El projecte impulsat per la cooperativa La Rural a la serralada barcelonina agafa una nova embranzida amb l’adquisició de la masia Can Ferriol.
L’agricultura de muntanya en els parcs naturals viu una situació molt vulnerable, especialment en àrees periurbanes com Collserola i bona part de la serralada litoral. No obstant això, els darrers anys han aparegut iniciatives de petits productors locals que aposten per aquest tipus d’agricultura. És el cas de la cooperativa La Rural, de Collserola.
En pocs anys, ha ampliat el nombre de socis i també, dels 1500 metres quadrats que disposava, ara compta amb tres hectàrees, de les quals 2,5 es troben al municipi de Valldoreix i estan destinades al cultiu d’hortalisses ecològiques. La resta estan ubicades a La Rierada (Molins de Rei), d’on treuen planta aromàtica i condimentaria mediterrània: romaní, farigola, farigola llimonera, sàlvia, diferents varietats d’orenga, sajolida, marialluïsa i mentes. A més, comparteixen amb Mel Vida, el principal productor de mel de Collserola, tres apiaris que van adquirir el 2016 i 2017 a diferents punts de la serra barcelonina.
La fragmentació de l’activitat productiva és el principal escull a què s’enfronta l’agricultura de muntanya a Collserola. “Cada feixa és d’un propietari i amb cada un tenim un acord diferent. Fins i tot, per algun camp, ens adrecem a advocats perquè, a causa de les herències, els terrenys tenen més d’un propietari”, explica Víctor de Castro, soci de la cooperativa.
De Castro és un dels cinc socis de La Rural, cada un dels quals s’encarrega d’assumir alguna de les tasques assignades, sigui distribució, gestió del camp, comunicació i vendes, planificació de cultius, logística, gestió emocional o educació. D’aquesta manera és com la cooperativa va més enllà de la producció d’aliments; també abraça el vessant educatiu, formatiu i la divulgació dels valors que signifiquen l’agroecologia, el creixement personal, el joc i l’oci vivencial a l’aire lliure. En definitiva, un projecte de vida i alhora transformador de la realitat.
Els cultius intensius d’horta, com el que practica La Rural, són molt dependents de l’aportació externa de matèria orgànica. Tradicionalment sostenibles en zones de planes pluvials, on l’aigua arrossega nutrients cap a les rieres, aporten els fertilitzants necessaris per mantenir la producció. Atès que la cooperativa està en un entorn muntanyós, això l’obliga a minimitzar els costos ambientals i apostar per un model que aporti productivitat a llarg termini.
Un bon exemple és el cultiu en línia clau (keyline), que evita l’erosió del sol que pateixen els camps inclinats com els que tenen a Valldoreix, o l’ús del fem que extreuen del ramat de cabres per assolir una bona producció de matèria orgànica. Així i tot, aquest adob no és suficient i han de portar-ne d’una hípica propera.
En aquest sentit, les cabres juguen un paper clau en el sistema de rotació que fa servir La Rural, ja que s’ocupen de desbrossar el cultiu, de manera que no han d’alimentar-se amb cap aportació suplementària. Tan sols en una setmana, deixen pelada una feixa de 400 m2.
Aquesta sinergia entre ramaderia i agricultura té la virtut de reduir al màxim l’ús de combustibles fòssils i transformar la matèria orgànica de forma directa i eficient, tot aportant biomassa dels boscos al camp.
A poc a poc, La Rural s’ha consolidat com un productor de referència a Collserola, gràcies a un model basat en l’ecologisme, la sostenibilitat i l’economia social i solidària. Per donar sortida als seus productes, disposa d’una botiga pròpia, El Graner de La Rural, situada a Valldoreix, “que ven els productes que elaborem i el de petits proveïdors sense intermediaris”, explica Víctor. La botiga la complementem dues parades de mercat, una els dissabtes a Valldoreix i l’altra, els diumenges, a La Floresta.
A més a més, porta cistelles a diversos barris de Collserola i aquest mes de juliol, si tot va bé, començarà a distribuir-ne a Barcelona. Ho farà amb la cooperativa Mensakas, amb qui La Rural està negociant perquè les reparteixi en bici per tota la ciutat. També les seves verdures arribaran als menjadors de les escoles públiques de l’entorn gràcies a l’associació Collserola Pagesa.
Però la tasca de la cooperativa és més extensa. A banda de ser reconeguda en l’àmbit de la producció sostenible i de proximitat, també ho és per la seva tasca divulgativa per mitjà de l’Ateneu i de la qual s’encarrega una altra sòcia, Ana Pol. Per dur-la a terme, disposa d’espais de joc per a les famílies amb canalla, un grup de criança, el casalet de l’estiu i, en fase de preparació, una escola per a infants de zero a sis anys que s’ubicarà a Can Ferriol, la masia on aniran a viure els membres de La Rural.
L’any 2019 La Rural va guanyar el concurs per a la gestió a llarg termini de Can Ferriol, una masia del segle XVIII que inclou una finca de 86 hectàrees i pertany al municipi de Sant Feliu de Llobregat.
El projecte suposa un salt qualitatiu per a la cooperativa, que amb vista a una gestió integral, incorporarà l’habitatge cooperatiu com a pilar del projecte. “Un dels problemes a l’àrea metropolitana és l’accés a l’habitatge, d’aquí que era interessant trobar un espai col·lectiu on poder viure i treballar”, afirma Víctor de Castro, per qui “el nexe és el treball pel medi ambient i la cura vers les persones”, ja que “es tracta de posar la vida al centre i no el capital, com passa actualment”.
Per viure a Can Ferriol, els futurs inquilins han creat una cooperativa d’usuaris, que s’afegeix a la cooperativa fundada el 2014. “A la pràctica som les mateixes persones desenvolupant diferents activitats” explica Víctor, que pronostica que, si les obres van a bon ritme, entraran a viure-hi el 2023. Ara com ara, el cost més elevat per adequar la masia són les instal·lacions amb què es produirà energia a través del sol i la biomassa forestal, la gestió de les aigües residuals i un obrador per a transformar els productes.
“Només en aquestes obres ens gastarem 600.000 euros”, calcula en Víctor, si bé una part prové del fet que la masia està declarada Bé cultural d’interès local -això va permetre que el Departament de Cultura aportés una subvenció de 170.000 euros- i l’altra mitjançant els 330.000 euros de crèdit que li ha proporcionat la cooperativa de finances ètiques Coop57. L’altra via de finançament ha estat la campanya de microdonacions que, a través de la plataforma Goteo, ha donat molts bons resultats.
En cap cas, incorporar Can Ferriol no suposarà a La Rural deixar els terrenys de Valldoreix i la Floresta, ja que si bé la finca és molt gran, la majoria -82 hectàrees- són de bosc i la seva gestió no la farà la cooperativa. Segurament l’assumirà Social Forest, una entitat de Collserola que impulsa la inserció laboral de persones en situació d’exclusió social. A més, segons els membres de La Rural, la idea és que a Can Ferriol s’hi plantin oliveres i es faci créixer els ramats de Cabra Blanca de Rasquera (autòctona de Catalunya). Finalment, a tot plegat, el projecte afegirà un banc de llavors d’espècies autòctones de Collserola, com són el tomàquet mandó o el bròquil de Santa Teresa.
Com va ser la teva arribada a La Rural?
Jo havia estudiat polítiques, res a veure amb l’agricultura, i també havia treballat com a educador de carrer, on vaig adonar-me de les incoherències que tenen molts projectes. Crec que no aspiren a transformar la realitat, sinó a mostrar certs estàndards quantitatius, però no qualitatius. I això em va tocar molt. En canvi, a La Rural, veig que puc produir, consumir i relacionar-me d’una forma que em fa feliç i que es pot canviar la realitat.
Teniu espais de debat o plantegeu un altre tipus de militància?
Pròpiament no tenim espais per debatre i, per això, fa que sovint ens costi sintonitzar amb moviments socials que es caracteritzen per un vessant molt discursiu. I és que la política l’entenem com un exercici quotidià que comença quan ens llevem i acaba quan anem a dormir.
Com interpretes l’ús que es fa actualment de Collserola?
Malauradament es concep com un espai de consum -o d’oci relacionat amb el consum- en lloc de plantejar-se com un entorn d’oci creatiu. Un fet que genera problemes als qui hi treballem.
Tornaries a viure a la ciutat?
Per mi la ciutat no és agradable, ja que està pensada estrictament pel consum. Ara bé: això no impedeix que tot sigui dolent; també sorgeixen iniciatives i persones que fan coses increïbles.
En tot cas, veus el seu ritme frenètic com una font de malestar?
Respecte a això, he de dir que hi ha qui creu que treballar al camp és passejar i escoltar ocellets, quan també hi ha estrès i situacions de tota mena. I després alguns parlen de permacultura però se sorprenen que llaurem; consideren que així emetem CO2 i podríem optar per fer mulchings amb materials naturals. Són visions respectables, per descomptat, però si tens 2,5 hectàrees és complicat actuar d’aquesta manera, i més davant d’un mercat cada cop més salvatge on arriben productes elaborats en condiciones precàries de l’altra punta del món.
