Podem desitjar un després del capitalisme?

L’escriptor britànic Mark Fisher va ser un brillant continuador de la crítica de la cultura postmoderna que havien emprès Fredric Jameson o Slajov Zizek, entre altres autors. La seva tasca intel·lectual no tenia lloc des de les altures, sinó que bevia de les seves experiències com a professor d’escola nocturna i com a acadèmic precari. Fisher solia atendre els fluxos de la cultura pop des d’una politització il·lustradíssima i alhora propera. Una de les seves aportacions és el concepte de “realisme capitalista”, que definia com aquell ambient penetrant “que constreny el pensament i l’acció” i que limita el que considerem com a possible.

El ‘fisherisme’ segueix ben viu, malgrat la prematura mort de l’autor de Lo raro y lo espeluznante. Apareixen relleus generacionals a la tasca del britànic i dels esmentats Jameson i Zizek, com ara el crític cultural Grafton Tanner (Persemprisme), alhora que succeeixen noves edicions i traduccions de la seva obra. Una de les més peculiars és El desig postcapitalista, transcripció parcial de les sessions del curs homònim que estava impartint quan es va suïcidar.

Igual que Jameson o Zizek, Fisher escrivia sobre una sospita terrible: és més difícil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, com aquell doctor Strangelove del film ¿Telefono rojo?, volamos hacia Moscú, quan parlava sobre la recuperació del creixement econòmic per part d’una humanitat refugiada en coves subterrànies després d’un holocaust nuclear. Concretament, l’escriptor britànic alertava sobre la impotència imaginativa del subjecte neoliberal i sobre la tristesa que aquesta comportava. De fet, el seu darrer curs tractava de trobar escletxes a partir de les quals imaginar altres futurs que, a part de palesar el rebuig al món actual, també s’afirmessin a través del desig.

Pel camí, Fisher parla del duet d’antropòlogues J. K. Gibson-Graham, de Freud, Marcuse o Lacan. El recorregut és impressionant, ple d’idees i transdisciplinari, mentre emergeix una temptació: accelerar el capitalisme amb l’esperança que col·lapsi a causa de les seves pròpies contradiccions. És a dir: fer el contrari del que demanava Walter Benjamin, per qui calia estirar el fre d’emergència per aturar les barbàries del progrés. Potser aquesta temptació, que ara defensen pensadors ultres com Nick Land, ve marcada pel sadomasoquisme, ja que Fisher també parla del plaer d’autodestruir els cossos en el treball.

L’autor de Realisme capitalista mira d’allunyar-se de moralismes: afirma que podem desitjar una transformació social i, al mateix temps, anhelar productes del sistema que volem canviar. Curiosament, tot acaba amb l’obscurantisme nihilista d’Economía libidinal, del filòsof Lyotard, la qual cosa ens porta a un cul-de-sac paradoxal, atès que el projecte de Fisher buscava possibles sortides al capitalisme. Un repte difícil de concretar i dur a la pràctica.