Experiències com la Cooperativa Ramadera Indígena, de la Patagònia; la Cooperativa Indígena d’Estalvi i Crèdit SAC, de l’Equador; i la Central Cooperativa Indígena del Cauca, transcendeixen l’apropiació individual a una distribució equitativa de guanys, mentre promouen la millora de les condicions de vida de les seves respectives comunitats.
La regió sud-americana, ampli espai geogràfic amb una gran diversitat de pobles indígenes, reconeguts tradicionalment com un dels sectors més afectats per la desigualtat, han trobat en el model empoderador del cooperativisme una alternativa reeixida. Des de l’extrem sud del subcontinent, a la Patagònia argentina, passant per una exitosa entitat d’estalvi i préstec indígena, a l’Equador, fins a la seva cara nord, en el Cauca colombià, les experiències d’economia social i solidària demostren la seva vigència a través de protagonistes ancestrals.
Entre els casos més reeixits, cal destacar la Cooperativa Ramadera Indígena Ltda., de la Patagònia argentina, que té com a activitat principal la comercialització de llana, moher i carn; la Cooperativa d’Estalvi i Crèdit Indígena SAC Ltda., de l’Equador, una entitat bancària amb vocació ambientalista; i la Central Cooperativa Indígena del Cauca, centrada en la producció orgànica de cafè.
Enmig de la pobresa i les desigualtats que solen patir les seves respectives comunitats -afectades, en molts casos, per governs populistes de dreta que pretenen retallar els seus drets mil·lenaris-, assumeixen el repte de fondre les pràctiques de models associatius del cooperativisme modern amb les tradicions dels pobles originaris. En aquest sentit, el dret internacional estipula les condicions culturals, socials, religioses i econòmiques que els són pròpies, diferenciant-los d’altres grups poblacionals, alhora que l’Organització Internacional del Treball (OIT) els reconeix, a partir del Conveni 169, el dret a decidir sobre les seves prioritats. Tot, en concordança amb la Declaració de les Nacions Unides sobre els Pobles Indígenes, que estableix el respecte a les seves normes i costums.
L’autonomia i dret a l’autodeterminació, doncs, ha portat aquests grups poblacionals a reconèixer el cooperativisme com una alternativa de desenvolupament econòmic que no els suposa una renúncia als seus principis tradicionals, sinó la via per fer front a les amenaces del capitalisme.
A l’extrem sud de subcontinent, a la Patagònia argentina, específicament a la Regió Sud de la província de Río Negro, desenvolupa la seva activitat la Cooperativa Ramadera Indígena, fundada el 1973 per productors d’origen maputxe. Productora de llana, moher (fibra de la cabra d’angora) i carn, la cooperativa compta amb 180 associats, assentats en un radi aproximat de 150 km, que comprèn des dels departaments 25 de Mayo, Ñorquinco i Pilcaniyeu, situats a les províncies de Río Negro i Gastre, fins a Cushamen, a la veïna província de Chubut.
Els darrers anys, la gran sequera agreujada per una erupció volcànica a la regió, va amenaçar la seva subsistència i va dur-la a agermanar-se amb altres cooperatives de Río Negro, com la Cooperativa de Treball Surgent i la Cooperativa d’Aigua i Altres Serveis Públics Jacobacci.
“Vam encarregar a Surgent, que és una cooperativa d’assessorament tècnic, que analitzés el sistema productiu, i també vam proposar a la cooperativa d’aigua establir un marc de col·laboració”, exposa Edgardo Mardones, president de la Cooperativa Ramadera Indígena, per qui, gràcies a aquest acord estratègic, la cooperativa va constituir-se com la més important de la Regió Sud del Río Negro, augmentant la producció de carn per al mercat local i l’exportació de fibres d’alta qualitat.
Sota la premissa de promoure el desenvolupament social, econòmic i ambiental de l’Equador, la Cooperativa d’Estalvi i Crèdit SAC Lta., s’ha distingit de 1982 per garantir la millora de la qualitat de vida dels seus socis, així com la protecció dels ecosistemes dels indígenes quítxues d’Ambato. “Estem creixent més que mai, fins al punt que les autoritats ens aprecien i parlen de nosaltres”, indica Segundo Toalombo, gerent general de SAC. Això ha provocat, segons Toalombo, que la cooperativa figuri avui en el sisè lloc entre les cooperatives de la zona amb els millors registres.
Fundada com una caixa d’estalvi i crèdit, SAC va esdevenir aviat la primera cooperativa indígena del país, articulada d’acord amb els principis ètics que ordena el mandat incaic: “no siguis mentider, no siguis ociós, no siguis lladre; tres principis fonamentals dels quals continua sent fidel, cosa que li ha permès servir a milions de persones. “Som professionals de les nostres comunitats indígenes i preveiem que, en tan sols deu anys, el lideratge recaurà en una nova generació de joves a qui només demano que tinguin al cap els tres mandats”, afegeix Segundo Toalombo.
Al marge d’una extensa gamma de productes financers, SAC ha llançat recentment el ‘SAC Café y Lounge’, que defineix com “un nou concepte d’oficina cooperativista”, a través de la qual empresaris, emprenedors, socis i clients, poden incrementar les iniciatives solidàries mentre degusten les diverses versions del cafè equatorià.
Creada el 1980, la Central Cooperativa Indígena del Cauca (CENCOIC) va tenir com a premissa fundacional l’enfortiment de les primeres formes econòmiques de les comunitats indígenes. Una sèrie d’agrupacions i botigues comunitàries, concentrades en la distribució de béns bàsics i la compra de collites que, tradicionalment, havien estat controlades pels grans terratinents.
CENCOIC va néixer a partir del Consell Regional Indígena del Cauca, una associació d’autoritats indígenes a la qual pertanyen el 90% dels capítols i comunitats indígenes del departament colombià del Cauca, situat a la zona sud-occidental del país. És, en el marc d’aquesta plataforma, que concentra la tasca en tres àmbits: la producció de cafè orgànic, la distribució d’inputs mèdics i la comercialització de diversos productes requerits per les mateixes comunitats indígenes.
“Volem ser un mecanisme de resistència social i política dels pobles indígenes del departament, d’aquí que enfortim els processos socials que desenvolupaven en l’actual context de recuperació de terres”, explica Juan Carlos Guampe, gerent de Cencoic. És, mitjançant una gestió ambiental responsable, com la cooperativa ha anat ampliant el nombre de capítols i reforçant les formes econòmiques que sorgeixen d’acord amb la cosmovisió de cada poble.
L’èxit de CENCOIC, que els seus inicis va ser perseguida per l’Estat colombià sota la sospita de formar grups insurgents, l’ha dut a encapçalar la política econòmica de les comunitats indígenes del Cauca, posicionant-se com l’empresa indígena més reeixida del mercat local.
