El llibre Passar a l’ofensiva (Tigre de Paper) de Josep Manel Busqueta és una crida breu i intensa a l’acció. Si l’escalfament global planteja un desafiament d’una magnitud insòlita als moviments polítics i socials, el pastisser i economista defensa la necessitat d’una transformació profunda de l’economia, de les maneres de produir, distribuir i consumir i, de retruc, de les maneres de viure.
Jo no diria tant. Entenc que són les mesures que els governs poden oferir en aquest moment i dins de la lògica del capitalisme actual, perquè fer front a la realitat exigiria canvis molts més profunds. El que s’està fent no està a l’altura del que seria necessari.
Aquesta és la intenció, però no tinc clar que la gent accepti que s’actua prou. Hi ha una part de la població conscient de la realitat del canvi climàtic, com també gent que potser no n’és tant, de conscient, o no té gaires coneixements sobre la matèria, però que sospita que només es duen a terme mesures cosmètiques.
Vull transmetre que estem en un moment nou. El capitalisme es troba altra vegada amb barreres per ampliar-se i crear beneficis. Podria veure’s com una crisi similar a la de 2008, amb l’afegit que no s’ha aconseguit tornar a créixer de manera solvent des d’aleshores. Per això s’aposta per l’austeritat, per succionar tots els excedents que es generen. Una situació que ja ens hauria de preocupar per sií mateixa, perquè afecta la vida de la majoria de la població. L’element encara més crític és que el capitalisme s’ha topat ara amb els límits biofísics del planeta.
Que es manegin condicions de vida molt hostils si es continua pel mateix camí. I aquí és on hem d’abandonar les inèrcies dels moviments d’esquerra i ser capaços de passar a l’ofensiva. No podem dedicar-nos a resistir els embats que ens proposa el capitalisme; hem de plantejar, en tota la seva radicalitat, les mesures estructurals necessàries per fer front a la crisi ecosocial. I aquestes mesures han de ser universals.
És que anem cap a un futur on la humanitat pot quedar en qüestió. Continuar amb el creixement passa per un ús massiu dels combustibles fòssils, i això provoca que ni tan sols puguem contenir el canvi climàtic. Anem cap a escenaris on serà difícil garantir un entorn habitable per a una majoria de la població, així que hem de decidir com volem que sigui la societat. No podem esperar que sigui el capitalisme qui ens l’organitza, perquè el resultat es basarà en la desigualtat i l’exclusió.
Primer, entendre que el desafiament és majúscul. I alhora que, allò que ens ha dut fins aquí, és un model econòmic i social que busca el màxim benefici privat en el mínim temps possible. La intervenció que dissenyem ha de partir d’aquests diagnòstics i tenir com a objectiu garantir que el màxim nombre de persones pugui gaudir de nivells de vida dignes amb els recursos que ens queden. Doncs bé: com que els recursos que ens queden són els que són, s’ha de plantejar un procés de democratització i de planificació de l’economia. I això vol dir organitzar la producció, la distribució i el consum per satisfer les necessitats fonamentals de les persones, en lloc de regir-se per la capacitat econòmica de cadascú i per la lògica de la creació de beneficis privats.
Jo intento definir propostes que estiguin a l’altura del desafiament que afrontem. Una altra cosa és com els moviments polítics i socials som capaços d’abordar aquesta necessitat d’organització. És difícil. Molta gent està esgotada perquè ja ha estat molt malmesa per la precarietat. I a tot plegat s’afegeix una atomització, perquè no existeix un subjecte polític reconeixible que estigui plantejant combatre l’actual situació amb la radicalitat suficient. Aquests són els grans hàndicaps.
No, perquè sovint hem vist que la nostra societat és capaç de reaccionar. El mateix 15-M va sorgir sense una preparació prèvia, com a reacció a una crisi que es viu com una estafa, alhora que va generar un subjecte polític capaç d’arribar a algunes de les alcaldies més importants de l’Estat. I a Catalunya, amb el procés, també hem vist com gent que no se sentia interpel·lada ho ha fet de manera massiva i radical. Jo no descartaria que les persones puguin reaccionar, però per començar han de veure la realitat de la crisi eco-social que estem vivint i el futur que ens espera. No hi ha possibilitat d’intervenció política sense aquesta visualització prèvia.
Quan parlem de les mesures per respondre a la crisi ecosocial o quan esmentem el decreixement en l’ús de materials i d’energia, sembla que dibuixem unes condicions de vida penoses i difícils. Però és el capitalisme qui ofereix un futur de precarietat i privacions. El decreixement hi serà, peti qui peti. I si té lloc sota la lògica que ha fet possible que 35 o 40 persones controlin els mateixos recursos econòmics que 2.300 milions, els efectes sobre la majoria de la població seran molt negatius. L’única possibilitat d’oferir escenaris d’abundància i vida digna per aquesta majoria, passa per una transformació en clau comunista com la que plantejo; en definitiva, que capgiri de manera radical el capitalisme tal com el coneixem.
Decidir què és important produir per satisfer necessitats amb els recursos que tenim, que no ho és i com distribuïm aquesta producció.
És clar. La majoria de les persones només es vehiculen a la seva feina pels diners i treballen per a la creació de beneficis privats. Aquí es tractaria de satisfer necessitats, de possibilitar la reproducció de les vides, de disposar de més temps. I tenim molt a guanyar col·lectivament si som capaços d’abordar els reptes que el capitalisme ens ha posat damunt la taula. Perquè no estem en un antropocè, sinó en un capitalocè.
Sí, són qüestions de matisos. Aquí no sobra ningú. Coincidim que calen processos de control democràtic dels recursos i de planificació econòmica. A mi em sembla que la urgència del moment fa que no puguem prescindir de les institucions i de l’Estat, perquè s’ha d’incidir en les infraestructures, en la política energètica, l’alimentària... Crec que cal definir què es pot fer i què no en aquests àmbits. Com també em sembla imprescindible canviar la lògica productiva per prioritzar els circuits curts de producció, la manera amb què funciona l’economia social i solidària.
És clar. La urgència fa que jo doni més rellevància a l’àmbit institucional, però plantejo un model d’economia que aprofiti al màxim els recursos de proximitat per abastir la demanda interna i que es vinculi amb l’economia internacionalitzada d’una manera més racional i més coherent amb els límits biofísics del planeta. En aquesta reconfiguració, l’economia social i solidària pot jugar un paper important. De fet, crec que té més sentit integrada en un programa democratitzador de l’economia que no pas lluitant amb les seves eines i amb els seus instruments en el context actual.
Pot ser també t’interessa
