Albert Sagrera, arquitecte i consultor ambiental, és soci fundador de la cooperativa Societat Orgànica, assessoria en sostenibilitat en l’àmbit de l’arquitectura i l’edificació amb disset anys de trajectòria, i una de les entitats impulsores de BATEC, el Pol Cooperatiu per a la Transició Energètica.
Les tres persones fundadores ja treballàvem en aquest àmbit, en particular fèiem recerca i assessoria ambiental, però volíem aprofundir amb una visió més radical.
Necessitàvem estructurar la forma amb la qual actuàvem, que era des de l’horitzontalitat i incorporant les cures; alhora que ens semblava més fàcil apostar per la Transició Energètica des de l’Economia Social i Solidària (ESS). Vam començar sent quatre sòcies i ara ja som vuit.
La relació és absoluta, perquè assessorem l’administració i els arquitectes per tal que els edificis i l’espai públic siguin sostenibles. I en aquesta perspectiva l’energia és clau en els escenaris complexos que els plantegem. Mirem que els projectes vagin al límit d’on podem arribar i apuntin cap a un canvi de model tot recordant-los que no tot s’acaba amb les energies netes. També cal una estratègia que repensi les necessitats i redueixi el consum.
Analitzem la manera de reduir l’impacte energètic. I això vol dir implementar sistemes passius perquè els edificis demandin menys energia; que consumeixin menys aigua de la xarxa o que els materials emprats generin pocs residus i, en la mesura del possible, siguin reciclats o reutilitzables. Tot això és energia.
És indispensable si volem que una cosa sigui sostenible. No només que es recicli, sinó que es converteixi en el mateix recurs del qual prové, fet que és complicat perquè venim d’un model lineal que fa just el contrari, extreu i llença. Tenim, per sort també, un gran coneixement per l’activitat que ha desenvolupat la humanitat al llarg de la història. Abans dels últims tres-cents anys tancava cicles i podem aprendre’n adaptant les tècniques al context actual.
Hi ha estratègies bioclimàtiques que es poden aplicar des de l’arquitectura, com ara orientar bé els edificis, les obertures, col·locar proteccions solars o aprofitar la inèrcia tèrmica. Però les potencialitats cal adaptar-les a cada projecte i les necessitats de les persones usuàries. En un dia assolellat, per exemple, poden fer algunes activitats a l’aire lliure mentre que dins d’una sala, haurien de posar l’aire condicionat per tenir una temperatura confortable.
És cert que alguns materials menys contaminants s’escapen de les possibilitats econòmiques, raó per la qual hauria d’haver-hi incentius. Es diu molt això “qui contamina, paga”, però en molts casos qui genera menys impacte o emet menys CO2 també li resulta molt car. Per aquest motiu creiem que, a través d’iniciatives com BATEC, podem tenir més força i incidir perquè això es tingui en compte.
Sens dubte. Pensar que es pot assolir la descarbonització mantenint el mateix creixement econòmic és un greu error. El model capitalista parteix del principi segons el qual la terra i els recursos són il·limitats, i que per tant els residus també ho poden ser, quan el canvi climàtic ens adverteix que no és així. Per tant, cal tancar cicles, reduir necessitats i dir que amb la tecnologia no n’hi ha prou.
Hi ha una part individual, en què cadascú ha d’entendre l’impacte que tenen les seves decisions sobre el medi. I això s’ha d’explicar a les escoles, les universitats i, en general, al conjunt de la ciutadania. Ara bé: les campanyes no són suficients, ja que estem estancats amb una taxa de separació selectiva de residus de només el 40%. L’objectiu hauria de ser promoure “canvis de model” i estratègies de cooperació que ens facin corresponsables a totes i a tots.
