Tendra anarquia per qüestionar el darwinisme social

La zoologia, la història i la filosofia política es van donar la mà a El suport mutu, un factor d’evolució, un dels assajos més ambiciosos del polifacètic pensador rus Piotr Alekséievitx Kropotkin, publicat l’any 1902. En aquesta obra de referència, ara editada en versió catalana per Virus Editorial, qui va ser un dels pares de l’anarquisme qüestiona alguns aspectes de la teoria de l’evolució formulada per Darwin. L’autor de La conquesta del pa formula una crítica oberta i frontal contra aquell darwinisme social que pretén legitimar, sota vernissos més o menys científics, una concepció hobbesiana de la vida com a camp de batalla de tots contra tots.

Kropotkin s’alça contra uns discursos que han convertit “la lluita despietada pel benefici personal a l’alçada d’un principi biològic al qual l’home ha de sotmetre’s”. L’autor opta per descartar aquestes visions tètriques del món, però també s’allunya de la naturalesa idealitzada per Rousseau: admet que la naturalesa és violenta i que les societats humanes estan recorregudes pels conflictes, però s’inclina per obviar el nostre passat atorgant tot el protagonisme a les conquestes i les massacres.

A parer de Kropotkin, els llibres d’història han desatès un aspecte troncal en la quotidianitat dels humans, un aspecte que ha facilitat que l’espècie perduri entre les tiranies i les tensions violentes: la capacitat de col·laborar. Per aquest motiu, el pensador anarquista ens presenta una història de les societats humanes que atén especialment les convencions socials de cooperació que han proliferat en contextos variats, des de les organitzacions tribals a les urbs industrials en vaga, passant per les ciutats de l’edat mitjana o els assentaments esquimals.

La tesi del llibre és clara: el suport mutu, aquest “sentiment infinitament més ampli que l’amor o la simpatia personal”, és innat i alhora té una dimensió pragmàtica perquè és una bona estratègia d’adaptació a les dificultats. El pensador rus recalca que la supervivència dels més aptes no s’havia d’identificar amb la fortalesa o la crueltat. Els més aptes podien ser, molt sovint, els animals socials que es defensen col·laborativament dels estralls del clima, la proximitat de possibles enemics, etcètera.

Amb El suport mutu, Kropotkin defensa un anarquisme que pren moltes distàncies amb l’individualisme i que s’expressa amb una certa tendresa. Per exemple, els dos primers capítols del llibre exemplifiquen la importància de la cooperació en les espècies animals a través de les observacions zoològiques del mateix autor i d’altres companys sobre ocells, insectes o mamífers.

Són pàgines que dibuixen una mena d’arca de l’anarquia amb abundants dosis de qüestionament d’allò que entenem sovint -de manera acrítica- com el progrés i l’únic camí possible. Una idea que també han criticat, des de l’aclaparadora hegemonia neoliberal actual, autors com Christopher Ryan a Civilizados hasta la muerte.