Sòcia d’una cooperativa de dones que treballa el reciclatge de plàstics a Caracas, la coneguda artesana i cineasta lidera amb altres feministes els desafiaments que comporta la guerra econòmica que pateix Veneçuela.
La veneçolana Andrea Laprea, activista social, feminista, cineasta, artesana i integrant del comitè internacional de la Marxa Mundial de les Dones (MMM), incorpora a la seva lluita la participació en la Unidad de Producción Cooperativa Tramuco, una entitat dedicada a la recol·lecció de deixalles i al reciclatge de plàstics en les barriades de la capital del país sud-americà.
És una organització que, durant dos anys, ha capacitat en el cooperativisme a una cinquantena de dones. Però no sols en aquest àmbit; també en temes d’ecologia, perquè la cooperativa té a veure amb la recuperació de materials plàstics que són rebutjats a les comunitats per convertir-los en recursos. Amb el meu acompanyament i el d’altres persones, hem dissenyat un sistema que permet gestionar aquests recursos i, mitjançant el sistema de termofusió, classificar-los i transformar-los en fustes plàstiques.
Sobretot que les dones de la cooperativa no es coneixien ni venien del món del reciclatge ni de la recol·lecció de residus. El primer repte, doncs, era reunir-les i que establissin els vincles socials i emocionals necessaris per a fer una cooperativa, en què la finalitat del treball no es redueix al negoci. Vol ser espai on prevalgui la presa de decisions i la creació col·lectives.
Sí, perquè les realitats materials, les distàncies i també la guerra econòmica que viu el país impacta en la vida de tothom, i molt especialment a les dones sense recursos. Ja en el seu moment va ser difícil tenir coses tan simples com un passatge per desplaçar-se en transport públic; sense oblidar que, la majoria de les companyes, també són cuidadores de persones dependents, siguin infants o ancians, la qual cosa complica encara més que disposin d’unes bones condicions econòmiques.
Precisament la Marxa Mundial de les Dones (MMM) va néixer per denunciar-ho i, en la seva articulació com a moviment internacional, lluitar per erradicar-ho. Perquè, si una cosa identifiquem, és que, entre els pobres, les més pobres sempre són les dones. Una pobresa que té a veure amb la discriminació que patim tant en el vessant cultural, econòmic i les violències que se’n deriven.
No únicament. També que el patriarcat i el sistema capitalista els hagin assignat les tasques de cura i manteniment de la vida, de manera que tenen menys possibilitats d’accedir a ocupacions dignes. Al marge que la seva tasca no és remunerada ni es reconeix socialment, cosa que inevitablement les fa més vulnerables.
Nélida, una companya del moviment d’inquilines i inquilins, ho explica perfectament. Segons ella, es vol doblegar la població amb la fam, quan si alguna hem passat com a poble és no tenir per menjar. Sense anar més lluny, a la passada dècada dels 90, el 75% de la ciutadania estava sota el llindar de la pobresa. Una situació límit i massiva que també afectava a la classe mitjana, però que sempre hem sabut revertir. Ara mateix, ho fem a còpia de recuperar receptes de les nostres àvies i amb l’organització de mercats populars i cooperatives de consum que permeten l’accés a blat de moro i altres productes dels quals abans no teníem accés.
Pintar, dibuixar i intervenir a l’espai públic poden ser bones eines per a les lluites socials. Les arpilleres ho van demostrar amb les seves creacions de teles, després trobem brodats que guarden les creences més profundes dels pobles maies i altres expressions de resistència històrica protagonitzades per les dones. Jo mateixa utilitzo aquestes tècniques; no sols des de la demanda o la denúncia; també des de la creació, mitjançant la qual plasmo els missatges del que vull i sento.
