La dificultat d’estimar en el món del capital

“L’amor és molt difícil en un context de desencoratjament de la cura, la compassió i la intimitat”, afirma l’escriptora i periodista italiana Jennifer Guerra. Potser per aquest motiu ha escrit una inspiradora defensa de l’agape, aquell amor incondicional, conseqüent i responsable adreçat a tota la humanitat. Ho fa a l’assaig El capital de l’amor, que amb una prosa àgil, combina referents filosòfics, discursos, dades sociològiques i algunes referències literàries i cinematogràfiques.

Guerra és conscient de les adversitats. No solament els marcs mentals són adversos; també les circumstàncies materials. “Els pobres mai no han tingut temps per estimar”, escriu. Tot i la seva joventut, l’autora cau en la nostàlgia d’allò que no s’ha viscut, ja que per ella, la suposada abundància capitalista només ha aportat pobresa quan es tracta de disposar de temps per viure. Com a exemple d’això, assenyala que les jornades de vuit hores han estat desgastades per pressions múltiples, començant per la infiltració de la vida laboral en el conjunt del dia.

El que reivindica a El capital de l’amor res té a veure amb la impulsivitat capritxosa d’una certa societat d’individus tirans (emprant la terminologia d’Éric Sadin) que realcen les seves emocions i impulsos. En aquest punt, l’escriptora italiana recull el llegat de l’assagista Gloria Jean Watkins, coneguda pel sobrenom de bell hooks, molt present a les pàgines del seu llibre. L’autora d’Enseñar a transgredir ja ens advertia sobre una cultura absolutòria en el terreny dels sentiments que ens allunya de les nostres responsabilitats efectives (i afectives).

Guerra també recupera hooks quan psicoanalitza l’escepticisme extrem vers l’amor. L’assagista estatunidenca el vincula amb l’estat d’ànim d’algú que acaba de trencar una relació i que pateix una fase d’aversió, desengany i sospita. El desengany es ramifica: afecta també la política, les institucions. I, si estirem el fil d’Erich Fromm, àmpliament citat a El capital de l’amor, aquest escepticisme arriba a soscavar les arrels de l’existència humana. Fromm parlava de l’amor com l’única resposta possible al fet de néixer per morir. Així que sospitar de l’amor fins al punt de deixar-lo per impossible, dificultaria encara més la recerca dels individus de donar sentit a la vida.

L’autora aprofita el seu inesperat amor millenial cap a l’obra d’Ernest Hemingway per defensar l’atenció que l’amor rep en la literatura, sobretot aquella que parla dels temes qualificats d’autènticament importants, com són la mort i la guerra. De la mateixa manera que no falta un biaix de gènere en la recepció de la literatura ni en la sospita vers les autores, les dones que estimen i que ficcionen l’amor.

Jennifer Guerra es mou entre aquests referents amb els quals dialoga (també compareixen Rosi Braidotti o el discutit Byung-Chul Han), alhora que s’inspira en les crítiques feministes d’Aleksandra Kol·lontai a la Revolució Russa i l’estalinisme. L’escriptora i política soviètica deia que el desballestament del matrimoni prerevolucionari no havia quedat substituït per una construcció de quelcom nou. Més aviat afirmava que ha estat la maquinària neoliberal la que ha triturat els vincles socials sense generar-ne de nous.

I aquest és un dels desafiaments que planteja Guerra, anàleg a tants reptes de les esquerres: concebre que l’amor no ha de ser una simple resistència, sinó que ha d’implicar construir una altra cosa. I això -al·ludint a bell hooks- considera que no passa per ser només compassius amb qui ho necessita o se’ns assembla, ja que fer-ho -així ho alerta la filòsofa Marina Garcés- genera uns activismes purament defensius que acaben sent còmplices del sistema.