Frank Molano Camargo és docent a la Universitat Districtual Francisco José de Caldas, a Bogotà (Colòmbia), on investiga entorn la història ambiental i els moviments socials. Fruit de la seva recerca, Molano documenta a Capitalismo y pandemia (Traficantes de Sueños) la influència del sistema neoliberal en el desordre ecològic que provoca l’aparició de noves malalties.
A la universitat va sorgir un grup d’estudi que ha analitzat els afectes que el coronavirus ha tingut en les nostres vides. Aquest grup ha elaborat diferents tesis pel que fa al naixement i existència del virus, les quals corroboren que l’organització capitalista de la naturalesa té a veure amb l’aparició d’aquesta i altres epidèmies, com la pesta negra, la verola, el còlera, la malària o la grip espanyola.
Sens dubte, perquè el capitalisme és un sistema de producció econòmica i dominació política, però també una forma d’organització que comporta formes cada vegada més agressives d’apropiar-se dels béns naturals i la força del treball. Com a sistema de producció ha provocat que, a través dels éssers humans, circulessin microorganismes sorgits d’espais que fins llavors no havien estat explotats.
Presenta un esquema colonitzador i eurocèntric quan se sap que el bacteri Yersinia el transportaven puces i que, a través d’elles, les rates escampaven la malaltia durant el colonialisme que va assetjar Europa, Àsia Occidental, el Pròxim Orient i el nord d’Àfrica entre els anys 1346 i 1353. En aquest procés es produeix un lapsus mediambiental -anomenat òptim climàtic medieval- que facilita la interconnexió de les relacions socioambientals del feudalisme i l’expansió urbana.
La plaga no és l’ésser humà, sinó el capitalisme, ja que sempre han existit societats recicladores i maneres de veure, conviure i intervenir basades en el “Bon viure”. Una cosmovisió que encara apliquen moltes comunitats d’Amèrica Llatina i que s’oposa a la privatització, usurpació i normalització de la inequitat. La verola n’és un exemple, ja que va al compàs de la fase inicial de colonialisme capitalista, el qual desemboca en la destrucció de l’ordre social, cultural i la vida dels pobles originaris d’Amèrica i Oceania. Ho expliquen el mateix Bartolomé de Las Casas o autors de l’època com Alfred Cosby. Ells testimonien que l’intercanvi ecològic desigual, la persecució de remeiers i l’oblit de remeis tradicionals esdevenen armes de guerra colonial.
Sí, però des que existeixen controladors de salut, s’ha imposat un pensament únic que demonitza altres maneres de fer, curar i pensar. Aquest pensament ha negat el dret a la salut i el benestar alhora que ha legitimat les creences mèdiques oficials, com ara que la còlera es contagiava per la falta d’higiene del proletariat i la societat no blanca.
La seva aportació sempre ha sigut molt destacada, tant com a guardianes del saber, per la informació que disposaven, com pel treball de cures. El sistema patriarcal va reduir el seu rol a les cures, si bé hi ha el cas de Youyou Tu, la científica que va descobrir remeis tan importants com l’inhibidor del plasmòdium, cosa per la qual l’any 2015 va rebre el Premi Nobel de Fisiologia i Medicina.
S’observa durant el període creixent de neoliberalisme els anys 80-90, moment en què es privatitza la salut i se l’aparta com a bé comú universal. Una tendència que amb l'aparició de la SARS i el MERS als anys 2000 es fa ben palesa, tractant-la com un objecte privat i de prestigi al qual només poden accedir aquells que l’han treballat o heretat. D’aquí el control i l’autoinculpació d’aquells treballadors que, tot i estar exposats a la malaltia, se’ls fa culpables d’haver-se contagiat.
Al llarg de la història, els perdedors sempre han estat condemnats en el marc de la dicotomia nord-sud i riquesa-pobresa del sistema mundial. De fet, a cada pandèmia ha passat el mateix: els col·lectius més estigmatitzats són els qui han estat acusats de falta higiene, sigui la comunitat indígena, negra, asiàtica o el proletariat; el col·lectiu LGTBI en relació amb la Sida o la població asiàtica respecte a la Covid-19. Aquests relats són utilitzats per la dreta neoliberal per imposar un ordre d’arrel totalitari o dictatorial.
Ha obligat la població a replantejar-se les estratègies de mobilització, quan no a disminuir i desaparèixer de certs espais de lluita. De la mateixa manera que, si bé els vincles entre alguns col·lectius s’han enfortit, molts moviments veïnals han estat víctimes de campanyes de desprestigi o un deteriorament de la seva la imatge social.
