El canvi climàtic: una mirada anticolonial i de classe

Una de les paradoxes del canvi climàtic, ara rebatejat de manera extensa com a emergència climàtica, és que sol tractar-se amb una desconcertant lentitud. La urgència sovint acaba tenint aspecte de problema ja conegut que provoca més cansament que alarma. Continuen sent hegemònics alguns discursos (més o menys interessats) que parlen sobre la dificultat de prendre mesures a curt termini i posposen les actuacions a dècades vista.

Andreas Malm, docent i assagista, signa un nou llibre sobre la matèria. Empra una perspectiva més punyent amb què transmet la corresponent (i convenient) sensació d’alarma als lectors. El seu títol, Qui apagarà aquest incendi?, al·ludeix de manera poderosa a la crema constant de combustibles fòssils que està escalfant el planeta.

Per començar la seva crida d’alerta, l’autor aporta una mena d’història del capitalisme expansiu basat en la crema de fòssils. En gran mesura, Malm pretén combatre una certa idea del canvi climàtic com a factor indestriable de l’evolució de la humanitat i el seu desenvolupament cognitiu i tecnològic.

L’antropocè que escalfa el nostre planeta no és, per a l’acadèmic suec, un destí fatal determinat des que el primer homínid va fer foc, sinó un fenomen altament relacionat amb l’imperialisme britànic: moltes societats seguien camins de desenvolupament alternatiu menys dependents del carbó.

Malm no solament aporta aquest qüestionament del colonialisme, sinó també una mirada social. A parer seu, les culpes del canvi climàtic tampoc no poden adjudicar-se a la majoria de la població de les economies més desenvolupades. Una sèrie de decisions cabdals i basades en l’ànim de lucre desfermat van ser preses per grups reduïts d’oligarques. És el cas de l’aposta que van fer un grup d’empresaris anglesos pel motor de vapor alimentat amb carbó: una manera de desvincular la dependència de l’energia hidràulica (més barata i neta) vers els salts d’aigua. L’objectiu?, facilitar l’explotació de mà d’obra urbana, més desesperada que una població rural que podia accedir a l’autoabastiment.

Malm també destaca que el camí emprès era previsiblement perniciós. A la primera meitat del segle XIX, el matemàtic Charles Babbage ja imaginava que l’alliberament a l’atmosfera de gasos provinents de la combustió de carbó no podia ser positiu. Pel que fa al futur, Qui apagarà aquest incendi? Ofereix diverses propostes per aconseguir una reducció dràstica d’emissions. També fa seva la tesi de Naomi Klein: el capitalisme global està tan intoxicat de fòssils que, d’alguna manera, qualsevol lluita contra el capitalisme és, en algun aspecte, una lluita contra l’escalfament global.

Amb tot, l’acadèmic suec alerta contra la temptació d’un cert feixisme ecològic. Pel camí, fins i tot ens regala comentaris sobre ficcions climàtiques (escrites per Joseph Conrad, Gassan Kanafani o Ian McEwan) que li provoquen graus variables de frustració. L’autor és conscient de les dificultats que la narrativa, amb la seva tradició de centrar-se en un nombre reduït de personatges i altres convencions, abordi de manera complexa un fenomen tan col·lectiu. Així que no solament convida a actuar als governants; també llança un desafiament creatiu als escriptors d’arreu del món.