El dolor i l’humor del treballador social

L’escriptor i treballador social Gerard Vilardaga Cunill, autor i intèrpret del monòleg teatral L’assistenta, ha debutat com a novel·lista amb La talpera. Un western de la vulnerabilitat. L’autor parteix de les seves experiències en l’àmbit de l’atenció social per relatar la quotidianitat d’una vocació molt exigent emocionalment i precària econòmicament. Una vocació marcada, a més, per la impotència que desperta l’aparent impossibilitat (per falta de temps, de recursos, de voluntats) de treballar bé.

L’antropòleg David Graber (Trabajos de mierda. Una teoría) va escriure sobre la sensació d’absurd que genera fer una feina a la qual no se li veu sentit. Com si fos una mena de Remedios Zafra (El entusiasmo), dedicada al treball social en lloc de fer-ho al treball cultural, Vilardaga parla de la tragèdia que suposa tenir una feina que sí que té sentit, però que no es pot dur a terme en condicions. I la tragèdia, com deia Karl Marx, pot esdevenir farsa quan es repeteix, si bé el protagonista de ‘La talpera’ i alter ego de l’autor insisteix a defensar aquesta parcel·la de sentit, encara que suposi una vulnerabilitat econòmica que dificulta la criança del fill propi.

La talpera troba la identitat en l’alternança entre els moments dramàtics i les espurnes o esclats d’humor. O en la coexistència del moment desolador i d’unes bromes que s’entenen com defensives. La tendència a la sornegueria és inherent al protagonista, però també un recurs més o menys ocasional d’altres personatges, la qual cosa pot esberlar l’aparença realista del conjunt. Ho va deixar clar el novel·lista Kurt Vonnegut quan va escriure sobre la seva supervivència a una Dresden devastada per les bombes a les acaballes de la II Guerra Mundial: “Sense dubte, una resposta era la riallada. Déu sap que és l’ànima a la cerca d’alleujament”.

Vilardaga tracta d’amor, cures, vida i el desig de fer una millor el món, però també d’amenaces amb ganivets, intents d’agressió amb navalles i maltractaments. També de les moltes mesquineses que poden sorgir al voltant dels diners de les persones grans: fills alcohòlics que els buiden el compte d’estalvis, hereus que miren de desposseir-les del patrimoni... En diversos moments, el narrador parla de sentir-se com un para xocs al servei del capitalisme, com algú que conté els efectes d’uns desastres que són sistèmics. Tot plegat, narrat des de la contestació al sentit comú neoliberal, ja que el personatge principal percep el món des d’una altra perspectiva: la perspectiva de l’anarcosindicalisme, del poeta Jesus Lizano, del polifacètic Roger Pelàez.

Entre les tristeses i misèries -i l’humor que permet conviure amb elles- emergeix un joc narratiu. L’escriptor berguedà articula la seva novel·la com un dietari de ficció inspirat en les seves experiències i organitzat amb un cert desordre cronològic. Això facilita que la lectura encadeni vincles entre diferents etapes i jugui a omplir els espais buits. El resultat és un llibre incisiu, que destil·la aquella modèstia tan oportuna quan es parla sobre precarietats. I és que no són temps per les grans novel·les de la modernitat, com l’Ulísses de James Joyce; no sembla que tinguem temps per escriure-les ni tan sols, potser, per llegir-les.