La cooperació catalana ens apropa a instruments i estratègies que incorporen de manera transversal lideratges i organitzacions de la societat civil. Una de les experiències té lloc al país de l'Àfrica Austral.
Les polítiques públiques d’abordatge de les violències masclistes a Catalunya porten associada, de manera sistemàtica, la paraula “integral”. Es treballa per desenvolupar models “integrals”; és a dir, que incorporin els recursos i serveis necessaris per a la prevenció, detecció, atenció i recuperació de les violències masclistes. Un plantejament que els feministes han repetit durant dècades, tot recordant que les violències masclistes són un fenomen estructural i transversal, i que ja fa temps ha arribat a les institucions.
Tot i així, a Catalunya, el paper que tenen les comunitats i les xarxes de proximitat en la lluita contra les violències masclistes és encara un tema poc explorat, d’aquí que, per veure’n la utilitat, podem observar com ho fan en altres llocs. En aquest sentit, una de les experiències de la cooperació catalana té lloc a Moçambic, on Arquitectura Sense Fronteres (ASF) du a terme des de 2015 el projecte ‘Mecanisme d’atenció multisectorial i empoderament de les dones en situació de violència de gènere i la seva prevenció a la província d’Inhambane’. Es tracta d’un projecte que, entre els seus eixos estratègics, incorpora la societat civil en els circuits d’abordatge de les violències masclistes.
En els darrers anys, la iniciativa ha comptat amb l’acompanyament d’Almena Cooperativa Feminista, tot demostrant que, en tant que la cooperació és un bitllet d’anada i tornada, programes com el d’ASF contribueixen a millorar l’abordatge de les violències masclistes a Catalunya. Segons diuen, la cooperació tècnica ha de permetre trencar lògiques colonialistes i fer veure que l’experiència moçambiquesa es pot convertir en un referent per a la incorporació de les dinàmiques comunitàries.
Moçambic és un país amb una forta tradició comunitària, en què els llaços de proximitat són fonamentals per a la presa de decisions, l’organització de la vida social i la resolució dels conflictes. La política pública del país no és aliena a aquesta dinàmica, no pot ser-ho. Per això, en el disseny i la implementació de les polítiques d’abordatge de les violències masclistes, s’incorporen els vincles comunitaris com a element clau. A Inhambane, per exemple, s’ha articulat una xarxa d’agents de proximitat on s’inclouen tant persones vinculades a institucions com representants de les comunitats i d’associacions de base, que participen plenament en les polítiques públiques d’abordatge de les violències masclistes.
A Catalunya, en canvi, els circuits locals i comarcals s’articulen únicament a través de personal vinculat a serveis públics. Les entitats que lluiten pels drets de les dones, adolescents i infants, així com els moviments veïnals i comunitaris, queden exclosos de pràcticament tots els circuits d’abordatge de les violències masclistes. És cert que hi ha excepcions, com la ciutat de Barcelona, en què s’està intentant incorporar a les entitats en el circuit, però encara avui tampoc no té en compte el paper que poden tenir els moviments veïnals i comunitaris. En general, doncs, podem afirmar que els circuits d’abordatge de les violències masclistes a Catalunya treballen d’esquena a la societat civil.
Des dels serveis públics moçambiquesos, i també des d’ASF, s’ofereix formació al conjunt de la xarxa d’agents de proximitat, conformada per agents comunitàries, membres d’associacions de base, i professionals dels serveis de salut, socials, jurídics, policials, educatius, etc. S’impulsen accions de sensibilització, amb eines com el teatre participatiu, cinefòrums, xerrades, tallers, fires o entrevistes i debats en mitjans de comunicació locals.
L’objectiu és que la xarxa disposi de les eines necessàries per, d’una banda, transformar imaginaris en els entorns de proximitat, i de l’altra, per detectar i acompanyar adequadament casos de violència masclista. Aquest últim rol ha estat especialment important durant la pandèmia de Covid-19, en què les comunitats han estat els ulls i les orelles dels barris, alhora que els principals punts de connexió entre les dones i els serveis públics d’abordatge de les violències masclistes.
L’experiència pandèmica a Catalunya també ha posat sobre la taula el paper fonamental dels espais veïnals i comunitaris amb vista a sostenir els primers cops de les crisis, i donar un suport essencial a les persones que més les pateixen. Cal recordar que, amb el tancament de març de 2020, els serveis públics es van aturar i van deixar moltes dones, adolescents i criatures tancades amb els seus agressors, sense el suport i la protecció de les institucions. Les entitats de base que treballen pels drets de les dones es van deixar la pell en aquest acompanyament, i van fer una gran tasca d’incidència política, exigint a les institucions la reacció necessària, que posteriorment es va anar produint.
A Inhambane, la participació comunitària en l’abordatge de les violències masclistes va molt més enllà de la detecció i derivació de casos. Construeix política pública, fins al punt que la xarxa d’agents de proximitat forma part del Mecanisme Multisectorial d’Atenció Integral a la Dona Víctima de Violència. Aquest Mecanisme és un espai de coordinació institucional que reuneix, tant a escala estatal com de les diferents províncies i districtes, representants del Govern de Moçambic en les àrees de salut, acció social, seguretat i orientació jurídica. En el si del Mecanisme s’identifiquen necessitats i es defineixen protocols i plans per a l’abordatge de les violències masclistes. La xarxa d’agents de proximitat hi participa per fer incidència política i exigir el compliment de les agendes pactades.
Podria semblar que entre la xarxa d’agents de proximitat, especialment pel que fa a la seva dimensió comunitària, i el Mecanisme hi ha una gran distància. Però aquesta distància queda retallada gràcies a l’estructura dels dispositius públics d’atenció a les víctimes de violència masclista: els Centres d’Atenció Integrada (CAI), que a nivell de serveis repliquen la idea del Mecanisme. I és que, en un únic espai, les dones troben els serveis socials, de salut i assistència psicològica, policials i d’orientació jurídica, convertint els CAI en una finestreta única que facilita l’accés als recursos, humanitza l’atenció, minimitza la revictimització i funcionar com a punt de referència per a tota la comunitat.
Per descomptat, no diem que el model moçambiquès d’abordatge de les violències masclistes sigui perfecte. Hi ha encara greus vulneracions de drets i reptes significatius en els quals el país ha de continuar treballant. Ara bé: l’enfocament comunitari connecta clarament amb la comprensió de les violències com un fenomen estructural, amb arrels i impacte en el conjunt de la societat. Per això, entenem que la posada en marxa de la xarxa d’agents de proximitat, els CAI i el Mecanisme accelera l’avenç cap a l’erradicació de les violències masclistes. Són experiències de les quals podria beure, sens dubte, la política pública catalana. Cooperem, intercanviem i aprenem. És el sentit de la nostra feina a Inhambane.
* Júlia Vega Soria és sòcia d’Almena Cooperativa Feminista
