El filòsof estatunidenc Grafton Tanner és un valuós exponent de la nova crítica a la cultura postmoderna. A l’estimulant llibre Les hores han perdut el seu rellotge, Tanner proposava una història de la nostàlgia que explorava l’aparent idil·li de la cultura pop recent amb aquest sentiment. La seva exposició sintonitzava amb la influent escriptura de pensadors com Fredric Jameson, Slavoj Zizek o Mark Fisher (Realisme capitalista) o Simon Reynolds (Retromania).
Aquesta vegada, en el breu assaig Persemprisme, aposta per una expansió del seu volum previ, que també té quelcom de reorientació i fins i tot de contradicció. L’assagista analitza algunes dinàmiques de la cultura pop actual, com els universos cinematogràfics que es perpetuen amb noves continuacions, cas de Star Wars, o els grups musicals que anuncien que uns hologrames els substituiran després del seu retir. Tanner defensa que hi ha una dinàmica de ‘persempritzar’ les creacions culturals, eternitzar les narratives passades i dur-les a un present permanent, que es relacionaria amb la nostàlgia d’una manera més complexa del que sembla.
La ‘persemprització’ naixeria d’interessos empresarials amb fonaments cobdiciosos: esprémer les propietats intel·lectuals reeixides amb noves obres dirigides a públics intergeneracionals. La pràctica acabaria adquirint altres connotacions: eliminar la nostàlgia, anestesiar la sensació de pèrdua que pot generar el pas del temps i consolar-nos de l’absència de futur que amaga la sobredosi d’un present farcit de tantes vides precàries. I, és clar, monetitzar aquesta escapatòria.
Igual que Fisher, Grafton Tanner elabora la seva filosofia a través de dialogar amb figures icòniques de la cultura massiva global. Tracta el grup de rock Kiss i les pel·lícules de superherois de Marvel Studios, com també de les seqüeles i ‘remakes’ cinematogràfics habitades per personatges “que no poden morir ni desaparèixer mai i que són incapaços de reaccionar amb emocions sinceres”. L’autor també escriu sobre la novel·la de ciència-ficció Redshirts, una sàtira de les desigualtats entre la tripulació de Star Trek que adquireix significacions existencials.
Com si es tractés d’un treballador precari qualsevol, els personatges de Redshirts saben que se’ls considera éssers superflus i es veuen atrapats en una estructura que els condemna. Però no poden canviar el seu destí, només fer comentaris irònics com els que pot fer un usuari de xarxes socials captivat per la idea que “no hi ha alternativa” neoliberal. En això consistia el “realisme capitalista”, segons Fisher: creure des de la resignació -o la protesta impotent- que Margaret Thatcher tenia raó.
Tanner aprofita a fons les poc més de cent pàgines del seu assaig. No solament llença uns quants neologismes afortunats -les dinàmiques del ‘persemprisme’, que dona títol al volum, i de l’‘arisme’- que serveixen per concretar reflexions pertinents (i obrir la porta a noves consideracions), sinó que també parla de la vida i de la política, de les xarxes socials i els seus ‘scrolls’ infinits. De la mateixa manera que parla dels discursos ultres que evoquen paradisos que mai no han existit i que, suposadament, es podrien restaurar (a través de polítiques que beneficiarien les elits econòmiques, és clar).
El ‘persemprisme’ és un nou opi pel poble de l’acceleració tecnocapitalista? L’autor de Les hores han perdut el seu rellotge cita l’artista multimèdia François J. Bonnet (After death), per qui la sobredosi de present “anestesia qualsevol angoixa que puguem sentir per un futur que alberga el nostre ineludible final”.
El ‘persemprisme’ enrariria més la relació de cadascú amb la mortalitat humana i, alhora, ens ajudaria a gestionar el mentrestant. Al cap i a la fi, proporciona petits refugis emotius vers els quals sentir lligams, superficials però perdurables -amb les pel·lícules estimades que tornen, amb els músics admirats que faran concerts després de morts- dins d’un sistema econòmic que dificulta les solidaritats i els vincles perquè no computen en el producte interior brut.
LLIBRE
TÍTOL: Persemprisme
AUTORIA: Grafton Tanner
TRADUCCIÓ: Miquel Sorribas
EDITORIAL: Tigre de Paper, 2024
PÀGINES: 124
