Hem de repensar la manera com critiquem el present?

A través del volum J. K. Gibson-Graham. Hacia una economía postcapitalista o cómo retornar el control de lo cotidiano’, l’editorial Icària recupera part de l’obra de les geògrafes Julie Graham  (prematurament desapareguda) i Katherine Gibson, i del seu nom de batalla (acadèmica) conjunt. L’editora del llibre, la docent Antònia Casellas, ha preparat un llibre-eina. A banda d’una selecció de textos (un segment de l’influent llibre The end of capitalism (as we knew it) i dos llargs articles publicats en revistes especialitzades), s’inclou una introducció a la figura de les autores, una llarga entrevista a Gibson i unes conclusions finals, totes elles a càrrec de Casellas.

El resultat, per tant, no és una foto fixa del pensament de les autores, sinó un registre sobre com aquest va evolucionar i com han entès la seva tasca d’intel·lectuals activistes. Reivindiquen que s’empri una mirada àmplia que abraci la complexitat dels fenòmens: que la societat no solament és patriarcat, o capitalisme o lluita de classes. Els seus autoqüestionaments conviden que els lectors s’hi afegeixin: com podem pensar i actuar d’una forma que sigui fructíferament contrahegemònica i transformadora?

El duet de geògrafes parla de transformar la realitat des de la praxi, des de la materialització d’accions emanades del pensament teòric debatut i posat en comú sobre el terreny en projectes que, com tots, poden resultar discutibles. La selecció de Casellas evidencia aquesta progressiva priorització de l’experiència concreta, de la creació de xarxes d’acció i reflexió grupal. I, també, d’un cert allunyament de les convencions més rígides de l’escriptura acadèmica.

A propòsit això, Gibson i Graham plantegen reformulacions sobre la seva tasca de reflexió. Qüestionen la inèrcia a l’escepticisme i la negativitat de l’assagisme crític. En aquest aspecte, el filòsof Bruno Latour quan traçava punts de contacte entre aquest negativisme i la conspiranoia perquè, segons deia, ambdós compartirien “la mateixa atracció vers uns agents poderosos i ocults que actuen sempre de manera consistent, continua i implacable”.

Així, les autores intenten sortir d’un cert atzucac: dimensionar si la capacitat de resistència i mutació del capitalisme pot contribuir a engreixar el monstre. Consideren que, si bé el capitalisme genera una ombra enorme que enfosqueix fets inqüestionables, les nostres vides i les nostres economies inclouen moltes realitats que estan fora del capitalisme (com, evidentment, els treballs de cures i les tasques de reproducció de la vida humana). Per les autores, és la forma en què s’ha pensat el capitalisme el que fa difícil que imaginem la seva substitució i que tendim a minimitzar allò que qualifiquen de ‘nocapitalisme’. Aspectes que, en minimitzar-los, provoquem que en siguem més subalterns.

De tota manera, Gibson i Graham intenten preservar l’esperança que exigeix qualsevol perspectiva crítica: “Què passaria si acceptéssim que l’objectiu de la teoria no és ampliar el coneixement, confirmant el que ja sabem, que el món és un lloc de dominació i opressió? Què passaria si, en lloc d’això, demanéssim a la teoria generar obertures, proporcionar un espai de llibertat i possibilitat?”, s’interroguen. La pregunta apel·la a l’acadèmia, a l’assagisme, però també a tota la ciutadania.