Autora d’Interseccionalitat. Desigualtats, llocs i emocions (Tigre de Paper), Maria Rodó-Zárate és professora de la Universitat de Barcelona. Les seves línies de recerca basculen entre el feminisme, les sexualitats i les perspectives emocionals que es deriven de les desigualtats socials.
La interseccionalitat és un tema del qual es parla molt, però falten assajos que descriguin què significa i com s’aplica en l’actual context. Més enllà d’un repte acadèmic, doncs, vaig escriure’l amb l’objectiu de fer-ne divulgació i propiciar el debat polític.
El concepte sorgeix en les dècades dels 80 i 90, quan el feminisme negre dels Estats Units observa que la seva discriminació no pot explicar-se només amb el gènere o la raça, sinó que hi ha una interrelació entre aquests eixos. Parla de base feminista, postcolonial i antiracista, alhora que incorpora l’orientació sexual, la classe social, l’edat, la diversitat funcional i altres factors. En aquest sentit, tal com diu Kimberlé Crenshaw, la interseccionalitat fa referència a la intersecció entre totes aquestes variables.
Em serveix per explicar que els eixos no funcionen per separat, sinó que estan relacionats entre si. És a dir: no hi ha una forma concreta de viure el sexisme, sinó que es viu en funció de l’edat, la classe social, l’origen i altres elements. Amb la Marta Jorba diem que, en una cistella de pomes, cada poma té una forma, color, textura i sabor diferent; i aquestes característiques són les que la configuren i li donen un valor en si mateix.
Ange-Marie Hancock s’hi refereix quan diu que la interseccionalitat no és una cursa per veure qui està més oprimit. Per ella, cada eix experimentarà una forma concreta d’opressió segons les circumstàncies que l’envolten. En altres paraules: que el meu dolor sigui menor al teu no significa que no sigui important.
Alguns ho fan de forma més pronunciada que altres, però tots són igual d’importants. La pandèmia els ha posat sobre la taula i n’hi ha que no es tenen presents, com la dicotomia entre el fet urbà i rural o l’edat dels individus, de la mateixa manera que poden aparèixer de nous.
Són persones o grups que, tot i ser productius en l’acció, senten que no encaixen en determinats espais. Seria el cas de les dones en els espais mixtes d’esquerres, o en el cas català, gallec i basc, en relació amb el gènere, la nació o la classe.
No sempre, ja que durant la pandèmia s’ha dit que eren llocs segurs i, en canvi, per a moltes persones han estat indrets on han sofert violència i un sistema de treball no equitatiu. Va succeir també amb algunes feministes negres, per les quals la casa havia estat un espai de “reconstrucció de l’ànima” davant la forta opressió que vivien al carrer. Jo ho incorporo a la transgressió quotidiana, que vol dir utilitzar l’espai privat com a instrument de lluita política per, per exemple, transformar una família homòfoba. Les feministes fa dècades que ho reivindiquem.
Ajudaria a comprendre millor la realitat. En la medicina es veu clarament, ja que segons el gènere, la classe social o l’edat, una malaltia pot evolucionar de forma diferent.
Ens permet anar més enllà de les aliances polítiques i reconèixer que, per exemple, el racisme o el patriarcat no afecta a tothom per igual. Dependrà de l’origen o de si ets home, dona o trans. Aquesta anàlisi fa que mirem la realitat des de la complexitat i ens adonem que, si només veiem un sol eix, no entendrem com es configura la desigualtat.
Hi ha autores que defensen que el patriarcat és l’eix sobre el qual es construeixen els altres, mentre que des de posicions marxistes es considera que la classe és fonamental. Per la interseccionalitat, en canvi, no hi ha un eix que estigui per damunt dels altres, sinó que depèn de cada context.
El feminisme és el moviment que més ho ha intentat. Abraça la diferència i conclou que en la discriminació per origen, orientació sexual, classe social o identitat, hi subjau la mateixa exclusió de fons. El feminisme podria ser aquella política interseccional, ja que és anticapitalista i alhora antiracista. Però això és un procés.
Jo proposo que sigui compatible admetre que patim discriminacions per ser dones i al mateix temps que, al ser blanques, som privilegiades. I això no ha d’implicar que la nostra opressió sigui menys vàlida ni rellevant. També l’hem de poder expressar amb ràbia, és legítim. Però aquest punt intermedi és bàsic, ja que si caiem en la idea que “com que jo acumulo tres eixos de desigualtat i tu només dos, tinc més autoritat moral”, difícilment crearem aliances polítiques.
Generalment no ho són, ja que els abordem des d’una perspectiva patologitzadora i psicologitzadora. En canvi, si els polititzéssim tindrien molta força transformadora, ja que són indicadors de desigualtat i altres causes estructurals.
Sens dubte, perquè algú pot pensar que les persones migrades ens treuen el treball o tenen un problema individual. Per això cal identificar les causes i que aquestes surtin a la llum. Una fórmula pot ser compartir amb grup les experiències de por que tenim totes les noies a l’espai públic. Ens permetria reflexionar i veure que obeeix a la discriminació que patim, la qual ens impedeix gaudir dels nostres carrers amb llibertat.
Pot ser també t’interessa
