Des de principis de segle, el gegant de l’Amèrica del Sud ha viscut l’aparició de diversos projectes de sobirania alimentària que confirmen l’existència d’un moviment que malda per conservar la sociobiodiversitat mitjançant el foment de l’economia social i solidària a escala local. És el cas de Cadeia Solidaria das Frutas Nativas.
Sota el paradigma de la industrialització i la modernització. l’agricultura depèn cada cop més de la tecnologia per garantir, any rere any, l’obtenció d’un rendiment econòmic. Aquesta forma de producció comporta la renúncia de l’autonomia productiva, la destrucció de les comunitats locals, la pèrdua de biodiversitat i també un greu perjudici per la sobirania i la seguretat alimentàries.
Com a alternativa a aquest model d’agronegoci, basat en monocultius d’espècies com la soja, el cafè o la canya de sucre, han sorgit algunes iniciatives a l’Amèrica del Sud, de les quals cal destacar la brasilera Cadeia Solidaria das Frutas Nativas (CSFN). Un projecte de base cooperativa que ofereix als productors recuperar l’autonomia del seu treball i, als consumidors, una alternativa als aliments industrialitzats, posant en valor els conceptes de seguretat alimentària i nutricional i l’agrodiversitat.
Gràcies a la CSFN s’han tornat a comercialitzar espècies locals que havien estat discriminades en benefici de produccions més escasses, o bé que havien estat tractades com a espècies de segona, alhora que s’han estès els coneixements locals i populars que sabien com aprofitar-les. Així és com la plataforma ha aturat l’extinció accelerada de moltes fruites i recursos que formaven part de les dietes tradicionals i que, a causa de l’avenç dels monocultius, havien disminuït la seva presència els darrers cinquanta anys.
Entre les fruites comercialitzades per la plataforma cooperativa cal citar la jabuticaba, la guabiroba, el pinhao, el butiá, la uvaia i l’açaí juçara. Un assortit alimentari del qual s’obtenen sucs, snacks, focaccias, gelats o els mateixos hidrolatos (aigües perfumades i olis essencials amb valor terapèutic obtinguts en destil·lar les plantes), que la CSFN promou a través de les xarxes socials.
Cadeia Solidaria das Frutas Nativas va néixer a finals de 2011, per bé que el projecte ja s’havia anat gestant anys abans. Actualment, està ubicada a l’Estat de Rio Grande do Sul, al sud del Brasil, on conviu amb altres experiències socioeconòmiques i agroalimentàries sostenibles, entre les quals l’Encontro de Sabores. Totes dues entitats han entrat a formar part del Centro de Tecnologias Alternativas Populares, del qual depèn la divulgació de les fruites autòctones en els grans mercats i que s’ocupa de facilitar unes millors condicions de treball als agricultors i uns criteris d’explotació sostenibles.
Des de 2015, CSFN està articulada en la xarxa de sobirania alimentària que engloba tota l’Amèrica Llatina i que s’anomena Círculo de Referência em Agroecologia, Sociobiodiversidade, Soberania e Segurança Alimentar e Nutricional. Una xarxa que, des de la seva constitució, impulsa projectes i línies d’investigació sobre agroecologia, sobirania i seguretat alimentària i nutricional, posant especial èmfasi a tot el que fa referència a la sostenibilitat dels sistemes alimentaris i la sociobiodiversitat.
Entre els projectes més destacats d’aquesta plataforma trobem PANexus, a través del qual el Círculo promou la governança comunitària de l’aigua, l’energia i la seguretat alimentària als boscos tropicals del sud-est del litoral brasiler. Concretament, a la zona coneguda com a Mata Atlântica Sul, on segons l’Institut Brasiler de Geografia i Estadística hi resideix el 70% de la població del país. Més i quan la pressió demogràfica que s’hi viu allà ha derivat en l’ús inapropiat dels recursos hídrics, així com en nombrosos episodis de contaminació, caça, desforestració i exportació de pells i cuirs d’animals
Cal recordar que el bosc original de Mata Atlântica Sul havia estat pràcticament destruït pels colonitzadors europeus, que van portar a l’extinció espècies que després han esdevingut emblemàtiques del país, com l’arbre Pau Brasil (anomenat “ibira pitanga”, en la llengua tupí). Precisament en aquesta àrea és on s’ubiquen ara els projectes PANexus, la majoria al bosc original d’Araucària, que arran del valor comercial de la fusta obtinguda d’aquest tipus de pi, va ser substituït per plantacions de cafè i alguns dels seus ecosistemes van quedar pràcticament devastats.
Com a resultat de tot això, fins a un 90% de la Mata Atlântica del Brasil ha quedat erma i la resta està desapareixent a ritme superior al de l’Amazones, malgrat que a hores d’ara encara representa entre l’1 i el 8% de la biodiversitat mundial, tal com indica el Ministeri de Medi Ambient del Brasil.
A més de preservar el medi, per la CSFN també és prioritari resoldre la manca de connexió entre productors i consumidors finals, raó per la qual aposta per construir una cadena productiva que generi una situació d’interdependència entre totes les persones que hi participen, fent necessària la col·laboració mútua i la planificació conjunta com a vies per donar viabilitat al projecte sense prejudici per cap de les parts.
En aquesta pla d’interdependència ja s’han implicat al voltant de 500 famílies, repartides entre més de 30 municipis, que participen de la collita, processament i comercialització de fruites autòctones de la regió. També, en aquesta línia, 15 grups cooperatius i familiars s’encarreguen de produir una cinquantena de productes finals i una quarantena d’espais en comercialitzen els processats.
Així, a més de garantir la viabilitat econòmica del projecte, en la tasca de planificació de Cadeia Solidaria das Frutas Nativas s’ha anat incorporant l’agroecologia, l’aprofitament sostenible o la recuperació dels sabors i valors culturals comunitaris dins del territori. Un fet que fa possible un circuit de productes autòctons gestionat per les mateixes comunitats, que d’aquesta manera recuperen l’autoestima i són reconegudes en un mercat més ampli.
