i combatre l’apatia constantment, i això és molt difícil. Igual que és difícil la democràcia, que també ha de cultivar-se constantment. I sobretot en un moment d’impulsos molt efímers, perquè reaccionen davant d’una publicació a les xarxes però de seguida rebem altres que dificulten centrar-se en allò que et preocupava minuts abans. En aquest sentit, la pel·lícula ha servit de revulsiu, ja que els problemes que té el CineCiutat són extrapolables als que pateixen altres sales independents. Per aquest motiu, després de l’estrena a l’Atlàntida Mallorca Film Festival, la passarem a Barcelona, Galícia, Madrid...
Sumant les donacions i el crowdfunding, la xifra va ser suficient per cobrir part de la reforma. Ara bé: hi ha desafiaments com enamorar l’audiència i acostar el públic a propostes que no són mainstream, que és aviat per comprovar si podem assolir-los.
Sí, hi ha gent que ha deixat d’anar al cinema per por o per problemes de salut. I és que, al capdavall, el cinema és un ritual que, si no l’alimentes, pots adaptar-te a altres hàbits. Només el temps dirà si la gent torna a confiar i creure en el nostre model.
