Les aules no són neutrals (ni han de ser-ho?)

Ningú no va haver d’explicar-li a bell hooks (nom de ploma, sempre en minúscules, de la docent i assagista Gloria Watkins) que l’educació no és neutral, ni que segurament no pot ser-ho perquè està condicionada per sedassos múltiples. Va escolaritzar-se en escoles segregades, on l’aprenentatge era contrahegemònic i profundament polític; i també va passar per aules racialment mixtes on va rebre hostilitat i demanda d’obediència. Tot i les dificultats, va ascendir: es va convertir en una professora estrella i en una intel·lectual amb incidència que no ha perdut l’esperit inquisitiu basat en un cert desencís.

Enseñar a transgredir és un assaig de pedagogia molt personal, que beu de les primeres dècades de dedicació a la docència de hooks. L’assagista escriu en primeríssima persona, incorpora anècdotes viscudes a les classes, transcriu diàlegs amb companys i fins i tot s’entrevista a ella mateixa. Tot i això, la seva prosa és precisa i inclou frases que poden servir com aforismes. “Una teoria que no es pot compartir en la conversa quotidiana no es pot fer servir per educar el públic”, escriu l’autora, que defensa una pedagogia radical que va a les arrels però que es basa en el diàleg i els equilibris.

El feminisme interseccional, atent a la realitat afroamericana, les minories dels Estats Units i a les qüestions de classe, planteja l’educació en llibertat: donar veu a qui no en té, atorgar responsabilitats a l’alumne perquè tingui una actitud crítica però no abandonar mai l’atenció al benestar. Pel camí d’afirmació d’uns principis, hooks ataca unes estructures educatives amb inèrcies androcèntriques, classistes, racistes, i també als “professors que no volen ensenyar”. Igual que hi ha dards vers els feminismes mainstream, als quals acusa d’haver menystingut i exclòs les veus afroamericanes.

El llibre va ser publicat originalment el 1994. A banda que les experiències i reflexions sobre la pedagogia que inclou no han perdut vigència, ens assenyala alguns bucles de la història política. L’autora parlava d’una reacció contra un auge previ del moviment feminista, contra una suposada hegemonia de l’anomenada correcció política que podia esdevenir “un instrument elegant per silenciar als estudiants i les estudiants de grups marginals.”

Enseñar a transgredir és, a més d’un manual informal de pedagogia basada en la reflexió i en la vivència, una fotografia d’una època amb evidents similituds respecte al present. Talment com unes recepcions aterrides que representen els feminismes a manera d’un genocidi cultural en marxa. Més enllà de les conjuntures discursives, hooks anima a no témer el conflicte i a treballar per construir pensament crític.