Back to top

Ecoviles o viure en comú al marge de les grans ciutats

Jordi Sans
24 març 2020

De construcció lenta i progressiva, iniciatives com Ca l’Amat busquen reconnectar els humans amb la natura i desplegar aquelles dinàmiques ecològiques i sostenibles que la lògica capitalista ha anat apartant. 

La recerca d’alternatives pot trobar respostes en altres models de vida.

Cal Amat

El ritme accelerat de les grans ciutats s’ha anat imposant a l’hora d’establir els paràmetres habituals de la vida humana: clàxons de cotxe recordant que el vehicle està aturat i que fa tard a la cita prevista, vagons de transport públic que imposen la pèrdua massiva d’espai vital o blocs de pisos on s’apilen una quarantena de família que dediquen gran part dels seus salaris a pagar el preu d’un lloguer que no para d’enfilar-se sense cap mena de control.

Per altra banda, la suposada llibertat que genera el bucle d’anar de casa a la feina i de la feina a casa i que entremig allibera als seus ‘clients’ per deixar-los participar de les dinàmiques de l’oci i el consumisme. Entre tant, generar i, de retruc, acumular i acumular.

Contrapropostes a la lògica capitalista fa segles que intenten fer-se pas davant de les dinàmiques extractives. En aquesta línia, propostes com les que fa el sector de l’economia social i solidària (ESS) treballen per desconstruir els costums imperants, però no són les úniques. Es tracta de projectes que tenen la màxima de construir una vida en col·lectivitat que també serveixi per germinar un entorn productiu que sigui respectuós amb el medi ambient i amb la vida dels seus membres.

A Catalunya existeixen algunes experiències, com ara Lluirona (Garrotxa), Calafou (Anoia) o Can Masdéu (Barcelonès), que tot i que tenen les seves línies d’acció, les mou l’objectiu comú de fer sostenible un espai comunal que escapi de les rutines mainstream que caracteritzen el funcionament de les societats actuals.

A tots aquests casos, plenament consolidades o amb una trajectòria consistent, s’hi sumen darrerament noves iniciatives arreu de la geografia catalana. És el cas de Ca l’Amat, situat a la comarca de la Garrotxa, al Puigsacalm, un projecte d’ecovila que es troba en construcció des de l’any 2016.

Bastint una “transició progressiva”

Tot i que faci quatre de l’inici de l’acondicionament, l’impulsor de Ca l’Amat, Dídac Sànchez-Costa, explica que aquests processos són lents per tal que resultin duradors. Aquesta afirmació, de fet, la fa amb coneixement de causa, ja que reconeix que ha dedicat “mitja vida” a fer propostes comunitàries i espera que Ca l’Amat sigui la definitiva.

Quan només tenia 14 anys, Sànchez-Costa va visitar la Zone a Deféndre (ZAD) a França, i aquella experiència va suposar-li un abans i un després. Posteriorment, va participar en el moviment de l’okupació, tant a Catalunya com en d’altres països, i va viure les seves primeres vivències comunals al Brasil i a l’Amazones, on durant set anys va acumular coneixements i descobertes. “Volia anar en un lloc on tot comencés de zero; a nivell de natura, d’estructures i de condició humana”, detalla.

Per entendre l’aposta comunitària de Sànchez-Costa es pot resseguir la “forma natural” amb què Eco Vilamat representa la vida dels humans. En aquest sentit, argumenta que aquestes fórmules generen estalvi pel que fa a “psicopatologies” per diverses raons. “A la persona, vivint en comunitat, se la coneix de manera plena i és una situació que avui pràcticament tan sols es dóna en les estructures familiars”, malgrat que al seu parer, les fórmules familiars són “totalment dependents de les jerarquies capitalistes” en la mesura que contribueixen a anul·lar la “força de combat, crítica i la capacitat de generar construccions alternatives”.

En aquest context, Ca l’Amat pretén alçar-se com un paradigma possible per fer arrelar un model que difereix d’allò establert. Portar una vida plena en aquests espais no requereix posseir un sumar elevada d’euros i alhora reconnecta l’habitant d’aquest nucli de població amb una concepció dels ritmes vitals influïts per l’espai i el temps que, a les ciutats, han caigut a l’oblit. Això no obstant, Sànchez-Costa constata que aquest model també es pot implantar amb èxit en àrees periurbanes -com és el cas del projecte comunitari de Can Masdéu, a Collserola- tot i tractar-se del “medi del nostre enemic”.

El model de Ca l'Amat també es pot implantar amb èxit en àrees periurbanes, com és el cas del projecte comunitari de Can Masdéu, a Collserola

El promotor de Ca l’Amat té una opinió robusta en relació a les grans urbs i ho demostra assenyalant que, les ciutats, són espais pensats per contribuir el procés d’atomització de les famílies, les quals acaben dependent de les estructures capitalistes. Per això es mostra partidari de “sortir de les ciutats i generar una vida alternativa sense la necessitat de viure un xoc constant amb les dinàmiques internes i pròpies dels grans nuclis de població”.

Per Sànchez-Costa, construir una àrea comunitària en un entorn rural implica reduir “la necessitat de consum d’euros”, de manera que també es veuria minimitzada “la necessitat de generar-ne”. Aquesta teoria es pot traduir, per exemple, amb la implantació d’un hort d’in s’extreguin aliments suficients per fer possible l’autoconsum o bé la posada en marxa d’una fusteria, un generador de biomassa a partir dels excedents de matèria primera dels boscos i altres activitats que, a més de propiciar l’estalvi, ajudar a restaurar i netejar l’espai natural. “La clar és fer-ho tot i poc a poc, només així tindran èxit”, assegura.

El futur del projecte

Durant els quatre anys de treballs, Ca l’Amat ha passat per diversos plantejaments. Tot i que la consecució d’una ecovila sempre ha estat a l’horitzó del seu promotor, en la descripció del projecte ja es recull que “la dimensió comunitària és una possibilitat però no una necessitat. Existirà si apareixen les persones interessades en fer-ho. Si no, avançarà com un projecte de recerca ecosociològica i un espai de turisme rural”.

Ara per ara, Dídac Sánchez-Costa subratlla que està “iniciant el projecte” i que viu en una espai amb construccions datades del 1730 i “majoritàriament derruïdes del tot”. En aquesta línia, les inversions previstes encara són importants i dependrien que cada família que volgués entrar a viure-hi -ho farien a través d’una cooperativa d’habitatge- invertissin aproximadament 100.000 euros a llarg termini. L’espai que fins ara ha estat reconstruït té una capacitat per a quatre famílies, però amb alguns avenços podria comptar amb fins a 10 apartaments. A més, l’Amat ja compta amb un alberg en què s’hi pot passar la nit en habitacions i acampar al seu voltant.

La moneda social o la fi de la dependència de l’euro

Un dels aspectes que passen desapercebuts d’una ecovila són els mecanismes per generar un circuit propi d’intercanvi econòmic a fi de no participar de les dinàmiques promogudes per la divisa majoritària, l’euro. Aquest model ja s’ha assajat a diversos països i a Catalunya s’agrupa en plataformes que reben el nom d’EcoXarxes. D’aquesta manera, un entorn alternatiu -i també una ecovila- poden desenvolupar cercles econòmics que, en una dinàmica concèntrica, fan possible altres espais d’economia.

Aquesta teoria proposa trams diferents en què s’estableixen processos d’economia autònoma i sense dependència del sistema del capital. Un és l’autogestió o economia de la donació. Aquesta dinàmica tan sols es dona en una economia socialitzada -de comunitats- i requereix força capital relacional o humà perquè no hi ha registre ni reciprocitat obligatòria pels béns que té cadascú. Igualment, l’intercanvi directe permet crear una economia alternativa íntegra i complexa basada en la reciprocitat i la confiança.

L’intercanvi directe permet crear una economia alternativa íntegra i complexa basada en la reciprocitat i la confiança

La moneda local o social també hi té un paper destacat, ja que a través d’ella, s’estableix un control de canvis i intercanvis. En la mateixa línia es mourien les criptomonedes socials o el faircoin. I, per últim, quedaria un espai per als euros comunitaris, obtinguts en el bescanvi de moneda social, que passen a integrar un fons col·lectiu destinades a les compres. Tot i ubicar-se en l’àmbit capitalista, doncs, es regeixen per dinàmiques assembleàries quan toca decidir on s’inverteixen.

Autoria: 
Jordi Sans
Etiquetes: