L’activista de la Vall d’en Bas ofereix els recursos necessaris a les persones interessades a desenvolupar projectes cooperatius en l’àmbit rural.
Durant la seva estada a Escòcia, Lou Rectoret va tenir ocasió de conèixer algunes iniciatives ecologistes que el van acostar a la filosofia i el disseny amb permacultura. Ara, des del municipi la Vall d’en Bas (Garrotxa), el seu somni és muntar una masia amb altres famílies, motiu pel qual ha creat la iniciativa Masies x Viure, una app que enllaça persones interessades a desplegar un projecte cooperatiu, el finançament de la qual provindrà del micromecenatge. De tot plegat parla en aquesta entrevista.
És un mètode de disseny sobre com habitem, treballem i ens relacionem, sempre amb l’objectiu de regenerar les relacions i la terra. Entronca, doncs, amb una filosofia d’entendre i estimar el món amb totes les seves formes.
Consisteix a recuperar les antigues tècniques de construcció que les nostres famílies utilitzaven fa cent-cinquanta anys. Al Marroc i Egipte hi ha cases que tenen dos-cents anys i estan fetes amb argiles i sorres. Aquí en tenim d’adob, construïdes amb palla i argila. Doncs bé: a la permacultura es quantifica l’energia que es fa servir per a una acció.
Per elaborar un metre cúbic de ciment necessitem rebentar una muntanya i fer servir perforadores que funcionen amb petroli. Tot, per tenir un rendiment energètic zero. En canvi, si plantem palla i fem la construcció amb aquest material, emprarem poca energia i l’any següent podrem obtenir-ne més. La bioconstrucció és incorporar l’ecologisme en l’edificació i recórrer a materials naturals que no són hermètics, sinó porosos. Això vol dir que les cases respiren i són més saludables.
En el cas del ciment, està establerta en cent anys, tot i que moltes construccions duren menys. En canvi, les fetes de palla i argila, que trobem a Europa i a l’Àfrica, tenen una estimació d’entre cent i dos-cents anys i s’aguanten perfectament, a banda que són més flexibles i, quan hi ha moviments a la terra, no s’esberlen com passa amb les construïdes en ciment i totxo. Cada material té els seus avantatges i inconvenients i cada territori necessita el seu.
El propòsit és que les persones interessades a crear un projecte rural obrin un perfil, es trobin i entrin en contacte amb professionals que els ensenyessin a cooperar, governar-se i transitar plegats. Així mateix, hi ha la necessitat de conèixer la viabilitat legal i els proveïdors de materials, així com bioarquitectes, bioconstructors i permacultors. Per tant, l’app té quatre potes: persones, habitatge/terres, professionals i eines de finances ètiques.
Ofereix un model productiu i d’habitatge alternatiu i, a la pràctica, recupera l’espai en el mercat immobiliari, que ara mateix és l’únic que no abaixa preus i afecta la producció i el que mengem, a més de contaminar-nos i eixugar els aqüífers. Si les empreses fan servir el glifosat de la marca Montsanto -ara Bayer-, vessen químics als sòls que es filtren fins als rius i arriben als mars, matant així la vida orgànica. Per contra, si les persones cuiden les terres, es pot preservar l’ecosistema. En aquest sentit, Masies x Viure neix per lluitar contra l’especulació immobiliària i és, sens dubte, una forma d’activisme.
Hi ha un despertar de consciències, al qual s’afegeix l’èxode cap al camp que ha provocat la crisi econòmica i la pandèmia. Per aquest motiu el capitalisme pretén extreure rendiment a les zones rurals a qualsevol preu, dificultant als qui volem accedir a una masia.
Perquè et facis una idea, un mas val 400.000 euros, dels quals hem de posar 200.000 euros en metàl·lic, ja que per comprar-lo et demanen un 40% en ser sòl rústic. I, a més a més, l’edifici ha de tenir cèdula d'habitabilitat, que no és el cas de la majoria de masos abandonats. Això fa, doncs, que per tirar endavant el projecte haurem de picar molta pedra i trobar la complicitat de propietaris que estimin la terra i siguin conscients de l’impacte que tot això suposa.
N’hi ha un tou. El teixit és com un formatge gruyère que obre forats a mesura que els nuclis antics de les ciutats i els pobles es buiden a l’espera que algú especuli o perquè, simplement, els propietaris ignoren les alternatives que tenen per endavant. Fora de la vila, això també passa i és un problema, però justament el projecte defensa la idea que podem compartir tractor, netejar el camí plegats i establir sinergies. Al capdavall, som éssers socials i qualsevol mas requereix socialització, que és la part que s’ha perdut.
