Coautor de l’assaig Más allá de la biopolítica, el filòsof i docent signa Phobiopolítica (Catarata), un assaig de filosofia política que es capbussa en la psicologia i l’ètica per qüestionar el nostre present i la nostra història. La seva tesi és molt clara: que no vivim, ni de bon tros, en un sistema democràtic. El primer pas per canviar-ho és, evidentment, ser-ne conscient.
El que explico al meu llibre és que no vivim en una democràcia. I que, de fet, la forma de govern sota la qual vivim nosaltres, la dels governs representatius liberals, es va crear per combatre les monarquies absolutistes, però també va néixer en oposició a l’auge de demanda democràtica. És un problema polític radical pensar que el nostre és un problema de dèficit democràtic, de lluitar per assolir més o millor democràcia, quan la forma política sota la qual vivim va ser creada per combatre la possibilitat que existissin les democràcies.
Sí, crec que hauríem de plantejar-nos com a societat com pot ser que el filòsof a qui se li dedica més temps al batxillerat és ell. És algú que considera que la democràcia és la pitjor de les formes de govern, que és el mateix que portar les vaques i els bous pel mercat i deixar que facin el que vulguin. A més, és un dogmàtic que afirmava que posseïa una ànima privilegiada, que coneixia la veritat i que això li permetia governar.
Sí, Plató o Aristòtil defensaven coses en aquesta línia. El filòsof Michel Foucault ja deia als anys 70 que vivíem en dictadures oligàrquiques, no cal ser gaire espavilat per veure-ho. La premissa bàsica que hi ha darrere d’aquests plantejaments és: aquesta persona ha aconseguit aquest èxit econòmic perquè ho fa bé, i, per tant, ha de ser ella qui ens governi. La qüestió que passem per alt és que aquest fer-ho bé no es considera des d’una perspectiva ètica, sinó que fàcilment pot evidenciar una falta d’escrúpols per assolir els objectius.
Això depèn de quin sigui el contingut del llibre, però sí que crec que no podrem sortir del bosc si no sabem on som. Per a mi, pensar que pots viure democràticament fora d’una democràcia em sembla un absurd. Potser hi ha una mica de por de canviar. L’ésser humà ha estat capaç de fabricar avions, d’operar cervells, però amb això estem insistint.
Per començar, hi ha una identificació entre democràcia i eleccions a través de partits polítics que elegeixen representants. ‘Democràcia representativa’ és un oxímoron. Les democràcies no tenen representants. En tot cas, les democràcies tenen delegats que no poden fer la seva voluntat per sobre de la del poble. Funcionem sota maneres tribals del que és el poder i la convivència política, sota maneres molt personalitzades on es posa en el centre algú a qui carregar les culpes i en el qual projectar anhels. Hi ha un altre punt crític: en una democràcia no pot haver-hi monarquia. Si diem que vivim sota una democràcia representativa en forma de monarquia, estem incorrent en barbaritats conceptuals que només són acceptables perquè es repeteixen fins que sembla que són veritat.
A l’Estat, l’únic que li interessa és l’Estat. Poden haver-hi èpoques en què sembli que vetlla més per la nostra protecció i altres moments en què queda més clar que no és així. A mi m’agrada molt el llibre de (l’antropòleg anarquista) Pierre Clastres, La societat contra el Estado. Podem tenir la sensació que l’Estat pot ajudar a millor algunes coses. Jo també la tinc de vegades. Però al final saps que l’Estat no voldrà que tu arribis a una democràcia, perquè existeix per això. Ens pot semblar que és una lluita estrictament teòrica, però no ho és. Ja portem molt de temps amb aquesta forma de govern. A Catalunya, hi ha una pobresa escandalosa. I la decadència de formes professionals que podien ser una certa garantia d’una mica de llibertat, com el periodisme o la docència, també suggereixen que no estem millorant. Em sembla normal que l’Estat sigui l’última solució per a molta gent, però no ho comparteixo.
En primer lloc, una persona no pot donar les solucions. Sembla que tots busquem un amo, un guia, i això pot tenir una certa base natural, perquè he treballat molt la neurociència del lideratge i de l’obediència. A parer meu, per començar és important entendre que no vivim en democràcia. Un problema que abordo a la segona part del llibre és que tots els mecanismes d’aquells que ostenten el poder estan dissenyats perquè ni tan sols tinguem la capacitat de pensar que no estem en democràcia. Primer, hauríem de prendre el poder de la informació i de la comunicació per eliminar les tècniques que ens fan pensar que estiguem en democràcia, etcètera. És complicat assolir qualsevol idea democràtica en unes societats que estan cada cop més infantilitzades, amb un sistema educatiu que també ens infantilitza... Com més gent s’adoni on viu i quin problema té el nostre sistema de govern, més es podrà fer alguna cosa. No sé què s’ha de fer ni de quina manera s’ha de fer, només dic que no anem pel bon camí.
Sí, el sorteig és una idea tan antiga com la democràcia grega. És fascinant que un neurocirurgià pugui operar un cervell després d’estudiar durant uns dotze anys. T’imagines que tots haguéssim estat educats horitzontalment en l’àmbit polític quan arribem a la majoria d’edat? El que passa és que tenim alumnes que arriben a la facultat sense saber ni en quina forma política viuen. És clar: si no sabem els professors, perquè ho han de saber els alumnes...
Ja he esmentat a Clastres, un antropòleg que va morir molt jove i és molt poc conegut. Crec que La societat contra el Estado és una obra que s’ha de llegir. En tot cas, el gran referent del meu llibre és Cornelius Castoriadis, un economista, sociòleg, filòsof, l’obra de la qual no té desperdici. Hi ha molts altres autors i molts altres llibres. Per exemple, Elisabeth Noelle-Neumann, autora de La espiral del silencio. O Leon Festinger, amb la seva obra Teoría de la disonancia cognoscitiva.
És una idea molt antiga. Quan parlo d’això, al·ludeixo al nebot de Freud, Edward Bernays, l’autor de Propaganda. Em sembla un dels personatges més importants del segle XX. La seva idea, i també la de Plató, és que l’important és que la gent cregui que és lliure. Si així ho creu, no es revoltarà.
En primer lloc, perquè és un exemple de com cremar un tema perquè la gent no en vulgui saber res més ni pensar en què s’ha fet. També perquè és un dels exemples més recents de preses de decisions que evidencien que no vivim en una democràcia, i d’exercici de poder per part de l’Estat amb un ús de la ciència que es passa pel folre els mateixos procediments científics. Les farmacèutiques volien que la informació al voltant de les vacunes de la Covid-19 romangués classificada durant 75 anys perquè ningú es pogués queixar. No és una cosa nova. Als Estats Units van fer experiments sobre els efectes del plutoni sobre les persones, per exemple, que van estar classificats durant dècades. Després, el govern va demanar disculpes i ja està. La Covid-19 és massa recent i sé que causa molta fatiga. I fins i tot em produeix esgotament a mi quan començo a parlar-ne.
Primer de tot, els humans som animals cooperatius. La cooperació és un valor humà fonamental, però no és positiva ni negativa en si mateixa, sinó que depèn dels objectius que tingui. Si cooperéssim per identificar tots aquests mecanismes de sotmetiment que ens envolten i que dificulten que anem cap a qualsevol altra forma política de tall més horitzontal i més democràtic, seria positiu. Els grups humans que cooperen acostumen a ser més resilients quan hi ha crisis econòmiques i socials, però necessàriament hem de mirar en què estem cooperant.
