En el seu darrer assaig, Futurofobia (Plaza & Janés), Héctor G. Barnés ens convida a no acceptar el discurs que ens empeny a resignar-nos i a viure en un compàs d’espera permanent, sense poder assolir -ni tan sols imaginar- projectes de futur. El llibre de Barnés (Madrid, 1985) està condicionat pel clima opressiu de la pandèmia, però més enllà d’això qüestiona el suposat sentit comú neoliberal, segons el qual hem de rebaixar les expectatives de qualitat de vida. “El futur no pot estar construït des de la renúncia”, proclama Barnés.
Significa “por al futur”, però en realitat també vol dir altres coses. Pensava anomenar un estat d’ànim col·lectiu, especialment accentuat arran de la pandèmia i d’incertesa vers el futur, basat en el principi que no sabem imaginar un altre futur fora del sistema capitalista. Així que faig servir aquest concepte per analitzar la realitat i, alhora, per abordar la cultura, les relacions personals, les feines, etc.
Em centro en el pensament que té la meva generació, la del 1985, però és cert que s’ha transmès a les posteriors generacions i ha inoculat a les anteriors. De manera que, tot i moure’ns en diferents franges d’edat, compartim idees recurrents, com ara que els nostres fills viuran pitjor que els nostres pares.
Veig que els sindicalistes i militants de la Transició no accepten que “no es pot fer res”. Potser perquè van conquerir coses i això fa que defensin que sempre hi ha marge de millora. En canvi, la meva generació ha caigut en un derrotisme autoexculpatiu, segons el qual, com que tot està perdut, no cal fer res.
Totalment. El més gratificant ha estat conèixer gent de tota mena, sigui la que trobo pel carrer, polítics o experts de matèries de les quals no en sabia res. Ha estat un privilegi i no te n’adones fins que comences a preparar un article.
El llibre és una mena d’assaig de Mark Fisher -filòsof anglès, autor de llibres com Realisme capitalista- per a tots els públics. I és que agafo idees per aterrar-les amb un registre periodístic que les fa accessibles i reconeixibles a peu de carrer.
Crec que ens cal més imaginació i desig. I això significa somiar una mica amb coses que poden servir de full de ruta per construir altres vides.
El meu objectiu no era fer-lo positiu. De fet, inicialment havia plantejat vuit capítols d’anàlisis i vuit que tractessin de solucions, fins que en un moment donat em vaig dir: “Qui ets tu per proposar solucions?”. Així que m’he limitat sobretot al diagnòstic.
És la pregunta del milió. En tot cas, penso que l’estat d’ànim de la gent ha canviat un cop superada la pandèmia. Almenys, les generacions més joves es comencen a interrogar sobre el canvi climàtic o la seva relació amb el gènere. En aquest sentit, el llibre adverteix que, davant del verí de la futurofòbia, que és donar per fet que les coses van malament i que aniran a pitjor, cal qüestionar-nos perquè creiem que no podem fer res. En altres paraules: per què tenim interioritzada aquesta idea i a qui beneficia que creguem això.
Perquè s’està traslladant a altres esferes de la vida. Ho està fent en l’àmbit laboral, el polític, el col·laboratiu o l’educatiu.
Hi ha activistes pels quals l’única solució és que acabi el capitalisme. Un pensament que no comparteixo, perquè mentre no enderroquem el capitalisme, les vides es poden millorar repartint la riquesa d’una manera més equitativa. Dit això, és evident que només podem aconseguir-ho a través d’un projecte polític, el qual pot combatre aquest món ultracompetitiu i, aprofitant la davallada dels llocs de treball, promoure una concepció diferent dels altres i del nostre lloc en el món.
